#Poema d’Emily Dickinson

Avui triem un poema d’Emily Dickinson, “Jo no sóc ningú! Qui ets tu?”, traduït per D.Sam Abrams i que podem trobar al llibre D’esquena al rutinari, la selecció de poemes que serveixen per celebrar el 25è aniversari de l’editorial Cafè Central. Cada poema seleccionat pertany a un dels 74 poemaris publicats a la col·lecció Jardins de Samarcanda.

emily-dickinson

En aquest poema trobem tota una declaració d’intencions: la humilitat, veritable companya en l’endisament del camí poètic. Així com Enric Casasses definia que el poeta -l’artista, el creador en qualsevol dels seus àmbits- s’enfrontava a l’acció creativa -la creació- “a la intempèrie”, citant a Joan Vinyoli, i advocant per un acte creatiu des d’un lloc incòmode: des de dins de l’obstacle mateix; el jo poètic d’Emily Dickison proposa un estat mental d’humilitat per al fet poètic i per al fet vital: la declaració de fixar-se en les coses petites, de tornar-se ella mateixa una entitat humil, minúscula, fins i tot insignificant.

També adoptava aquesta actitud Álvaro de Campos -heterònim de Pessoa-  amb el següent poema, del qual en copiem un fragment:

No sóc res.
No seré mai res.
No puc voler ser res.
A banda d’això, tinc dins meu tots els somnis del món.
Finestres de la meua cambra,
de la cambra d’algú, entre tants en el món, que ningú no sap qui és
(i si sabessen qui és, què se’n sabria?),
doneu cap al misteri d’un carrer travessat a tota hora per gent,
cap a un carrer inaccessible a tots els pensaments,
real, impossiblement real, cert, desconegudament cert,
amb el misteri de les coses dessota les pedres i els éssers,
amb la mort que deixa humitat a les parets i cabells blancs en els homes,
amb el Destí que duu el carretó de tot per la ruta de res.
Estic avui vençut, com si sabés la veritat,
estic avui lúcid, com si anàs cap a la mort,
i no tingués més germania amb les coses
que un comiat, mentre aquesta casa i aquest costat del carrer es tornen
la filera de vagons d’un comboi i un xiulet de sortida
ben endins del meu cap i un sotrac dels meus nervis i un xerric d’ossos en partença.
Estic avui perplex, com qui ha pensat, ha trobat i ha oblidat.
Estic avui dividit entre la lleialtat que dec a l’Estanc
de l’altra banda del carrer, com a cosa real per fora,
i a la sensació que tot és somni, com a cosa real per dins.
Vaig errar en tot.

Álvaro de Campos.

Traducció de Salvador Jafer.

El poeta Víctor Sunyol, també parla del nemòleg, de nemo –ningú, en llatíi escriu en el seu poemari Stabat (Proa, 2003): “La poesia: nemòleg, discurs de ningú en un espai i un temps eterns i absoluts (o inexistents). El poeta és aquest nemo (ningú), qui recull aquesta paraula, que se li dóna tota”. Trobem aquesta idea al següent poema:

 

(estant)

ser

l’on no res

 

(per a emmudint

per a morint

el punt

-cap altre-)

 

nemòleg

 

-(on) no llindar-

 

Emily Dickinson defensa la humilitat i la llibertat, criticant la vanitat i les jerarquies en el següent poema:

 

Jo no sóc ningú! Qui ets tu?

No ets -Ningú- tampoc?

Aleshores ja som dos!

No ho diguis! Ho xerrarien-saps?

 

Que trist -ser-Algú!

Que públic -com una Granota-

Dir el teu nom-tot el sant mes de juny-

A un Pantà que et reverencia!

 

Emily Dickinson.

 

Traducció de D. Sam Abrams.

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Editora de Llavor Cultural.

Fes el teu comentari