Un salt permanent dins el buit. Correspondència Joan Vinyoli-Eudald Puig (1981-1984)

Carles Morell ha editat la correspondència entre Joan Vinyoli i Eudald Puig i l’ha compilada en un llibre que publicarà Curbet Edicions properament. En aquest article ens en fa un petit tast.

Carta que Joan Vinyoli va adreçar a Eudald Puig l'any 1962 | Foto: Carles Morell.

Carta que Joan Vinyoli va adreçar a Eudald Puig l’any 1982 | Foto: Carles Morell.

A hores d’ara Joan Vinyoli és considerat un dels millors poetes catalans del segle XX. Tant la seva obra com la seva vida han estat estudiades a bastament. No és aquí el lloc per citar-ne la bibliografia. N’hi ha prou, potser, amb el recent La bastida dels somnis de Pep Solà perquè el lector es faci una idea de l’atenció que s’ha parat al poeta d’El callat (1956), Vent d’aram (1976) o Passeig d’aniversari (1984). A diferència de Vinyoli, però, Eudald Puig és un poeta que no ha fet vessar gaire tinta a la crítica ni tampoc ha estat descobert per gaires lectors (mal que en alguns cercles va esdevenir un autor de culte). Tant és així que Jaume Aulet, al pròleg de l’Obra poètica completa, s’hi refereix com “un dels grans desconeguts de la poesia catalana recent”. El repàs de la bibliografia existent sobre l’autor passaria per citar el pròleg d’Aulet, la introducció que Feliu Formosa va fer a Cel de nit (1979), primer llibre de Puig (una introducció que és més un diàleg poètic amb l’obra que no pas un discurs crític que en doni compte), un article periodístic breu, un parell de pròlegs més, unes quantes ressenyes, una entrevista, les necrològiques que s’hi van adreçar quan va morir i l’estudi “La vinya cremada” d’Eudald Puig: una aproximació, de qui escriu aquestes línies, la síntesi del qual es va publicar a la revista Els Marges. La voluntat d’editar la correspondència que van mantenir tots dos poetes fou la de contribuir a rescabalar aquest buit bibliogràfic per dos motius: primer, per l’interès que les cartes tenen per si mateixes com a material literari; segon, perquè il·luminen altres parcel·les de la vida i l’obra de tots dos autors, com ara el procés d’escriptura de La vinya cremada de Puig.

Materialment parlant, la correspondència consta d’un número aparentment breu de papers i, encara, desigual, que va de l’any 1981 a 1984 (la lletra de Puig és atapeïda, i les seves cartes acostumen a ser força extenses). En aquests tres anys Puig envia un total de dotze cartes a Vinyoli, i aquest n’hi torna un total de sis, entre cartes i postals més escarides. Aquest fet no ha d’estranyar el lector, però: mentre que Puig l’any 1981 tenia tot just trenta-tres anys, Vinyoli ja en tenia seixanta-set, estava malalt, escriure li resultava difícil i només li faltaven tres anys per morir. D’aquí el desequilibri numèric de les cartes. A Puig, però, no li feia res, el tal desequilibri:

“No vull pas que em contestis aquesta lletra (ho dic sincerament). No vull robar-te un temps que necessites per a coses més importants. T’escric per a mi mateix i m’estimula, i només rebria de gust una carta teva quan realment et sobrés un temps natural”. (octubre de 1981)

Les raons de Vinyoli per no escriure’l tant com voldria també són clares:

“Estimat Eudald: Acabo de rebre la teva carta i els teus poemes. No estic en condicions morals ni físiques de contestar-la. Fes el que dius: telefona’m quan vulguis”. (octubre de 1981)

Joan Vinyoli i Eudald Puig es van conèixer, presentats per Feliu Formosa, el mateix any 1981 a Vallvidrera, després de la publicació de A hores petites (1981), i ja des de llavors es van començar a escriure. Malgrat tenir edats diferents, sempre van tenir interessos comuns i els va unir una amistat ferma, profunda, que es va sustentar damunt de dos pilars principals. Primer, el dolor que compartien, un mateix tarannà melancònic que els acostava; una determinada concepció del món, una tendència seriosa a la beguda, problemes a l’hora d’establir relacions socials satisfactòries… Una vinculació d’ordre psicològic. En segon lloc, la poesia. Parlen de la de l’un, la de l’altre, d’algun autor que han llegit, com ara Carles Miralles, de Rilke, Hölderlin, Sant Joan de la Creu, de quins són els ineludibles, i també esbossen reflexions sobre poesia en general. Tot aquest seguit d’interessos, de contactes, de confluències, fan que la correspondència neixi més de la necessitat vital que tots dos autors tenen per comunicar-se, conversar i obrir-se a l’altre que no pas d’un voler transmetre’s dades o fets d’utilitat diguem-ne més pràctica. En paraules de Puig:

“Com tu dius, a mi em va bé escriure, encara que sigui sota la impressió d’un moment, no deixa de ser un exercici que a voltes (malgrat el desordre de les cartes) posa en ordre el cervell, d’altra banda sé que m’entens i, per tant, resulta una veritable alliberació poder-me comunicar”. (agost de 1982)

Ens trobem davant de dos autors que viuen per escriure, que viuen l’escriptura en un grau molt alt i que entenen la vida a través de l’escriptura. El caràcter de tots dos els va unir de seguida per a tota la vida des que es van conèixer. A Puig li va doldre moltíssim la mort del seu amic. Tot i això, aquest tarannà o caràcter comú presenta matisos considerables. Aquestes variants es poden copsar en la poesia de cadascú, però també en el to de les cartes. Mentre que Puig és acarnissat, té tendència a la sintaxi allargassada, a fer servir pocs punts, a obrir-se completament davant de Vinyoli, aquest darrer mostra una major contenció, una contenció que es tradueix en la forma que acaba donant als poemes i també en el to que fa servir a les cartes. De fet, en un dels papers Vinyoli aconsella a Puig, precisament, que tingui “contenció”, i li comenta que els seus versos són molt bons, però “potser massa críptics”. A més, el to de Puig oscil·la, no està consolidat, va de la pretesa profunditat solemne (a vegades escrita caòticament, segons ell automàticament) a un to més col·loquial, tant pel que fa al tema que toca com a la forma que adopta en escriure’l. Vinyoli, en canvi, és homogeni, no varia tant.

En darrer terme, tots dos poetes estaven interessats en uns mateixos temes, tenien un caràcter semblant, però el que és més important és que un practicava la incontinència, la desmesura, tenia la dita escriptura automàtica als dits, es movia en el terreny d’una relativa cripticitat, i l’altre, en canvi, aconsellava contenció i sempre deia que els poetes no poden oblidar que les paraules signifiquen i que l’efecte poètic s’ha de dur a terme a través de la significació i no pas prescindint-ne. I això vol dir que, qui sap si per la diferència d’edat o per quins altres designis, tots dos poetes es van complementar perfectament.

Ara, el lector català podrà gaudir de la correspondència que van mantenir aquests dos poetes, fins ara inèdita. Curbet Edicions la publicarà cap al febrer de 2017, amb edició, notes i estudi introductori d’un servidor. Esperem que serveixi tant per ampliar la visió sobre un dels millors poetes del segle XX com per donar a conèixer un dels grans desconeguts de la poesia catalana recent.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Carles Morell

Carles Morell

Poeta i escriptor.

Fes el teu comentari