Recomanacions literàries per aquest estiu!

L’escriptor i crític literari Xavier Serrahima fa per a Llavor Cultural una tria de lectures personal, per a immersions literàries estiuenques de tota mena. Escarxofeu-vos al sofà, arrepapeu-vos a la vostra butaca, balancegeu-vos en una hamaca de platja, o asseieu-vos a la terrasseta marítima amb un bon llibre i un bon còctel al costat. També teniu les biblioplatges i les bibliopiscines! Carpe diem!

Biblioplatja a Sydney | Foto: Pinterest.

Biblioplatja a Sydney.

Hi ha llibres que, atrafegats com anem al llarg de l’any -més aviat, del curs- en realitat comencen al setembre, no al gener; els anem deixant a les lleixes per llegir-los a l’estiu. Perquè l’estiu és una època per descansar, però també per a premiar-nos amb lectures ben diverses (ho fem durant tot l’any, això de llegir, i a l’estiu ho podem fer més detingudament). Cadascú decideix si vol flirtejar amb els clàssics, amb les novetats del moment, fer relectures o endinsar-se en llibres que es reserva per al paladeig descansat de les vacances.

Narrativa

La guerra de les salamandres, Karel Čapek, traducció de Núria Mirabet (Males Herbes, febrer 2016). Un d’aquells llibres que no tan sols ens farà passar una molt bona estona, fent-nos riure a cor què vols, sinó que ens fa pensar i no el podrem oblidar en molt de temps. Una obra futurista que és molt més actual que no voldríem, una història d’animals que són més persones que els animals i de persones que són (molt) més animals que les persones.

Una paràbola -tenyida de sàtira càustica- del món on vivia Čapek i del món que vindria després.

 

, Thomas Bernhard, traducció de Clara Formosa Plans (El Gall Editor, maig 2016). Una novel·la breu de primera, primeríssima magnitud, que posa de nou de manifest que l’autor austríac és un dels (més) grans entre els (més) grans; un d’aquells excepcionals escriptors que no tan sols compta amb una veu pròpia, immediatament identificable, irrepetible, riquíssima, sinó que busseja com ben pocs en les més pregones i intenses fondàries de l’ànima humana.

Un d’aquells “llibres suprems”, “una companyia ideal per a la intel·ligència i l’ànim”.

 

Tres guineus, Susagna Aluja i Font (Pagès Editors, novembre 2015). Una narració breu, de tot just de 90 pàgines, que obtingué un accèssit al 26è Premi Literari de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa del 2014, i que Pagès Editors va tenir l’encert de publicar el novembre de l’any passat. Aluja homenatja Virginia Woolf, a través d’una veu amarada de lirisme, impregnada d’imatges intenses. Si entenem molt bé com senten, com viuen —o el que és el mateix: com són— les tres dones / guineus protagonistes, si les sentim tan vives, tan autèntiques és, sobretot, per aquesta mena de pinzellades puntillistes o minimalistes que, com un plugim quasi imperceptible però incessant, Aluja va sembrant damunt del llenç de la novel·la.

 

Usuaris d'una bibliopiscina.

Usuaris d’una bibliopiscina | Foto: Diputació de Barcelona.

Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre 2015). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en què van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.

 

El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov (Club Editor, febrer 2016), traducció Arnau Barios. Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem què no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.

Cartes des de la terra, Marc Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre 2015). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor què vols, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”. Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.

Poesia

V, Lucia Pietrelli (Eumo / Cafè Central, febrer 2016). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”, el poema de Cesare Pavese sembla haver encès la primera guspira d’aquest poemari on l’autora d’Ortigues aprofundeix en la “vana paraula”, el “crit callat” i el “silenci” —o sigui, els espais en blanc i les omissions on, sense dir-ho, la poesia diu (o pot dir) molt més que amb els mots. Paraules que l’acosten a l’abisme final de la mort, però també a voler viure, intensament; a l’exaltació i l’assaboriment del desig, de la consignació palpable de l’existència en els cossos, en els contactes amb la persona estimada: “Fes-li l’amor a la vida”…

 

Afollada, Laia Martinez i Lopez, LaBreu Edicions, març 2016). Poesia que vol, sobretot, comunicar, transmetre, dir el que no es pot dir, expressar l’indicible —“la natura: / de tan perfecta, reproduïble” —, allò que tan sols la (millor) poesia pot maldar per assolir. Dir, però, encara més, dir-s’ho (més exactament, dir-se) a ella mateixa; dir-se per entendre’s; si més no, per acceptar el tràngol inesperat que la trasbalsa per complet: “no sabem […] fer l’amor i, d’ell, un fill”; “Tinc tant d’amor per repartir!”.

Llegint aquest poemari no obtindrem ni certeses ni respostes, però constatarem que tan sols la poesia (i el gran art) fa possible el miracle impossible d’expressar l’inexpressable.

Una lectora a la platja.

Una lectora a la platja.

Dietaris, memòries i biografies

Instrumental Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre 2015). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta molts temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones. Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.
Diaris (1962-1967), Ricard Salvat (Publicacions de la Universitat de Barcelona, desembre 2015). Una obra que va molt i molt més enllà de les notes o impressions sobre qüestions teatrals d’un dels millors directors d’escena catalans del segle XX. Una mirada —polièdrica i plena, que es desborda per totes bandes, sense límits; que té una mica de tot i arriba a tot arreu—que ens llega, gràcies als seus dots indiscutibles com a escriptor, i amb una claredat i una sinceritat que s’agraeixen d’allò més, la seva visió sobre “l’espectacle de la vida” dels que hagueren de patir la llarga nit del franquisme quan eren joves. Un document (gairebé) imprescindible per conèixer i entendre la segona meitat del segle XX a Catalunya. Un tresor a conservar ben a mà a la nostra llibreria.

 

Els burgesos són sempre els altres (del Diari), Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura. Una exquisida lectura —i oportuníssima— que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.

Moments de plaer lector a l'aire lliure.

Moments de plaer lector a l’aire lliure.

Assaig i filosofia

Ètica nicomaquea, Aristòtil, traducció i edició de Josep Batalla (Obrador Edèndum, novembre 2015). Una fantàstica oportunitat d’assaborir una de les reflexions ètiques (i ètico-polítiques) més rellevants de tots els temps, d’una pregonesa i (el que encara és més important) d’actualitat increïble, escrita en una prosa neta i definida, polida, accessible i (prou) entenedora, que ens permet acompanyar el filòsof en la seva recerca del “bé summe”: “el […] bé de la ciutat […]. El bé de l’individu és cobejable, però el bé d’un poble i d’una ciutat és encara més excel·lent i més diví”. Una obra de primeríssima categoria, que hauria d’ocupar un lloc d’honor en qualsevol biblioteca, pública o privada.

 

El meridià de París, Lluís Calvo (Edicions Poncianes, abril 2016). Una obra, venturosament, inclassificable: un assaig, per descomptat, però, també, un llibre de viatges, un dietari, un diari, un conjunt de reflexions, de pensaments, de filosofia i, sobretot, tot això, alhora; i, també, per separat. Un viatge humanístic i intel·lectual —d’un digne hereu dels filòsofs antics, d’un peripatètic del segle XXI, que fa camí amb els ulls i les orelles (i, el que és més important, amb les finestres de la ment) ben esbatanades— a través de l’espai, del temps i, per damunt de tot, del pensament, de les idees. Un llibre per a tots els que no vulguin (ni acceptin) quedar-se en “la superfície de les coses”.

Per acabar, una darrera recomanació: en la mesura que pugueu, i al ritme que pugueu —com la poesia, la insuperable i suggerent prosa de Marcel Proust cal assaborir-la i degustar-la a poc a poc, deixant-se seduir, a petits tasts, sense pretendre entendre, ans deixant-se guiar per les emocions i sentiments que desvetlla, fruint-la a pler— aprofiteu l’estiu per (començar a) llegir (o rellegir, si ja ho heu fet) A la recerca del temps perdut, en francès, si us hi veieu capaços, o en alguna de les dues esplèndides traduccions al català que segueixen avançant, la de Josep M. Pinto (Viena Edicions) o la de Valèria Gaillard (La Butxaca).

Xavier Serrahima

Xavier Serrahima

Escriptor.

1 comentari

Fes el teu comentari