“Sempre he cregut que hi ha una relació entre la poesia i l’alquímia; la màgia en si”

Entrevistem el poeta Màrius Sampere a casa seva, un pis lluminós al barri d’Horta Guinardó. Envoltats de llibres veiem la seva obra completa pulcrament ordenada a la sala d’estar. Més d’una vintena de poemaris i dues obres de narrativa. Són les sis de la tarda i la llum tènue d’una primavera inicial s’escola pel balcó que deixa veure edificis i terrasses d’un paisatge barceloní dispers i silenciós. Conversem amb Sampere sobre els seu despertar poètic, la vida i l’escriptura i els fantasmes de la seva obra: una obra que allarga la mà cap a l’inconegut. Repassem, també, alguns passatges del seu darrer poemari ‘Ignosi’, publicat per Edicions Poncianes, i parlem de l’antologia poètica que publica Edicions del Buc: ‘123’.

Hem conversat amb el poeta Màrius Sampere | Foto: Laura Basagaña.

Els paisatges onírics que Màrius Sampere disposa en els seus poemes, les imatges trasbalsadores, les preguntes retòriques, la poesia com a via metafísica són tan sols algunes de les característiques de la forma i el fons de l’obra samperiana.

Llegint-te em fa l’efecte que ets un alquimista de la paraula. Agafes la paraula, el mot, i el mesures, el barreges, l’allargues, l’esquinces, el regires… tu conceps la poesia d’aquesta forma, com una alquímia? Barreges les paraules d’aquesta manera màgica i et consideres un alquimista?

Aquesta idea sempre l’he tingut present, que hi ha una relació entre la meva poesia – o la poesia en general- i l’alquímia, la màgia en si. Perquè la paraula té la facultat màgica de transformar les coses. No són les coses que van a la paraula, sinó que la paraula crea coses.

Hi ha aquell poema teu, a Ignosi, que diu: “Cal observar el color de les paraules,/ no el sentit-que no en tenen-, sinó/ el color. N’hi ha que neixen/ i moren en una sola síl·laba; d’altres/ es masturben seguit i perduren. Per això/ cal observar-ne el color, car muden/ de pell segons la mirada/ del tafaner.”

És una manera de dir que la paraula té aquesta facultat de canviar de color, de canviar d’aspecte i, fins i tot, de canviar la realitat. I com que la paraula forma i crea la realitat té el seu propi color i comunica una coloració cada cosa que parla.

En una entrevista recent que et va fer la Mireia Vidal-Conte a la revista Poetari tu afirmaves que et consideraves un mèdium. 

He tingut aquesta sensació tota la vida. D’ençà que escric -i tot plegat- i en adonar-me que de vegades d’un no-res, d’una actitud completament neutra et vénen les paraules com si elles et busquessin a tu i no pas tu a elles, doncs esclar, et posen en una situació de ser un mèdium; un mèdium que rep informació i jo la comunico. El punt central sóc jo, per on passa una informació, que no l’he produïda jo; sinó que m’ha vingut de fora.

Però és aquesta cosa que les paraules emergeixen amb un impuls per vivències, per aquests filtres interiors que té l’artista; i que de sobte, fa que el poema truqui a la porta.

Tot artista s’enfronta a aquest procés. Ara perquè parlem de la paraula, però als músics també els passa una cosa similar:  transmeten records en forma de simfonia. O el pintor, que igualment que el poeta agafa coses certament innòcues -quotidianes, o no tant- i les transforma en una realitat nova.

La teva obra reflexiona sobre l’intangible, s’aboca a la finestra de l’inabastable, escrutant l’inconegut, el més enllà. En el poema “Rere la tàpia” escrius: “Un petit univers, tot just/ aquest i saltar-lo/ i comprovar que ni/ hi ha ningú rere la tàpia.// Només s’hi clissa/ la cua del gat negre/ escapolint-se de l’amo per culpa d’un peix/ endormiscat al rebost.// Simplement, l’inconegut i el robatori,/ és a dir, allò que no calia/ i la tremenda insolència de l’obstacle.// També el Murri/ obre les mans/ i mostra com n’és, de poderosa,/ la desaparició, l’enganyifa.// I que se’n rigui,/ del mort i qui el vetlla,/ el més petit de tots,/ segons la rondalla”. 

La poesia és anar “rere la tàpia”? Anar a buscar l’estela del misteri?

Sí, per a mi la poesia és anar a buscar el més enllà. El més enllà de mi. Tot artista busca el més enllà de la realitat curta que ens envolta. Busca una explicació, una projecció més enllà d’un mateix. I això és l’art!

De fet, un altre dels teus temes és l’engany dels sentits: t’acares a les falses imatges, als miratges, a l’engany de la llum feridora. 

El sol és el més trampós del món! És un clar trampós!  De tot l’Univers. Només ens ensenya mentides, perquè tot el que veiem és molt discutible. El sol il·lumina les coses i ens força a admetre aquesta realitat, que en el fons no és realitat: és una il·lusió nostra. Una percepció dels nostres sentits.

El poeta busca posar-hi l’adjectiu adequat en tot aquest caos, l’explicació, i moltes vegades -en la majoria dels casos- encara ho embolica més. El poeta no aclareix res, enfosqueix… enfosqueix la realitat. Però la fa digerible, la fa amable. Fa rumiar. I et fa un favor, perquè aleshores t’obliga a tu mateix a passar comptes, a fer un exercici mental que no estaves disposat a fer abans. I fa que et confrontis a propostes diferents.

Màrius Sampere abans de recitar un dels seus poemes per a ‘Llavor cultural’ | Foto: Laura Basagaña.

Hi ha un vers de Joan Vinyoli que diu “la mort és purament un canvi més”. Havia dut el poemari Domini màgic, perquè hi ha un poema… 

Has trobat parral·lelismes entre mi i en Vinyoli? Bé, tots els poetes ens encomanem els uns als altres. Però ho fem involuntariament, eh?  Ens creiem que ho hem dit nosaltres. I llavors un altre ho ha dit abans.

A mi m’ha semblat que aquesta idea del canvi i de la reencarnació és un dels fils del cabdell de la teva obra. Tu escrius molt sobre transformacions. I a mi m’ha semblat que això casava molt amb aquest vers de Vinyoli. Tu conceps la poesia com un canvi, com una mutació d’un mateix, com un mirall…?

Sí, la poesia és creació. I el creador -el poeta, en aquest cas- es val de molts instruments i de molts materials fora d’ell, però no deixa d’invocar uns estímuls determinats. I, esclar, això genera una reacció: reaccionem a determinades circumstàncies, ja sigui un record, una temença, un deliri…

Tot això són estímuls i aquests estímuls ens condueixen a crear poesia. La poesia no és res més que una exposició, una confessió, de vegades catàrtica.

Vas començar a escriure quan eres un nen, mirant un roser. A la teva família hi vas trobar amants de la poesia. I algun cop has confessat que la música és un estímul més, per a la maquinària creativa de l’escriptura. Quins paral·lelismes estableixes entre música i poesia?

El paral·lelisme principal és que desperta la persona, la ment humana. Pot despertar una sensació de bellesa, una sensació de ganes de penetrar en un misteri o bé ens faculta per tenir més sensibilitat, per estimar les coses, o per horroritzar-nos-en. És un efecte, el que ens produeix, és un impacte; així com la música ens incita a crear; la poesia l’exercitem i és obra d’aquesta excitació que tenim tan transcendent.

Per què és tan important per tu el misteri dins de l’escriptura?

Tot parteix del fer-nos preguntes i aquí comença la seducció pel misteri. Més enllà de l’atracció que sentim per certs aspectes, objectes o persones en aquesta vida, ens preguntem el perquè d’aquesta atracció. I aquí rau el misteri. El misteri és tan sols un altre estímul més -de tots els que hem dit- per seguir buscant. Per cercar. Busques les raons de les coses. I com que sempre topes amb un obstacle: aquest obstacle és el misteri que tu vols traspassar. I no pots. I sort que no pots! Sort que sempre tenim un misteri al davant, perquè sinó seria un avorriment, la vida.

Màrius Sampere ens ha obert les portes de casa seva per conversar sobre ‘Ignosi’, el poemari que acaba de publicar Edicions Poncianes | Foto: Laura Basagaña.

De fet, un altre dels teus temes és l’absurditat de l’atzar, esquitxat de molts déus adversos. Parles molt de la maldat. I en el pròleg del llibre Ignosi, el poeta Carles Duarte ho deia molt bé: anomenes a Déu amb molts noms diferents: el Foll, l’Orat, el Murri, etc. 

S’ho mereix! Esclar, si és el Tot. Té una mica -o millor dit- té tot de tot. No sé com no ho accepten els filòsofs i els capellans i tota aquesta gent docta: que si ell és el creador també és el destructor.  És a dir crear vol dir fer, realitzar, del no-res fer aparèixer una realitat, una evidència, una veritat, doncs tot el que hi ha al món és obra seva; i per tant, els crims, la sang i la crueltat també. És el Tot. A aquesta totalitat alguns li han posat el nom de Déu. I alguns només n’agafen el tros bonic, la part amable, que és la bellesa. I els altres han creat la figura el Dimoni. Però són la mateixa cosa. Déu és el Dimoni: bondat i maldat s’entrellacen. La bellesa i el dolor, la guerra i l’horror s’interrelacionen. Molts artistes han trobat en la guerra la bellesa suprema. Al principi les obres d’Homer eren batalles i lluites entre uns i altres. I la creació de l’Univers va ser entre els àngels bons i els àngels dolents, vull dir que la lluita -la constant confrontació ideològica del bé i el mal- hi ha estat sempre.

Aquesta idea és -en part- la llavor dels teus poemes. 

En realitat sí.

Aquesta cosa que el naixement i la mort es donen la mà. Que el seu i el seu contrari són la mateixa cosa; o que cada cosa conté el seu contrari inherent  dins seu. “Car el mateix és el contrari/ de l’endemà vinent”, escrius.

És el que penso. Si tot és u, dintre d’aquest U tot es dóna la mà. Els contraris es donen la mà. Una cosa és obra de l’altra. Són derivacions. Nosaltres mateixos som una derivació també fisiològica i intel·lectual d’altres éssers anteriors, de tot el que ens precedeix.

Quins són els poetes que t’han influït, o els artistes que més t’han colpit?

Em sap greu dir noms, perquè no ho sé. Al principi jo vaig començar llegint i escoltant el meu avi i la gent que jo tenia a la vora quan era un nen. I en aquell moment prevalia el romanticisme: Béquer, Zorrilla, Espronceda. La meva mare em llegia López-Picó, Carles Riba i tot plegat i les meves lectures constants que durant la Guerra van ser unes i després- quan va guanyar la Guerra en Franco- en van ser unes altres, perquè jo estava envoltat de capellans . Però jo sempre vaig llegir el que em va semblar, el que m’agradava. Recordo que vaig llegir obres de filosofia. Concretament d’en Jaume Balmes vaig llegir El Criterio, que era un llibre molt en voga en aquell moment, de filosofia fonamental. També Descartes i recordo que marginalment anava fent signes i anotava coses perquè jo generalment no estava d’acord amb certes qüestions i anava anotant les meves opinions discrepants. Jo em situava en una actitud crítica davant del que em deien, però, esclar, el que jo llegia quedava en mi com un pòsit. I aquesta potser és la raó de la construcció d’una poesia eclèctica.

L’eclecticisme i l’esperit crític t’han acompanyat sempre, tal com es mostra en alguns dels teus versos. 

Sí, perquè he anat triant sempre de la diversitat allò que m’ha convingut, o que ha quadrat amb el meu pensament d’aquell moment, rebatent el que calgués.

De poetes joves, quins són els que t’interessen i segueixes en aquest moment?

Mira, en l’àmbit de la poesia catalana n’hi ha uns quants -alguns, molts,  són amics meus-. No puc dir noms perquè no em vull deixar a ningú. Però puc dir que llegeixo molta poesia: n’he llegit molta i en continuo llegint.  Poesia estrangera traduïda al català, també, moltíssima. Per exemple, en Ginsberg, T.S. Elliot, Ezra Pound, tots aquests m’interessen molt.

Escrius molt sobre els cicles de la vida, la idea del cercle i que principis i finals es toquen. També parles de la mort, de les absències, de la transcendència i de l’allò immaterial.

Bé, jo a la meva edat he perdut moltes coses pel camí. Moltes persones. I sóc molt conscient de les pèrdues i de les absències. Això és una bona matèria per la poesia. Aquesta nostàlegia del passat, que en el fons no era tan ric de bellesa ni de positivitat. Però que ara, havent passat els anys, no ho enyores però sí que ho sublimes. Ho estimes encara; estimes aquelles coses que has deixat enrere. És com les joguines, aquella joguina que t’entusiasmava ara ha desaparegut- s’ha trencat a miques- però encara hi penses amb enyorança.

La teva poètica es balanceja entre la recerca dels límits, la immersió en les contradiccions humanes i la fascinació pels interrogants sense resposta. Fondeges els terrenys poètics fent ús de paradoxes, sembrant símbols i flirtejant amb la bellesa del caos, a voltes. Creus que el poeta és el que diu no-dient? Deixant de dir coses posem el dit a la llaga de l’invisible?

Aquesta frase és molt interessant. M’agrada aquesta idea. Jo procuro posar el dit i tot plegat en l’invisible. I cou. I fa mal. Però és el que em fa escriure.  I aquell ens desconegut ja deixa de ser una mica menys desconegut. Tota la meva vida, tot el que he escrit -de fet- és un sol poema, una mateixa pregunta que és molt diversa però que és una de sola: Què hi faig jo aquí? Què sóc?

Com lluites amb el perfeccionisme? Quan saps que el poema està acabat i no vols fer una última capa de pintura, una pinzellada més.

Jo considero -tinc la consciència- que escric allò que no s’acaba mai. Només s’acaba quan ja s’ha dit. Però mentre jo tinc el material i el tinc a casa i no està editat, encara me’l llegeixo i rellegeixo i vaig modificant i canviant una paraula per una altra, i mai no estic content d’allò que he escrit. Però al final vénen els editors -el text s’edita- i ja no hi penso més.

I aquella cosa que cada artista té uns fantasmes que el persegueixen i que sempre anem darrere aquells fantasmes i anem escrivint l’estela que deixen aquella fantasmes, aquells temes recurrents, aquells leitmotivs que ens van perseguint. Com ho vius, això? 

Ho trobo deliciós. I fascinant. Si no hi haguessin aquests fantasmes persecutoris no fotria res. No podria escriure. Són ells els culpables d’això! Però m’encanta: són dones guapes i nues, em persegueixen. Aquests fantasmes són deliciosos. Què farien els poetes sense aquests fantasmes? El que pasa és que de fantasmes n’hi ha de tota mena: de malignes i de beningnes. És el gran avantatge del poeta, que pot triar els fantasmes que més li agraden.

El poeta Màrius Sampere ens rep a casa seva | Foto: L.B.

On t’agrada llegir?

Llegeixo al sofà o al despatx. Després d’esmorzar ja em poso a llegir, primer la premsa i després poesia. I en acabat vaig al despatx i em poso a escriure. Mentre escric, estic a soles amb mi mateix i no necessito llegir. Allò que escric no deixa de ser la interpretació de tot el que he viscut. La interpretació del temps  escrit.

I has passat èpoques de la teva vida on el llegir t’ha privat de l’escriure? És a dir èpoques de no escriure absolutament res?

Poc o molt sempre he escrit. La ment sempre està escrivint. Quan somnio no escric, i tot i això penso molt i en trec molt bones idees per escriure.

Quan dormim escrivim mentalment, de vegades. Escrius: ““Antic, tot és antic com l’ànima meva. Tot ha tingut abans milers de vides, ha sigut per rius primaverals. Quan obro els ulls desenterro el que veig: llavors ho recordo”.

[Dormir] és una altra manera d’escriure. Vàlida, també. Però efímera. És una font inesgotable, però que s’ha de renovar, sinó et quedes a zero.

Durant molt de temps vas dur una doble vida: de dia despatxaves càmeres fotogràfiques i als vespres escrivies en un bar prop de la feina. També vas fer de lletrista i compositor per al grup de música Estrop, vinculat a La Nova Cançó.

La música sempre m’havia atret i jo volia ser compositor. En aquells temps, però, per ser compositor necessitaves dedicar-t’hi i a més a més tenir diners. I jo no tenia ni diners ni temps, perquè havia de treballar per mantenir-me. I vaig esperar un temps i la vida em va permetre d’estudiar música uns anys més endavant. Vaig estudiar al Conservatori de Badalona i quan es van posar de moda Els Setze Jutges a la meva ciutat, nosaltres vam crear el grup musical Estrop.

La teva relació amb la poesia ha estat molt més estreta que amb la prosa.

Sóc una persona a qui li agrada començar les coses i acabar-les. I veure el resultat immediat. I  això m’ho ha permès sempre el poema. La poesia. El món de la novel·la -la prosa- requereix una constància, i una rutina: cada dia dedicar-te al mateix i anar progressant i repetint, anar enllaçant temes sobre idees anteriors. I això ja no forma part de la meva manera de ser. Tinc coses escrites en prosa, com El gratacel (Editorial Meteora, 2010) o  Pandemònium o la dansa del si mateix (Lleonard Muntaner, 2008), però m’he dedicat molt més a la poesia.

I ara, estàs escrivint nous poemes? 

Acaba de sortir una antologia de la meva poesia triada per mi mateix, amb l’editorial valenciana Edicions del Buc. Porta per títol 123, tot i que inicialment volia que es digués 111, pronunciat com a 1,1,1, per simbolitzar la unió del tot: l’u. Però els editors em van proposar el títol de 1,2,3 i també em va agradar: és l’inici d’una enumeració, és un començament i em va semblar bé; aprofitant l’avinentesa, l’antologia inclou 123 poemes.  Després també ha de sortir un llibre amb LaBreu Edicions que es dirà L’esfera insomne.

Màrius Sampere, entrevistat per a Llavor Cultural | Foto: Roser Cabacés.