Principi d’incertesa: is that all there is?

Marina Porras llegeix ‘Principi d’incertesa’ (Editorial Males Herbes, 2015) de Martí Sales i en parla a la ‘Llavor Cultural’. Aviat podrem llegir ‘La cremallera’, la propera novel·la de Sales que l’autor presentarà el dia 26 de novembre al bar Trèvol del mercat de l’Abaceria de Gràcia a l’hora del vermut (13h).

Martí Sales fotografiat per Maria Dias.

Martí Sales fotografiat per Maria Dias.

Molts narradors insisteixen a recordar-nos una veritat (antiga i universal) que de tan repetida se’ns acabarà fent insuportable: com que tot depèn de com es miri, no podem conèixer mai res del tot. De fet, no sabem què és ni què vol dir conèixer. En aquest cas, Martí Sales se serveix de la física i del principi d’incertesa de Heisenberg per revestir de rigor científic la necessitat dels escriptors de dir-nos que tot ho creen a través d’una mirada subjectiva. Al llibre, parlant de salts quàntics amb un amic físic, el narrador explica: “Hi ha un canvi radical de paradigma, un gir copernicà en l’estudi i la concepció de la realitat (…) És el regne del possible, del pensable – que, de fet, també és el regne de la ficció”.

 

Aquest llibre parla sobre realitat, sobre ficció i sobre els seus límits. Un tema postmodern que sembla no tenir final ni aturador. I ho fa a través de l’escriptura mateixa, que és el mitjà que té l’autor per relacionar-se amb la realitat. Tot és susceptible de ser anotat per crear escriptura que al seu torn vol ser pensament. És una escriptura per saber què dir, una escriptura sobre la necessitat d’escriure i per tant, una escriptura per donar sentit. El mecanisme és simple: no és la idea que va al text sinó que a partir del text es genera la idea. Dit així sona massa pedant, però en aquest llibre no hi ha grandiloqüència. Precisament, aquest és un llibre sobre l’absurditat de les grans preguntes vitals. Viure és una prova. Un tempteig per veure què tal, per veure com va, per veure què surt… i això és el que vol explicar Martí Sales narrant un any de la seva vida (el 2008, concretament) en aquestes pàgines.

 

Aquest també és un llibre sobre la necessitat de moure’s per resistir-se a l’atracció del propi melic: “Canvies de lloc per destruir la pròpia perspectiva i amb els bocins enlluernats pel que has viscut, fer-te’n una de nova, més calidoscòpica, que pugui captar la llum d’altres angles (…) Així resisteixi el món a l’atracció irresistible del propi melic”. Però per molt lluny que vagis – i en aquest cas és de Nova York (i la ja cèlebre Ledig House) fins a Senegal passant per un monestir de Poblet i el poble de Vallclara – l’escriptura sempre acaba tornant a un mateix: “navego aturat a la meva cambra, com Xavier de Maistre i, sense ruta, no albiro port ni ingrata terra ni res que no sigui l’eterna i insofrible deriva de l’escriptura”. O dit d’una altra manera: “El lloc és igual perquè la processó va per dins”.

 

Aquest text no es pot encasellar en cap gènere perquè en barreja molts (dietari, narrativa de viatges, assaig) i s’entrellaça (molt elegantment) amb moltíssimes referències (escriptors, músics, pintors, poetes) que serveixen d’influència o de guia, però també per lligar històries i pensaments. És especialment bona la part on Sales ens parla de l’escriptor irlandès Flann O’Brien i el que ha significat la seva literatura. És una manera de dir-nos que “tot pot ser santuari: només cal devoció”.

 

A més, diria que aquest és un llibre que serveix per expiar una absència: la mort de Francisco Casavella, amic de l’autor, que actua com a xoc de la realitat per a despertar-lo i dir-li que sí, que anem provant però que això ve un dia que s’acaba encara que intentem esquivar les grans preguntes incòmodes. Però malgrat la mort, al text hi batega una frase de Proust (a ‘Un amor de Swann’) que explica molt bé al seu autor: “No coneixem la nostra felicitat. Mai som tan desgraciats com ens pensem”. Perquè malgrat totes les incerteses rere aquest llibre hi ha unes ganes de viure que desacrediten qualsevol visió fatalista. Al final, no hi ha res millor que deixar que et passin coses per poder-les escriure: “Això de no saber el que t’espera l’endemà té el seu què: fa trempar. L’únic perill és l’acceleració, s’accelera com una mala cosa i els frens on paren”.

 

Un dels reptes d’aquest text era saber-lo acabar. Sales ho fa de l’única manera digna que hi havia: fent una última pregunta (LA pregunta): “Hi ha una pregunta que torna i torna. És “i ara, què?”. La pregunta de després de l’orgasme, la pregunta de després de la mort, la pregunta en llevar-se, la pregunta de després de l’èxit, la pregunta des del fons del pou: incontestable”. Com passa amb la cançó de la Peggy Lee, tots acabem preguntant-nos: Is that all there is?. ¿Això és tot el que hi ha? I aquest és, ras i curt, el principi d’incertesa de Sales (i el de tots).

 

 

 

Guardar

Guardar

Marina Porras

Marina Porras

Crítica literària i llibretera.

1 comentari

Fes el teu comentari