Un segon fora del dubte

Jordi Roig llegeix el poemari ‘Un segon fora del dubte’ (Editorial Gregal, 2016) de Marta Pérez Sierra i el ressenya per a la ‘Llavor Cultural’.

 

Marta Pérez Sierra | Foto: Arxiu particular.

 

La poeta i dinamitzadora cultural Marta Pérez Sierra ha publicat Un segon fora del dubte. Poemari que ve acompanyat de delicades fotografies d’Enric Macià.

Pérez Sierra  escriu sobre el dolor, l’experiència del dubte i l’escena del plaer viscuts en primera persona. Poden semblar sentiments contradictoris, però dins del seu poemari troben la coherència i la força que fa resseguir les arestes vitals de l’autora.

El dolor de la pèrdua d’un amic és un dels fils conductors de tot el poemari. Són poemes que encaren la mort i no estalvien posar el dit a la nafra. Perquè el dolor no caduca i ens acompanya encara que assaborim moments plaents, felicitat fugissera. Pérez Sierra parteix d’aquest contrast per alliberar-ne el dol, no pas per oblidar-ne la pèrdua.

I on es guarda aquest dolor? L’autora el desa en el record, en un lloc en el temps que podríem dir-ne «no-lloc», on viu l’ànima i on viuen les paraules i els sentiments. Escriu l’autora: «Tot tu dins el meu melic / com si jo fos llac / i tu el drac que l’habités.» L’autora recrea amb sensibilitat les hores d’incertesa: “Onades arrissades negres/batien els finestrals de l’hospital./Esquitxaven estels morts.”

El llibre, però, és ple d’amor, d’aquell amor jove, tendre i sincer, d’aquell amor que deixa empremta, que potser perquè no ha pogut ser, és encara més perenne. És com un viatge ple de corbes cap al passat. Cada corba un segon, cada segon un dubte, cada dubte un vers i a cada vers una carícia. Un camí de dolor que va començar acompanyada i que ara fa sola, amb l’única companyia dels versos, perquè només amb la poesia pot arribar a ell.

En el poema Ens llegíem la pell diu: «Érem supervivents, / fins que la mort et cordà ben fort les sabates / i jo vaig seguir caminant sola, / descalça.»

Tot el llibre desprèn una sensibilitat aguda que ens fa palpar la fiblada de les agulles d’hospital: les hores blanques, els cigarrets, l’agonia dels llits, el ventre de la nit, un petó al lòbul de l’orella, la música dels Doors, el bec d’un ocell i com diu ella: «un nus de suc de llimona.» Aquest és el camí de tornada, el camí del record, de tot el que li va dir asseguda al llit de l’hospital i del que ara ha escrit amb tota la potència, ràbia i desconsol del món, en aquest llibre. És el camí que fa drecera cap a l’acceptació, que resseguim al poema “Tres brots de menta”: Ens acaronàrem/amb tres brots de menta/per arrossegar la mort/fora del llit.//S’obria el sol tibant i blanc,/en l’ametller del meu jardí.”

 

 

 

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Jordi Roig

Jordi Roig

Poeta.

1 comentari

Fes el teu comentari