Poesia en trànsit al #TocatsDeLletra

Un ritual que escalfa el cor i les mans en les tardors enfredorides de Manresa és el cicle literari Tocats de Lletra. I una de les cites obligades és el cercatasques poètic. Cervesa, tamborets de bar i micròfons oberts a la poesia.

Són quarts d’onze de la nit i som al bar La Gramola, punt de partida del cercatasques poètic. Ens hem tret els abrics, hem demanat les begudes al Santi i estem expectants. La poeta Sònia Moya, coordinadora de l’acte, comenta que any rere any els assistents es multipliquen i de seguida dóna pas a Alba Camarasa, vinguda de la Ribera Alta, i Pau Gener, arribat del Baix Montseny, els primers amfitrions poètics. La llum fúcsia de La Gramola ens hipnotitza, mentre escoltem les converses amb personatges imaginaris de Camarasa, la tristesa de la pèrdua, l’homenatge al canvi: “Trobe que he buidat massa cases./ I que cadascuna d’elles era com un infal·lible embaràs interromput./ Habitar una casa és tornar al ventre./ De fusta o guix un ventre./ De lloguer o infinit un ventre.”

Pau Gener recita versos de Flama de bruc (Terrícola Edicions), No calla (Emboscall) i Tancat per mancances (LaBreu). Ens acara amb el seu fantasma anglès i ens parla de paradisos perduts, de la desorientació contemporània i del desamor: “amb una mica de sort/encara podria ser un moble/a la casa que et fa ser tu/una bústia al teu carrer/una interferència familiar/entre les teves sintonies/una cadira que et convida a seure/i que resta muda, immòbil/si no hi ha sort”. Però també recita a la llibertat: “Quan arribi la llibertat,/ les nostres paraules seran els nostres propis noms” i a través d’un altre poema encara elogia aquells qui van contracorrent:”Ara la corda fluixa és la nostra autopista”.

Escurem la primera cervesa i ens disposem a anar cap al segon tram. Ens lliguem el fulard al coll. Sortim a l’exterior, mentre deixem enrere la música de fons, l’escalfor del bar i els versos de Camarasa i Gener. Voregem el casc antic de Manresa, fet de pedra freda i nit intensa, i ben aviat ens plantem a les portes del Cercle Artístic, on l’exposició de Maria Picanyol ens saluda. Formes orgàniques, colors ocres, blancs esfereïdors. La natura en el seu estat més primitiu, el contrast de bellesa i devastació. Un camí de reflexió que casa molt bé amb aquells versos de Víctor Sunyol: “l’exultació de l’aigua, en la sorra/la festa del vent, dins la pedra/asif imerghen//—el riu de sal—/la vida, la vida//(no la mudesa./en sofrença /des del cor mateix de la mudesa.//no pas la mort./en dolença des de la pròpia mort.//viure, parlar/la joia tota)”. Sunyol diu poemes de Stabat (Proa) i de ser només (Cafè Central), entre altres poemaris i plaquettes.

Com que el poeta Ricard Mirabete no ha pogut assistir al Cercatasques, reciten Míriam Cano -poeta assídua a la cita, convidada en la passada edició, i que estava camuflada entre el públic- i Xavier Giol, poeta bagenc. Comença Cano, que ens condueix cap a les incerteses del viure, cap a motels americans i cap al fred d’Alaska. Diu un poema quàntic: “No és de papallones i tsunamis/ que vull parlar-te./ Si la imprudència et mou les ales/ pots omplir de cadàvers el Pacífic.” Més tard, Giol ens delectarà amb uns quants poemes de Màrius Sampere i amb un de propi, sobre la veu poètica.

Quan ja anem borratxos de versos, entrem dins la llibreria Papasseit. La plaça Gispert s’omple de lírica, que s’escola per la porta mig oberta del local. L’atmosfera és exquisida: reposem l’esquena sobre els prestatges de llibres de segona mà, seiem a terra i escoltem, mentre el rellotge antic i les parets empaperades de la Papasseit ens transporten al cor de cada poema, fent ressonar cada paraula. És el torn de Maite Mateo i Estel Solé.

Mateo converteix els records en abric, copsa les frustracions de l’ànima, homenatja les dones que estima: “Totes les dones/ que em són satèl·lits/les tinc penjades a les parets/del cor de casa meua/com quadres sense marc/com àngels sense ales/ com llibres sense prestatge/com finestres amb les portes/obertes sempre a l’abraçada.”

Estel Solé reivindica la incertesa, la descoberta, la imaginació. Diu poemes àcids i aprofundeix en les transformacions vitals: “He tornat al lloc d’on vinc,/i ara és saba i no pas sang/el que corre per les venes.//Sota la pell, recaragolades,/les arrels nien cos endins.//Com explicar/que no són pàmpols sinó ales/ el que em creix a l’esquena?//No veus el rastre de l’arada/a banda i banda dels malucs?//Quan tornem a besar-nos/ seré un glop reconfortant./Em reconeixeràs:/fresca al primer instant,/però madura al capdavall.”

La nit acaba al Cafè del taller amb un concert de Recitals a domicili, amb magífiques interpretacions del poeta Eduard Carmona i el músic Iago Marta, que versionen poemes de Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Josep Pedrals, el Rector de Vallfogona, Tomàs Arias, Max Besora i del mateix Carmona, entre d’altres. Amb ritme i disbauxa, la nit se’ns escola entre els dits, barrejada amb els ecos de poetes que ens vagaregen pel cap.