Tina Vallès: “El que més m’inspira és allò que se suposa que no hauria de fer-ho”

Em trobo amb Tina Vallès al barri de Sant Antoni, lloc d’adopció d’aquesta escriptora d’orígens maresmencs. Fa un dia rúfol i la xafogor d’un estiu que encara no ha acabat ens acompanya. Ens trobem a la cafeteria Babèlia mentre la banda sonora de El Petit de Cal Eril taca de melangia les parets del local.

Parla a un ritme ràpid i escruta l’espai amb la mirada observadora.  Vallès ha escrit tres llibres de relats L’aeroplà del Raval (2006, LaBreu Edicions), Un altre got d’absenta (2012, LaBreu Edicions) i El parèntesi més llarg (2013, Proa), pel qual va obtenir el premi Mercè Rodoreda de contes 2012. També és autora de la novel·la Maic (2011, Baula), coeditora de Paper de Vidre -juntament amb Guillem Miralles- i ha estat membre fundadora de l’APTIC, l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya. 

A través dels seus contes retrata personatges psicològicament complexos: es fixa en els traumes, les fòbies que tenim, i com a narradora aconsegueix que els lectors ens encarem amb les ferides dels personatges. Com a articulista, ha anat a mig camí entre l’humor més àcid i un drama líric i innocent.

Conversem amb ella sobre el seu despertar literari, l’ofici -i mestria- que vol l’escriptura i, també, sobre lectures i autors.

L'escriptora Tina Vallès | Foto: Laura Basagaña

L’escriptora Tina Vallès | Foto: Laura Basagaña

Un escriptor analitza la societat -el món- i l’esmicola per posar-hi llesques de fantasia. On comença l’impuls creatiu en el teu cas?

En el meu cas va manifestar-se quan vaig venir a estudiar a Barcelona. Estudiava a la Universitat Central i després vaig començar a fer feines per Edicions 62, al carrer Peu de la Creu. Per feina i per estudis em movia molt pel Raval, barri amb qui tinc una relació d’amor-odi. Vaig començar vivint a Vallcarca i després me’n vaig anar a viure al Raval, que és un barri ple d’històries que et toquen. Hi veus els elements tant positius com negatius, però és un barri ple d’històries que et poden inspirar, perquè els conflictes són molt útils per escriure. Escriure des d’un sentiment de ràbia, o d’emprenyament pot ser molt útil.

Tampoc he intentat mai retratar el barri tal com el veia, sinó que més aviat volia utilitzar-lo per fer la meva literatura. Valdre’m de la realitat per després anar-me’n a la ficció. Al final, la realitat és una anècdota petitíssima; és el punt de partida, i el que compta és la combinació entre realitat i ficció. És una cosa difícil de verificar, on comença i on acaba la línia de la realitat. Perquè els que inventem històries, ja recreem la realitat d’una manera especial mentre mirem el món. En el fons, cadascú té la seva mirada. I l’escriptor utilitza la seva, per crear la seva obra. Mentre mirem, ja tenim les ulleres d’escriure posades [els escriptors]. Tot ho veiem a través de la seva lent.

Mentre mirem, ja tenim les ulleres d’escriure posades [els escriptors]. Tot ho veiem a través de la lent de la literatura.

En els teus contes l’humor, la nostàlgia i el drama juguen un combat de boxa a tres bandes. Qui guanya?

Jo vull que guanyi l’humor! M’interessen els tres sentiments però el sentit de l’humor és el que sempre intento no perdre; ara bé, depèn de quin context es doni, les situacions tiren més cap al drama, o cap a la nostàlgia. A cada autor, inevitablement, li afecta allò que li ha tocat viure i el pes de les experiències autobiogràfiques es fa present en els llibres que escrivim: la infantesa, la maternitat, a través de cada conte revius la teva vida, vols rectificar certes coses – o posar sobre paper certes circumstàncies- i ficció i realitat s’entremesclen depenent de l’època i del llibre.

Escrivim per entrendre què ens atemoreix? Per què escrius?

No sóc de les persones que escriuen per desar-ho en un calaix per sempre, escric perquè em llegeixin. Escriure serveix no tant per entendre el món, sinó per entendre el que et passa a tu. Escrivint buido una mica el cap i se’m posen els mobles a lloc. Escriure pot servir per fer net. Rellegint allò que hem escrit, comprenem moltes coses.

Et sents una cronista del teu temps?

La meva manera d’escriure va molt lligada al present. No sóc gaire d’escriure inventant una altra època, ni fent hipòtesis del futur. El moment actual em sembla interessant, no sé escriure des d’un altre temps que no sigui el meu.

Recordes com vas descobrir la literatura i la lectura? Quina és la primera imatge que et ve al cap quan penses en el primer llibre que vas llegir?

He llegit des de molt petita i he llegit de tot. Recordo molts estius, a casa els pares, llegint qualsevol llibre que em queia a les mans: des de l’Enyd Blyton fins al Sebastià Sorribes. Un moment així clau que recordo és a sisè de bàsica, als 11 o 12 anys, quan vam llegir Aloma de Rodoreda a classe. La llegíem en veu alta a classe, un per un, a trossets. I recordo aquell moment de llegir-la i dir-me: ei! Això què és i com es fa? I què he de fer per dedicar-me això. I llavors vaig començar a llegir coses més adultes. I a partir d’aquí anava a la Biblioteca pública de Premià de Mar i el bibliotecari era en Martí Rosselló, un escriptor que malauradament va morir massa aviat, i m’ajudava a triar lectures. Vaig començar a llegir literatura adulta, de molt petita. Saltàvem de la JN -de juvenil- a la N, de narrativa. M’enduia sis llibres i ell sempre m’orientava, em suggeria autors…Si vas a l’atzar et perds moltes coses que després són importants, necessites un bon guia, quan estàs començant. En Martí Rosselló era un bibliotecari molt tímid, quan li preguntaves alguna cosa et guiava d’una manera prudent, molt tímida i distanciada. Em deia: Crec que això et pot agradar. I a poc a poc et vas definint el gust. Li deia: Això no m’ha agradat i me’n donava un altre.

També m’aconsellava la senyora Maria. Una senyora gran que era veïna meva, republicana fins a la medul·la. Va ser infermera en èpoques molt dures -durant la postguerra al País Basc- i va passar la vellesa a Premià de Mar. Quedàvem -durant la meva adolescència- i ella em recomanava llibres i, més tard, en parlàvem.

Llegir transcendeix el plaer individual, ens forma com a persones, ens convida al diàleg; conversar sobre què llegeixes és important, perquè llegim de moltes maneres diferents. Un cop el llibre està escrit té tantes lectures com lectors; ens ajuda a descobrir nous punts de vista.

Llegir transcendeix el plaer individual; ens forma com a persones, ens convida al diàleg

 

Amb el recull de contes 'El parèntesi més llarg' Tina Vallès va guanyar el Premi Mercè Rodoreda 2012 | Foto: Laura Basagaña.

Amb el recull de contes ‘El parèntesi més llarg’ Tina Vallès va guanyar el Premi Mercè Rodoreda 2012 | Foto: Laura Basagaña.

T’aniré citant una sèrie d’autors i em pots anar dient allò que han representat per a tu. Comencem per la Rodoreda. 

L’he llegida en èpoques diferents. Quan tenia 11 o 12 anys vaig llegir-me Aloma  i anys més tard La plaça del Diamant, Mirall trencat i Jardí vora el mar. Com que vaig començar-la a llegir de molt joveneta, no podia entendre tot l’abast i riquesa que tenia però hi he anat tornant. Més endavant, com que vaig treballar en la traducció d’una biografia de la Rodoreda que havia escrit la Mercè Ibarz, m’ho vaig acabar llegint tot, de la Rodoreda! El Quanta, quanta guerra, el teatre rodoredià, la seva darrera novel·la: La mort i la primavera, els Viatges i flors, la seva poesia…

I després cada cert temps hi he anat tornant. Llegeixo trossos… La mort i la primavera Viatges i flors són els que ara estic rellegint.

Evidentment que la Rodoreda t’influencia, però quan veus el gegant narratiu que és si t’haguessis de posar a escriure tot seguit no podries! Com a contista l’admiro moltíssim i, de fet, jo que no crec gaire en els premis, vaig pensar, si mai m’he de presentar algun dia a algun premi, ha de ser el Rodoreda de contes. I l’any 2013 em van premiar El parèntesi més llarg, o sigui que el llarg peregrinatge per les lectures de Rodoreda va fer tancar el cercle en aquest premi. Tot i que el cercle amb la Rodoreda no es tancarà mai, perquè no la deixaré de llegir mai.

Retornes, cada cert temps, a la Rodoreda més simbòlica. A aquelles obres (La mort i la primavera, Viatges i flors) que no són tan realistes i diàfanes, a textos que volen interpretació.

Sí, retorno a aquesta darrera època de la Rodoreda. El Viatges i flors, per exemple, és un llibre fet de petites peces brutals on no hi sobra ni hi falta res. Tanques el llibre i hi penses, i te’n pots anar molt enllà. És un llibre gairebé de meditació, et fa meditar literàriament. Fa que el lector pensi; les lectures i els missatges no són inequívocs, exigeixen un esforç per part del lector.

La mort i la primavera també és molt inspiradora. El fet que l’autora morís poc abans d’acabar la novel·la fa que puguem llegir-ne (i comparar) les diferents versions que ens va deixar.  

Cert! I l’ambient que sap crear l’autora a La mort i la primavera és fascinant, també: la manera com arrenca, la forma com recrea el lloc.

Carmen Martín Gaite.

La Martín Gaite la vaig llegir més durant l’adolescència, però he après moltes coses d’ella. Per exemple, una cosa de la Martín Gaite que m’agrada molt és la marca d’oralitat que té, que encerta molt bé les veus en els personatges. I això m’agrada molt. Però no és una autora que hagi rellegit més, de gran. Sí que vaig llegir el Ritmo lento d’adulta, que és un llibre que m’encanta, però no m’atreveixo a tornar-hi molt, a la Martín Gaite, perquè tinc la sensació que ara no ho disfrutaria tant.

La vaig descobrir amb Nubosidad variable, que és un llibre que em va agradar moltíssim a l’adolescència però que sé que si el tornés a intentar llegir ara no seria el mateix. I prefereixo quedar-me amb el record d’aquella lectura. A mi, la Martín Gaite em remet al meu passat juvenil, tot i que si algú arriba a la seva obra als 45 anys potser en fa una lectura completament diferent de la meva, perquè realment és una autora madura i amb una obra molt sòlida. És més una experiència personal, això de vincular certs llibres amb certes èpoques de la vida.

Tornem a la llista! Alice Munro.

A l’Alice Munro l’he llegit poquet, realment és un tema pendent que tinc, perquè m’ha enganxat en una època que llegeixo pocs contes: em trobo més en una fase de llegir novel·la. Els contes que he llegit d’ella, però, m’han agradat i em sembla una gran contista. I el fet que guanyés el Nobel una contista i a sobre dona, em va semblar la bomba. Però encara no hi he entrat, a l’univers Munro, com per poder dir alguna cosa més d’ella.

I del Saunders?

A mi el Saunders no m’acaba d’agradar. Em posa de molt mal humor llegir-lo. No sé què té que el llegeixo i em crispa.

Jo en sóc molt fan, eh?

Em poso molt nerviosa llegint-lo. Perquè les veus que fa interaccionar…

Les veus estan molt barrejades, són gairebé -a vegades- esquizofrèniques! Però és un virtuós i després del xoc inicial, quan et vas endinsant en la seva manera de fer, hi veus moltes coses interessants. Més enllà -esclar- del seu punt fort: l’estil literari i la capacitat de crear sensacions en el lector; de fer anar el lector per on ell vol. De simular situacions de la vida molt reals, saltant-se el punt de vista habitual.

Jo reconec que és un bon autor i entenc la fal·lera que li agafa a la gent amb aquest autor; és més una cosa personal, el que em passa amb la seva obra. A mi, la virtuositat extrema de Saunders m’exaspera. També em passa una cosa semblant amb en Wajdi Mouawad, que és un autor que em treu de polleguera. Em sembla un gran autor, però tot el virtuosisme que té em sembla molt sorollós i em molesta. Hi ha una sèrie d’autors, que de cop i volta hi entro per darrera. És com si entressis al teatre per la porta equivocada i veiessis l’escenari des de la porta del darrere. I en aquest punt, se’m creuen els cables i no els puc llegir. I aquests són dos autors que comprenc que agradin tant a la gent i que indiscutiblement reconeixo com a bons autors i que es mereixen ser on són. Tot i això, a mi -personalment- no m’agraden, encara que siguin bons. No tot l’art ens agrada a tots i no passa res.

Passem a un altre autor: Roald Dahl.

És un autor de referència per a qualsevol que vulgui escriure literatura per nens. Per la seva imaginació, per la manera com construeix els personatges; aquella mentalitat que tenen, per molt que siguin molt fantàstics l’autor els sap fer molt reals. És un referent de la literatura infantil i juvenil. No es pot escriure literatura per nens sense haver-lo llegit i rellegit.

Marta Rojals.

La Rojals és una col·lega. He de confessar que jo L’altra l’he llegit a trossets resseguint els bons diàlegs que té la novel·la, que -per cert- vam citar molt en el curs que fem a l’escola Laboratori de Lletres. Però no l’he llegit sencera, perquè hi ha autors que mentre escrius poden ser una interferència perillosa: te’ls sents tan propers que tens por que et contagiïn mentre tu escrius. Però Primavera, estiu, etcètera me’l vaig llegir quan em traslladava del Raval a Sant Antoni i era un moment en què llegir era difícil i concentrar-se encara més. I tot i això, la novel·la em va atrapar i em sembla un llibre rodó. I això que comentàvem de la marca oral de la Martín Gaite, la Rojals també ho té: aquesta capacitat de reproduir el llenguatge oral, que fa que sentis les veus dels personatges mentre l’estàs llegint. I això m’agrada moltíssim.

I també té aquella sensibilitat -que això m’ha fet pensar en tu- de parlar de les coses quotidianes, però amb molta mestria. La història de Primavera, estiu, etcètera és una història que li pot haver succeït a molta gent.

Juga amb la identificació del lector i ho aconsegueix. I això és molt perillós, perquè de vegades penses que s’hi identificaran i la cagues, i llavors la patinada sí que és abismal. Però ella ho aconsegueix i, esclar, atrapa el lector d’una manera que és impossible deixar-la anar fins que acabis.

Pere Calders.

És un altre autor que s’ha d’haver llegit per escriure contes en català, per escriure per canalla també. A més és del barri. També el vaig llegir de molt petita i l’he anat rellegint i té contes sublims. Després n’hi ha altres que potser no són tan sorprenents, però és un autor important per qualsevol contista en català.

L’habilitat que té d’introduir elements irreals en la realitat d’una manera tan natural, sense fer que res grinyoli, és el que més m’agrada . La cosa aquesta de fer que el lector segueixi el joc i que funciona tant en adults com en nens. Qualsevol cosa estranya, ell fa que passi bé: perquè té aquella manera d’escriure tan planera i tan propera, que te’l creus.

Manuel Baixauli. I tanquem la llista aquí, perquè n’hi ha molts més i no acabaríem mai!

Al Baixauli l’he descobert fa poquet. Fa un parell d’anys vaig llegir Espiral, perquè me’l va recomanar el meu editor i després vaig llegir L’home manuscrit just després. La cinquena planta la tinc pendent, encara…

És literatura pura, el que fa Baixauli. Vaig al·lucinar de la capacitat que té d’aconseguir l’endinsament del lector en els mons que ell crea. L’home manuscrit, per exemple, és un llibre que podria haver estat escrit fa un segle o en un futur i s’aguanta -tal qual- per la seva veritat, per la seva bellesa. I és quan et preguntes, això ho ha escrit un escriptor avui i en català? És la demostració d’una habilitat narrativa molt gran.

Sí, és la seva veu: tan especial. Aquella veu que et va acompanyant i et va narrant tot allò que passa. De fet, en Baixauli defineix la literatura “com una barca que et va gronxant” i és una mica aquesta sensació: de deixar-se portar per la seva mà literària. 

Sí, sobretot en la primera part del llibre. Potser en la segona ja intueixes més l’artifici, el virtuosisme -que dèiem abans-. La primera part, l’entrada, és espectacular. Per a mi, això és literatura; el que aconsegueix en Baixauli.

Parlem una mica del trasllat de la idea al paper, a l’hora de confeccionar els contes. Perquè no sé si tu la literatura la defineixes més com una confecció de peces precioses dins de teles variades, com qui va cosint; o és més com una glopada que et surt de dintre i que després vas polint i refent. 

Per a mi, la llengua -o sigui- la veu és la clau. Jo no començo a escriure fins que no sé quina veu vull, com vull explicar la història. És el que em fa engegar. El què, el  tinc abans; però el què, pot anar canviant o es pot anar modulant a través del com. Però el com és molt més important que el què, tant com autora com en el paper de lectora.  De fet, les històries estan totes explicades. De fet, la història és l’excusa…

És el pretext.

És l’excusa per trobar la resta. Per a mi la història és l’esquelet. Però amb l’esquelet no vaig enlloc, vull tall. I el tall és la veu.  Jo puc tenir històries al cap o projectes, temps i temps però fins que no sé com els vull escriure no m’hi poso. De fet, aquest estiu estic escrivint una història que em ronda pel cap des del juny del 2012. Just ahir ho calculava, des de quan tinc això per fer?! I m’hi vaig posar al març, que vaig fer una primera part. I ara estic fent la segona. És a dir, tres anys després. Són temes que estan en segon pla, fins que dius: “Ara això ja està prou madur”. Jo funciono així. Hi ha gent que funciona al revés i que pren moltes més notes i que pensa primer molt bé el què i va trobant el com mentre va fent el text. Cada autor té la seva manera de fer i això es nota després quan el llegeixes.

Hem conversat amb l'escriptora Tina Vallès | Foto: Laura Basagaña.

Hem conversat amb l’escriptora Tina Vallès | Foto: Laura Basagaña.

 

“No començo a escriure fins que no sé quina veu vull”

Escrius mentalment i després ho bolques al paper?

Sí, quan penses en allò que després escriuràs i no tens res per apuntar-t’ho per mi ja és una forma d’escriure. És -diguem- un pas previ: com si masteguessis alguna cosa sense empassar-te-la. I quan ja fa molt que hi penses, et dius que ara és el moment de començar. Tot i que no saps ben bé cap a on aniràs. Però engegues i és com si aparegués un ordre: com si s’endrecessin els mobles imaginaris del cap de l’autor. I com a autor, potser et preguntes com és que encaixa tot tant, però és clar: és que el treball previ d’anar-hi pensant també forma part del procés d’escriptura. Encaixa tot tant, perquè ja ho portaves encaixant en el pensament de feia temps i només ho havies de treure i reencaixar-ho fora, sobre paper. I la meva manera d’escriure és aquesta: rumiar i rumiar!

Treballes molt l’oralitat, en la teva obra. 

Sí. En el camp de la llengua, bàsicament, jo vull que els lectors entenguin el que explico i que en cap moment topin amb un llenguatge molt recarregat i ple de figures retòriques que els recordin a cada moment que allò només és un llibre i que estan davant d’un és un llenguatge artificiós. En el meu cas, busco una literatura viscuda: que el lector s’oblidi que està llegint un llibre, que el visqui. I això ho aconsegueixo a través de l’oralitat. Llegeixo en veu alta, perquè busco una literatura que soni bé, que soni com la llengua del carrer. Que en cap moment t’hagis d’aturar per dir: aquesta paraula, què hi fa, aquí? Que d’alguna manera abans de llegir-la, ja t’hi encaixi, allà. Prefereixo mil vegades fer repeticions que no buscar sinònims estranys.

En poesia tens més marge, penso, per fer aquests altres jocs: anar-te trobant aquelles pedres precioses pel camí. El llenguatge poètic admet un marge més gran, perquè busques la musicalitat de la paraula, si a més estàs jugant amb rimes i ritmes tot es presta més cap aquest camí. Però en narrativa, el meu punt de vista -almenys- passa per no jugar a jocs estranys: vull que puguis estar pendent del conjunt i no de cada paraula. I que vegis les imatges que jo t’estic intentant explicar i no que diguis: “Mira, aquí hi ha posat refistolat”. Però que, vaja, si estàs creant un personatge que ha de dir refistolat, perquè parla d’aquesta manera i tu, com a autor, busques imprimir-li aquell caràcter: endavant les atxes! Tot ha de tenir la seva coherència i una naturalitat, dins del discurs de cada personatge i de l’autor. Si vols utilitzar un llenguatge menys planer, l’has de poder fer natural -com a mínim- dins del teu discurs.

Què valores més en un escriptor? 

Sobretot la veu… Valoro que jugui amb la veu, amb el punt de vista, que trobi una manera d’explicar-me una història que en principi no tingui res de nou -o que no sigui necessàriament estrambòtica- però que ho faci de tal manera que això no importi. Que em sorprengui en algun sentit sobre el punt de vista, la veu, en la manera d’explicar-se o en la manera d’analitzar la història que explica, de digerir-la. Quan llegeixo, busco això. Per exemple un autor que ja fa anys que m’agrada molt però que ara l’estic tornant a llegir és el Gonçalo M. Tavares. Ara estic amb El barrio.

Aquesta manera que té de retratar personatges amb petites píndoles, que semblen com aforismes segons com. De fet a El barrio passa ben poca cosa, perquè són descripcions de personatges. Té més de 500 pàgines i allò passa com l’aigua, perquè ha trobat la manera de narrar els personatges que entre el format que agafa de textos breus, de basar-se en escriptors però després ell fer la seva i de narrar la seva personalitat genera una simpatia o una animadversió estranya. Aquesta mena d’experiments que fa m’interessen molt. I llavors té aquell altre llibre de Viatge a l’Índia, que és aquest Ulisses modern que va de Lisboa a l’Índia, aquesta manera d’explicar la història que semblen com versos però que no ho acaben de ser: això m’encanta. Hi ha estrofes senceres que són com anàlisis de l’Europa contemporània bastant espectaculars. I en sis-vuit versos et fa un anàlisi de la salut o dels transports públics, que en principi no t’ha d’inspirar massa cosa, però que a través del seu anàlisi et deixa parat. És un llibre que no paro de subratllar i de rellegir, perquè qualsevol frase és inspiradora.

Després, un altre dels meus referents de sempre és el Perec. Ara menys, perquè ja no escric tant sobre el barri i me’n vaig més cap a la ficció. Però quan escrivia sobre el Raval, La Vida manual d’ús era un llibre que tenia de referència, com ara tinc els del Tavares. Són llibres de llegir, de rellegir, de recuperar frases. També hi ha el Calvino, sobretot amb Palomar. I el Moravia, també m’agrada molt, tot i que no lliga gens amb la resta. M’agrada com a autor perquè sap fer novel·la psicològica, que vaig descobrir a partir del Martí Rosselló, perquè sap retratar la part més fosca, més profunda i més inexplicable de l’home i de la dona. I de la relació entre ells.

El teu viatge com a escriptora va començar amb el món dels blogs. Consideres que un blog pot ser una plataforma on desplegar creativitat, visibilitzar veus desconegudes i practicar -en el bon sentit- la disciplina de l’escriptura?

Si escric és perquè em llegeixin. I jo escrivia des de feia anys, però enviava les històries per correu als amics. Estic parlant dels anys noranta! I després amb l’eclosió dels blogs, vaig decidir publicar-ho tot en una mateixa plataforma. I a mesura que vas escrivint i la gent et va llegint i arriba a gent a qui tu no els ho havies enviat, una cosa estimula l’altra. Et vas inventant -una mica- un univers, a partir del que vius cada dia. Quan vivíem al Raval era difícil no trobar històries cada dia. I trobar aquesta mirada entre àcida, còmica i crítica a través de peces curtes era una manera de descansar de la feina i d’anar exercitant el múscul d’escriure. Però mai pensava passar d’allà. Va ser l’Ester Andorrà de LaBreu que em va dir: “Escolta, d’això no en podríem fer un llibre?”.

Val a dir que jo no sóc gens organitzada i vaig a ràfegues. Tinc feina, filles, treballo a casa i, per postres, si no treballo no cobro. Sempre prioritzo la feina, perquè sóc autònoma, i l’escriptura queda  més a un segon pla. Ara bé, això no sempre és cert. Quan el projecte ja el tens claríssim perquè ja portes molt de temps pensant en allò, surt sol: és com un part. T’hi trobes. Tens contraccions i ja estàs parint el conte. I aprofites qualsevol moment: si la família encara està dormint i tu obres els ulls a les 7, ja vas cap a l’ordinador. Quan portes temps maquinant, busques el temps de sota les pedres. I encara que siguis al parc, a la piscina o on sigui, estàs pensant en el projecte que portes entre mans. I, a més,  sempre tens un projecte en el que hi penses més, però altres idees en dansa, que serviran per a més endavant. Des que tinc la idea fins que m’hi poso passa molt de temps i escric moltes coses abans.

El gènere dels contes és un dels que més aprecies. Ets coeditora, a més, de la segona etapa de Paper de vidre, dedicada al conte, juntament amb Guillem Miralles. Com ha anat evolucionant Paper de Vidre?

Paper de Vidre va començar el 2001 i en Guillem Miralles, l’editor, em va conèixer a partir del blog. I vaig començar a escriure algun text de ficció per ells, l’any 2003. Poc a poc m’hi vaig anar implicant més i ho vam acabar portant en Guillem i jo. Després de 13 anys de revista amb articles en profunditat -entrevistes potents com la que vam fer a la Núria Folch, especials del Barnils, de la Rodoreda, del Santiago Rusiñol- volíem destinar la revista a visibilitzar el gènere del conte. Abans de tancar la primera etapa de la revista, vam publicar dos llibres amb LaBreu edicions que recullen alguns dels articles més interessants que vam editar. I en aquesta nova etapa volem reivindicar la ficció i donar un espai als nous i vells contistes en la nostra llengua -o en altres llengües traduïts al català-.

Tina vallès a la cafeteria Babèlia | Foto: Laura Basagaña.

Tina vallès a la cafeteria Babèlia | Foto: Laura Basagaña.

En les teves dues primeres obres L’aeroplà del Raval (2006) i Un altre got d’absenta (2012) parties del teu entorn més proper per literaturitzar la realitat. Més endavant, amb la novel·la Maic (2011) i amb El parèntesi més llarg (2013) fas un pas més enllà i surts de les aigües de la realitat per banyar-te en terrenys on la imaginació i la fantasia tenyeixen la vida quotidiana. Com fas el pas de cada vegada més, deixar-te portar pel cantó de la imaginació?

És com un trencament. És com si amb els tres primers llibres -sobretot amb Maic Un altre got d’absenta- m’agafés a la realitat, perquè era una mica el salvavides per treballar amb la veu i fer tot això que m’agrada fer amb el llenguatge i la oralitat i les imatges i l’humor. Però arriba un moment que em dic que tot això ja ho he provat, i tot i que no he esgotat aquesta faceta volia tirar cap a una altra banda. Em venia de gust aquest trencament i que el punt de partida fos una imatge imaginària o un element fantasiós. I la història és pensar una idea o fil conductor imaginari, a partir del qual crear històries fictícies -sense partir de cap personatge real-. El parèntesi més llarg va néixer en sales d’espera. Molts dels personatges es veuen obligats a aturar-se, encara que no ho vulguin. I de fet el títol inicial era aquest, Sala d’espera,  però després vaig llegir una carta d’Armand Obiols on deia “aquest és el parèntesi més llarg de la meva vida” -que he citat a l’inici del llibre- i vaig decidir canviar de títol.

 

Què t’aporta la literatura? 

Jo crec que no podria viure sense ella. També perquè m’hi guanyo la vida: tradueixo, corregeixo, edito, no passa un sol dia que no llegeixi. Sense literatura, jo seria completament diferent: seria una altra persona.

Cinema, literatura, música… què t’inspira més? 

El que més m’inspira és allò que se suposa que no hauria de fer-ho, el que no pretén inspirar-me. Llegeixo, veig pel·lícules, escolto música… però no és una cosa que m’inspiri directament. Ara bé, tot el que veus i vius suposo que acaba interaccionant amb les teves històries de ficció, inevitablement. Tinc la sensació, però, que el que m’inspira és allò fortuït o quotidià: el dia a dia m’inspira molt; coses que aparentment no tenen res a veure amb allò que preparo, però que topen amb mi: frases que tradueixo, imatges que veig. De vegades la traducció d’un catàleg de vaixells pot fer despertar una idea. O una conversa sentida al carrer. Són detalls que et guardes mentalment per a una futura història. I òbviament, tot ho reciclem els escriptors: idees, temes, experiències, imatges!

 

 

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Editora de Llavor Cultural.

4 comentaris

  • Imma C.
    11 d'abril de 2016 at 12:08 pm

    Més que una entrevista és una conversa entre dues persones apassionades per la bona literatura.
    Grans referents, tots per anar llegint.
    Els contes de la TINA VALLÈS són booooons, bon nivell literari.
    Seguim llegint…

Fes el teu comentari