Pilar Estelrich: “Traduir un text és un plaer molt gran i alhora una càrrega força feixuga”

Sílvia Romero inaugura secció d’entrevistes a la ‘Llavor Cultural’. Se centrarà en el camp de la traducció literària. La secció es titula: ‘La veu del traductor’ i comença donant veu a Pilar Estelrich, escriptora que ha traduït, majoritàriament, de l’alemany al català una pila d’obres d’autors com Elfriede Jelinek, Ingeborg Bachmann, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Julia Franck, Günter Grass, Hermann Hesse,  Franz Kafka, Wolfgang Koeppen, Claudio Magris, Uwe Tellkamp, Ilija Trojanow o Cornelia Funke, entre d’altres.

Pilar Estelrich | Foto: Cedida.

Sílvia Romero proposa en aquesta secció un qüestionari a traductors literaris. Ens endinsem en el mètode i mirada de Pilar Estelrich i Arce (Palma, 1952).

Sílvia Romero: Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

Pilar Estelrich: Pràcticament sempre amb l’alemany com a idioma d’origen. Ocasionalment, el castellà, l’anglès o l’italià.

Sílvia Romero:Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

Pilar Estelrich: Del primer de tots no en tinc dades. Va ser una feina ocasional com a estudiant de filologia anglesa i alemanya, a mitges amb una companya que portava les gestions. Era un volum anglès de no-ficció i parlava dels magnats del petroli entre altres coses. Per aquella època també vaig traduir textos breus de química a partir de l’alemany, una feina que com em va dir la senyora Schneider, la pacient i venerable bibliotecària de l’Institut Alemany, ella no gosava fer per por de no causar algun desastre ambiental, que jo tampoc no vaig causar, afortunadament. Després, ja llicenciada en Filologia Alemanya, vaig traduir un llibre de sociologia de Joachim Israel de l’alemany al castellà sota l’estricte control del doctor Josep Francesc Yvars, l’editor de Península, i algunes altres coses, sense continuïtat per desídia meva. Feia classes d’alemany a la Universitat de Barcelona, i estava tan obsessionada amb l’obligació de fer el doctorat que no aconseguia mai acabar de decidir-me a fixar un tema i posar-m’hi de debò.

Sílvia Romero: Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant?

Pilar Estelrich: Estic traduint una obra tardana de Joseph Roth, Der Antichrist, escrita durant l’exili (bàsicament a París) i apareguda el 1934 en alemany a l’editorial neerlandesa Allert De Lange. Es tracta d’una obra no molt extensa amb l’aparença d’una autoficció en la qual Roth mateix treballa de periodista sota les ordres d’un patró totpoderós. Seguint les seves indicacions recorre els escenaris de la societat occidental i denuncia la manipulació global del món, teòricament amb tota la llibertat per part de l’amo, però de fet sempre en contra de la seva postura, fins que és acomiadat. El text varia força des de l’al·locució d’estil bíblic a la proximitat als reportatges de viatges del Roth periodista, molt detallats i objectius; el que més difícil em resulta són els moments solemnes en els quals afloren visions de caire que podríem titllar de mil·lenarista. Especialment atractiu (si bé mal de gestionar!) és el contrast d’aquestes al·locucions amb els fragments de caire expositiu reflectits en la prosa esmolada i precisa de l’escriptor, sempre ben atent a l’entorn sociopolític del seu temps i capaç de mantenir la visió crítica i la formulació irònica fins i tot quan s’esforça per advertir els seus lectors del gravíssim perill que amenaça el món. Cal recordar que Joseph Roth va veure des del primer moment el perill que representava el nacionalsocialisme i les diverses formes d’autoritarisme; ja abans de l’ascens de Hitler al poder vivia a l’estranger la major part del temps, i el 31 de gener de 1933 es trobava instal·lat a París.

Sílvia Romero: En general, qui tria el traductor d’una obra?

Pilar Estelrich: En la meva experiència, l’editorial o més concretament la persona que porta una col·lecció. He estat més professora que traductora, i segurament per aquest motiu he anat acceptant encàrrecs que venien de forma a vegades més regular i altres de més esporàdica des de diverses editorials.

Sílvia Romero: Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

Pilar Estelrich: Seria bo que fos escriptor des del punt de vista de la capacitat creativa i la flexibilitat, però només si en canviar de rol estigués disposat a supeditar-se a l’autor que estigués traduint. Si el seu tarannà el portés a «corregir» l’original, no seria ben bé un traductor, encara que el resultat fos magnífic: seria la suma de dues personalitats, de dos estils.

Actualment, la tendència dominant és respectuosa amb l’autor del text, però no fa moltes dècades (fins i tot força menys) ens trobàvem sovint amb versions edulcorades o escapçades, uns cops per l’acció de la censura que s’exercia des de dalt, però altres vegades per la simple prevenció que duia a evitar d’entrar-hi en conflicte, o bé degut a la imposició per part de l’editor o el corrector d’una suposada norma de bon gust que impedia incloure episodis considerats malsonants (la reedició dels viatges de Gulliver escapçats en seria un exemple) o fins i tot reiterar una locució que l’original havia fet servir explícitament com a motiu guia. Això s’esdevé per exemple en una novel·la de Heinrich Böll, Der Zug kam pünktlich, analitzada per una exalumna i companya meva, Lidia Álvarez Grifoll. L’exemple més evident és la manca de respecte del fil conductor que hauria de donar cohesió i remarcar el dramatisme dels esdeveniments: el motiu guia queda absolutament malmès per la mania de no reiterar amb una mateixa formulació l’avís que anuncia la partida del tren a cada estació del viatge de tornada cap al front, i per tant cap a una mort pressentida i de fet segura.

Sílvia Romero: Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui?

Pilar Estelrich: La novel.la de Julia Franck La dona del migdia, per la trobada amb l’autora al Col·legi Europeu de Traductors de Straelen (Renània del Nord- Westfàlia, RFA). L’ambient era molt bo, l’autora se’ns feia molt propera, i l’entorn acollidor de la casa afavoria molt el contacte. Naturalment, també van ser molt importants les cinc trobades amb Günter Grass; una altra amb Uwe Tellkamp va resultar igualment fonamental per la comprensió de molts aspectes del seu llibre, i la documentació de la trobada amb Timur Vermes (a la qual no vaig poder assistir) va ser imprescindible per tal de poder comprendre la sàtira punyent de Ha tornat.

La traductora Pilar Estelrich | Foto: Cedida per Pilar Estelrich.

Sílvia Romero: Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

Pilar Estelrich: Sempre he intentat buscar similituds entre les dues llengües i cultures, i com que gairebé mai no he tingut permís per introduir notes ni glossaris, he fet mans i mànigues per aconseguir un ressò (ni que fos distant) que transmetés les actituds i realitats personals i culturals de l’original. Així per exemple, quan apareixien jocs infantils o cançons populars amb una funció rellevant dins de la trama, calia buscar una aproximació sense substituir una realitat per l’altra. En la novel·la que podem qualificar de sàtira Les amants (Die Liebhaberinnen), Elfriede Jelinek empra com a encapçalament d’un capítol punyent, on una de les protagonistes aconsegueix enviar els sogres a l’asil i quedar-se per fi la seva caseta, apareix com a títol la referència a una cançó tradicional suïssa conegudíssima: Muss i’ denn, muss i’ denn zum Städtele hinaus und du, mein Schatz, bleibst hier, posada en boca del jove que ha de marxar de la ciutat (Städtele) i deixar enrere l’enamorada; Jelinek substituïa la ciutat per la caseta (Häusele). Aleshores se’m va acudir recórrer al poema L’emigrant de Jacint Verdaguer i substituir la ciutat i la noia pels tresors perduts pels sogres expulsats: «Dolça casa meva, jardí del meu cor…» I si m’hagués calgut fer la versió al castellà, hauria davallat uns quants graus d’erudició tot recordant el programa de ràdio que la meva mare escoltava quan era nena, De España para los españoles, i n’hauria sortit «Adiós, mi casa quería, dentro de mi arma te tengo metía…». Com es pot veure, la motivació per a fer una associació quan es busca un text o un referent paral·lel pot arribar a ser molt anecdòtica i trivial…

Sílvia Romero: També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

Pilar Estelrich: No puc teoritzar sobre lexicografia comparada, sinó tan sols sobre el que he après i practicat d’ençà que als disset anys, en venir a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, em vaig enfrontar amb l’alemany, però crec que efectivament hi ha aspectes en els quals la llengua alemanya ofereix més matisos. A mi se’m presenten sovint problemes causats per la capacitat de substantivar actituds o qualitats, com també la de convertir mots nous o fins i tot sigles en verbs i adjectius i altres derivats, amb una gran tolerància per part dels receptors. També es fa difícil trobar l’expressió que correspongui a un aspecte verbal o un derivat verbal que especifiqui si allò de què es tracta s’ha assolit o bé si està encara en vies d’assolir-se. De fet, el primer text que em va fer traduir a tall de prova el doctor Yvars ja portava l’estigma al títol: era un apèndix de l’obra de Jürgen Habermas Erkenntnis und Interesse (publicat en castellà sota el títol Conocimiento e interés). No era pas que jo hagués de traduir aquest títol ni l’obra en si, però el xoc de no saber com expressar la diferència entre Kenntnis i Erkenntnis ja era prou per espantar qualsevol: jo no era capaç de saber expressar el fet de posseir o haver assolit ja un saber, un coneixement, com a resultat de la progressió intel·lectual a través de la qual aquest havia estat assolit. És a dir, l’expressió d’un procés dirigit a l’obtenció d’un resultat, i la manifestació del camí recorregut tot implicant alhora que s’ha assolit la meta.

Sílvia Romero: Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

Pilar Estelrich: Com a mínim és necessari tenir ben presents les seves coordenades; en aquest sentit em sembla més còmode tractar amb textos d’autors ja ben documentats o almenys disposar d’informació proporcionada per ells mateixos o el seu entorn; naturalment, les reunions de traductors amb l’autor són una gran troballa, i més encara quan els moderadors faciliten una documentació prèvia i un recull d’actes de les sessions, com ha fet fer Günter Grass des del 1978 o fa la Casa del Traductor de Straelen, l’única que conec des de dins. Si no hi ha aquesta mena de suport, almenys actualment hi sol haver la possibilitat de contactar directament amb l’autor, cosa que si l’actitud de totes dues parts és positiva pot funcionar molt bé.

Sílvia Romero: Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

Pilar Estelrich: Crec que ho ha de ser, per tal de poder percebre i reflectir la postura i els sentiments de l’autor tal com es mostren en la narració. Cal dir, però, que des d’un punt de vista professional aquesta actitud empàtica és un llast. Jo ho vaig passar força malament traduint Kafka, sobretot Carta al pare i La metamorfosi, així com la novel·la d’Ingeborg Bachmann Malina. Em sentia aclaparada pels sentiments dels narradors; no era capaç de distanciar-me’n prou.

Com que de fet no soc traductora professional, en dues ocasions m’he permès el luxe de rebutjar obres d’autors ben coneguts que no em veia amb cor d’afrontar sense entrar en crisi, i que més val que no esmenti…

Sílvia Romero: Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de “La veu del traductor”. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió.

Pilar Estelrich: Traduir un text que ens motivi i que hagi estat treballat honestament i a fons per l’autor és un plaer molt gran i alhora una càrrega força feixuga. Et permet sortir de tu mateixa i entortolligar-te al voltant de l’obra, mirant de seguir-ne sempre el fil, i alhora mantenir la distància crítica i el cervell despert i obert a les associacions i els punts de contacte amb la teva pròpia llengua i cultura. Treballar sobre textos de qualitat en condicions correctes i amb una bona relació amb l’editorial pot ser una de les feines més gratificants que em pugui imaginar.

Sílvia Romero: Quines són les darreres obres que has traduït?

Pilar Estelrich: D’Alexander Kluge, Biografies (Ajuntament de Barcelona: La Virreina, 2017). De Christoph Ribbat, Al cor del restaurant (Pòrtic, 2016). De David Safier, 28 dies (Empúries, 2014). D’Uwe Tellkamp, La Torre. Història d’un país que es va enfonsar (Empúries / Anagrama, 2011). De Timur Vermes, Ha tornat (Columna, 2013).

 

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Sílvia Romero i Olea

Sílvia Romero i Olea

Escriptora i conductora de Clubs de lectura.

1 comentari

  • Carmen Torns
    7 de novembre de 2018 at 6:56 pm

    Molt interessant aquest col·loqui. Ja em pensava que una bona traducció era una tasca difícil i comprometedora, però no m’havia passat pel cap que un autor pogués transmetre “confusió” i “barbull” a un traductor. M’ha agradat aquest diàleg. Gràcies

Fes el teu comentari