Víctor Bocanegra: les noces de la veu i el so

Carles Morell es delecta amb el llibre-disc ‘Sacrilegis’ (Godall Edicions, 2017) que Víctor Bocanegra, alter ego del poeta Víctor Obiols, signa.

Víctor Bocanegra | Foto: Toni Ricart.

 

Una intenció esdevinguda so. Així va definir l’entonació Marina Tsvetàieva en una carta dirigida a Rilke. La fenomenologia afirma que les peces reclamen la manera de ser interpretades, que a la partitura del poema ja hi és tot, però la interpretació, que sempre és només possibilitat, és la que permet l’actualització de l’obra, una interpretació diferent i alhora justificada.

Triar i interpretar és precisament el que ha fet Víctor Bocanegra a Sacrilegis, una obra que conté textos originals de Lluís Solà, Víctor Obiols, Mingus B. Formentor i Rosa Porter Moix i que gaudeix d’un doble vessant de format ben arriscat: és un llibre-disc de poemes que no eren inèdits i, a més, escena viva, concert en directe. Un gir cap al folk que es posa al servei de la tradició poètica catalana en què l’acompanyen Eduard Iniesta a la guitarra i Iannis Obiols al piano. El que per a Víctor Bocanegra és sacríleg és posar música a un artefacte lingüístic que ja en té. Amb les disset cançons que van de Ramon Llull a Lluís Solà, l’autor ens confirma que certament pot ser moltes coses, però mai un melodista de poca volada.

La “Serenada d’hivern” de Josep Carner, de tonalitat menor, marca, com tota obertura, l’evolució del disc i constitueix un exemple de la perfecta senzillesa aparent de què a vegades se servia l’autor de Nabí i que sap aprofitar Bocanegra. El component sintètic és sorprenent: una novel·la de sis-centes pàgines en un poema tan breu com murri. S’hi pot entrellucar una voluntat horitzontal que no renuncia en cap cas a una ambició mesurada, a un rigor indestructible. La seva intenció és popular, de cançó, però mai didàctica. L’ordre del disc no el determinen els poetes, no és cronològic, sinó musical. Els dits d’Iniesta són curosos i precisos.

“Que cap tresor no val un cor”, poema del Cançoneret de Ripoll en versió de Dolors Miquel que atribuïm a Constança, filla d’Alfons el Benigne, reprèn i ens confirma el tema més present del disc: l’amor, i més concretament, en aquest cas, l’”amor de lluny” de la tradició trobadoresca. El cant i la forma que adopta, com ja passava en Carner, volen compensar la malenconia. L’harmonia és encertadament senzilla, hi ha una concentració efectiva i molts silencis necessaris i respectuosos. La música sempre ajuda el poema i el fa arribar a la màxima expressivitat.

A “Els records”, de Rosa Leveroni, traductora de Terra erma de T. S. Eliot, l’amor ja és només evocat, s’intel·lectualitza a través del llenguatge. Hi ha una finor fictícia i descarnada (molt ben expressada per les síncopes) que és un exemple de tota l’obra poètica de Leveroni, que curiosament d’infant volia ser músic.

A “Joc migpartit” Bocanegra recupera el poeta de la Catalunya Nord Josep-Sebastià Pons. De la dominant a la tònica que ens calma, la música aconsegueix reflectir perfectament aquest “joc” a què ens convida el poeta.

Després de “Goethe”, situat dins Domini màgic de Vinyoli, en què hi ha un contrast clar que en prepara d’altres de més intensos (potser perquè “Tot ara es renova”), trobem la “Cançó de la bella confiança”, un poema de Clementina Arderiu d’una ironia mordaç i subtil, farcit de saviesa sobre les relacions de parella. El ternari reflecteix molt bé el desequilibri, la impossibilitat d’accedir als secrets de l’altre.

De Mompou a Bocanegra. La cèlebre “Cançoneta incerta” de Carner és una troballa, un prodigi. La corda sempre ens ofereix la possibilitat de fer veure que allarguem la vida. En canvi, Iniesta es manté en un dibuix de notes breus, ben perfilades, però que al seu torn expressen un continu de fluència (excepte al calderó final, que s’allarga d’esperança). Que la vida és feta de present no és el moment de discutir-ho.

La “Cançó d’amor” de Vinyoli ens repeteix que l’amor és indicible. Tornem al tema fonamental. I ens situem en un lloc molt profund del gorg, de l’ànima humana. Una musicació memorable destinada a perdurar.

Més d’un quedarà sorprès per la tria del fragment de “La Pàtria” d’Aribau, el poema de circumstàncies que va dedicar al seu patró Ramisa i que va suscitar una polèmica suculenta entre Carles Riba i Manuel de Montoliu.

“Escriu sol per sempre”, de l’erudit i inspirat Segimon Serrallonga, es troba dues cançons abans que “Paraules (cerquen música)”, de Josep Palau i Fabre, poema escrit a partir del vers donat. En ple centenari del naixement de Palau, aquesta composició representa el punt de més intensitat del disc i una contradicció: els versos demanen més paraules, però la cançó s’acaba de seguida. Reclama ser escoltada novament.

“No et paris, no et moguis” és de Lluís Solà, l’únic poeta viu del disc. El silenci, l’aire. Un poema sobre l’escolta atenta, sobre la disponibilitat que ha de caracteritzar el poeta, que casa amb el lèxic de Palau i Fabre. Tot és ple de ple i cal entomar la paradoxa del viure, inhalar els dos mons. Assistim a les noces de la veu i el so.

“Jo porto el teu pensament”, de Maragall, serveix per tancar l’obra i el concert, i se serveix del símbol de la corona, circular, que és la mateixa forma que té un disc físicament.

Víctor Bocanegra ha assolit el cercle convincent. La seva veu no sempre s’ajusta al tempo; quan convé hi juga i l’empaita de la mateixa manera que el llenguatge va darrere de l’amor. És destacable el resultat que es produeix quan canta veus de dona. Hi ha, en aquest contrast, un efecte atractiu i susceptible de ser comentat.

A part de l’interès que l’obra té per si mateixa, cal no oblidar que comunica amb l’altra cara de l’autor, i que la tria dels poemes, els comentaris que en fa o la resta de paratextos ens ajuden a entendre el corpus poètic de Víctor Obiols.

En una carta de 1951, diu Espriu a Leveroni: “La gent tornarà a la poesia que canta i diu”. Potser sí. En tot cas, si el cant i la seva forma volen salvar-nos de la dissolució i la malenconia, Víctor Bocanegra i Godall Edicions ens rescabalen de la immediatesa, del soroll, de la productivitat frenètica, de la manca de pensament, i ens demostren que alguns creadors d’aquest país, malgrat morir-se de gana, són tenaços, incorruptibles i infatigables. El punteig, l’arpegiat; les melodies són sempre susceptibles de ser recordades. Una aportació de primer ordre que no hauria de passar inadvertida.

 

 

 

Aquesta ressenya és la versió ampliada de la que ha sortit al suplement “Cultura” d’El Punt-Avui del mes de juny.

Guardar

Carles Morell

Carles Morell

Poeta i escriptor.

Fes el teu comentari