Raül Garrigasait: “Poques coses t’ajuden més a llegir tan bé un text estranger i a dominar tant la teva llengua com fer una traducció”

Raül Garrigasait (Solsona, 1979), doctor en Filologia Clàssica, és escriptor i traductor. Des de 2007 també és editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge, i des de 2018 és president de La Casa dels Clàssics. És el traductor d’obres com L’assassina d’Alèxandros Papadiamandis, Converses d’emigrats alemanys de Johann Wolfgang von Goethe, El Leviatan i altres narracions de Joseph Roth, i El nebot de Wittgenstein de Thomas Bernhard. Quant a la seva producció com a escriptor cal destacar la novel·la Els estranys, Premi Llibreter 2017 i Premi Òmnium a millor novel·la de l’any; i més recentment els assajos Els fundadors, La ira i País barroc (2020). Sílvia Romero l’entrevista per a la secció ‘La veu del traductor’.

Sílvia Romero: Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

Raül Garrigasait: He traduït del grec (antic i modern), del llatí (molt poc), de l’anglès i de l’alemany. I sempre ho he fet al català: per traduir bé necessito una seguretat lingüística que només tinc en la meva llengua.

Sílvia Romero: Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

Raül Garrigasait: Temps líquids, un assaig escrit en anglès pel sociòleg Zygmunt Bauman.

Sílvia Romero: Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant?

Raül Garrigasait: Ara mateix no en tinc cap entre mans, però l’últim llibre que he traduït és Das Heilige (‘El sagrat’) de Rudolf Otto, per a Fragmenta Editorial, que si tot va bé es publicarà aquesta tardor. És un assaig sobre l’experiència del sagrat en tradicions religioses d’arreu del món. Otto fa un ús molt particular del llenguatge: avisa que el sagrat no es pot reduir a conceptes, però dedica bona part del llibre a encunyar termes nous que permetin assenyalar-ne algun aspecte per analogia. Té un estil complex, carregat de subordinades i abstraccions, i alhora ple d’una vivència molt íntima. De totes les traduccions que he fet, aquesta és de les que més m’han fet rodar el cap.

Sílvia Romero: En general, qui tria el traductor d’una obra?

Raül Garrigasait: Normalment l’editor. En algun cas, però, els traductors ens enamorem d’alguna obra, la comencem a traduir pel nostre compte i després convencem un editor perquè la publiqui. Una de les primeres traduccions que vaig fer, l’assaig Auguste Rodin de Rainer Maria Rilke, va anar així.

Sílvia Romero: Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

Raül Garrigasait:  Escriptor, no ho sé, però ha de tenir un tracte íntim amb la seva llengua, n’ha de dominar els recursos i la història, ha de tenir la ment desperta i l’orella fina. La seguretat i la desimboltura a l’hora de servir-se de la llengua d’arribada és més important que saber a la perfecció la llengua de partida. Al llarg de la meva vida he tingut la sort de treballar amb alguns traductors —penso en en Pau Sabaté, l’Esther Tallada, en Miquel Cabal, l’Anna Casassas, en Xavier Pàmies— que dominen la llengua més que molts escriptors en sentit estricte: qui vulgui escriure una obra original, en pot aprendre molt, d’ells.

Sílvia Romero: Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui?

Raül Garrigasait:  M’estimo molt una de les primeres que vaig fer: L’assassina, d’Alèxandros Papadiamandis (Adesiara). La novel·la original, escrita fa poc més de cent anys, toca totes les cordes de la llengua grega, des dels recursos més col·loquials i dialectals fins als arcaismes més extrems, i ho posa tot al servei d’una història trasbalsadora d’afecte i mort.

Sílvia Romero: Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

Raül Garrigasait:  El traductor ha de tenir sempre molt presents les jerarquies del text original: ¿què és més important aquí, la sonoritat, el raonament, l’expressivitat? Totes les llengües ho poden dir tot, però no poden combinar tots els nivells del llenguatge exactament de la mateixa manera; és per això que de vegades cal triar un element en detriment dels altres. Algun cop és més important salvar el joc de paraules o una rima que el sentit literal, però en general cal arrapar-se al sentit. Cada tipus de text —poesia, assaig, narrativa, etc.— té les seves jerarquies.

Sílvia Romero: També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

Raül Garrigasait:  Com acabo de dir, totes les llengües ho poden dir tot, però sí que és cert que cada llengua ha sigut elaborada d’una manera particular, i que aquest passat pesa en el seu present. Són com plantes que han crescut en llocs diferents i s’han adaptat al clima i a l’entorn. M’hi trobo sovint quan tradueixo textos filosòfics alemanys, que parteixen d’una tradició amb una terminologia molt fixada. Una part d’aquesta terminologia també s’ha anat creant en les altres llengües, però amb un grau de fixació menor. Quan tradueixo al català textos d’aquesta mena, he de tenir en compte les traduccions prèvies de llibres de filosofia alemanya, però també m’he d’atrevir a crear solucions noves. Els traductors poden eixamplar el llenguatge.

Sílvia Romero: Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

Raül Garrigasait:  Tot això pot ajudar, però en general només cal entendre bé el llibre que tradueixes. Entendre’l a fons: les idees, l’estil, els trucs. Cal tenir-ho tot present.

“El traductor ha de tenir sempre molt presents les jerarquies del text original: ¿què és més important aquí, la sonoritat, el raonament, l’expressivitat?

Sílvia Romero: Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

Raül Garrigasait:  Ha de saber llegir, llegir en el sentit ple de la paraula, i això per mi implica saber posar-se en el lloc de l’altre, sí: en el lloc dels personatges, del narrador, del pensador que té idees que no tindries mai i que, de vegades, no comparteixes.

Sílvia Romero: Quines són les darreres obres que has traduït? Cita’n tres o quatre. 

Raül Garrigasait: Una cosa curiosa que he fet és una versió en català modern d’un capítol de la crònica de Pere el Cerimoniós: no és gens fàcil passar la prosa cancelleresca del segle XIV a la llengua  d’avui. He fet una cosa semblant amb la primera part del Llibre dels fets, que és tota una altra cosa: un text ple de marques d’oralitat, que et fa imaginar un rei vell i orgullós que va dictant les seves aventures amb els ulls lluents i els llavis molls de vi. També he traduït El nebot de Wittgenstein, de Thomas Bernhard (quines giragonses que fa fer a les frases!) i Estrès i llibertat, un assaig filosòfic de Peter Sloterdijk que joguineja sense parar amb les paraules clau de la història del pensament.

” Una bona traducció implica que s’ha de saber llegir en el sentit ple de la paraula, saber posar-se en el lloc de l’altre: en el lloc dels personatges, del narrador, del pensador que té idees que no tindries mai i que, de vegades, no comparteixes”

Sílvia Romero: Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de “La veu del traductor”. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió. 

Raül Garrigasait: Només una última cosa: la traducció és important per moltes raons que tots ens podem imaginar, però també perquè és un exercici de primera per a qui la fa: poques coses t’ajuden més a llegir tan bé un text estranger i a dominar tant la teva llengua.