Osca! Caos!

Una munió d’artistes van fer una acció poètica col·lectiva aquest passat cap de setmana a la plaça Osca, al barceloní barri de Sants. Heus aquí la crònica per a la Llavor Cultural amb lletra i fotos de Júlia Català.

Diferents artistes van participar a l'acció poètica col·lectiva del 18 de desembre a la plaça Osca | Fotos: Júlia Català.

Diferents artistes van participar a l’acció poètica col·lectiva del 18 de desembre a la plaça Osca | Fotos: Júlia Català.

 

“Aquí es jugava a pilota.”

 

Atzarós, el complement circumstancial del fulletó que ve a parar a les meves mans es refereix a la Plaça d’Osca de Barcelona. Antic mercat del barri de Sants, aquest migdia del diumenge 18 de desembre s’ha convertit en l’escenari de l’acció poètica col·lectiva “Osca!”, una intervenció simultània que, amb la col·laboració de la cooperativa autogestionària La Ciutat Invisible, ha deslocalitzat la poesia dels llibres per apropar-la, per uns instants, a la gent. Així, sense permisos, descaradament: poesia pública, efímera, necessària.

15608496_1475768889118505_1506733725_o 15631234_1475768925785168_2085349522_o

Parelles que ballen swing, nens i gossos que s’encalcen i cadires i més cadires que es congreguen al voltant de taules que exhalen vermut i refregits. I enmig del desgavell de tantes ànimes, les notes d’un clarinet i un saxo van il·luminant els diferents nuclis d’acció: cartells reivindicatius escampats arreu de la plaça, una performance inspirada per versos de Ramon Llull, Ausiàs March i Carles Hac Mor que s’escriu al terra amb xocs de colors, una parada #RavePoèticSoundsystem amb “raves poètics carregats de vitamines i bona poesia” i un recital multifònic que, “per no agafar fons per a La Marató”, en paraules de David Caño, espera el tret de sortida per començar. “Al caos!”

“Tia Rosa: / t’has mort”!, crida Dolors Miquel recitant un dels seus poemes. I entre el crit inicial i el final: composicions metafísiques, religioses i budistes, improvisacions, sextines dedicades a Hac Mor, poemes vinyolians dits de memòria, xiuxiueigs onomatopeics, poesies automàtiques, versos ecològics, manifests babaistes, poemes musicals i coreografiats i, fins i tot, un tribut a la recentment premiada Maria Cabrera, de la mà de Gerard Altaió, Joan-Marc Batlle, David Caño, Laia Carbonell, Enric Casasses, Francesc Gelonch, Miquel Àngel Marín, Héctor Mellinas, la mateixa Dolors Miquel, Raquel Santanera, Maria Sevilla, Elena Sixto, Andreu Subirats, Mireia Tejero, Guim Valls i Joan Vinuesa.

15609278_1475768965785164_791660716_o

No haver-te conegut seria terrible

vivim enmig dels efectes secundaris

tot és impossible

com ser cendra en la fosca i inflamar-se a l’albada

poesia és el silenci del meu avi a l’hospital

sóc home sol

sóc una llança combatent

que tremoli França, sóc transvestit

perquè no tinc pas res a dir

però la mort, la mort és eterna

si moro, que sigui assassinada

la llibertat més freqüentada és la mort.

Paraula i acció. Immodestes, molestes. Per emplaçar, per desubicar. Poesia, que és Vida.

  • Osca!
  • Osca!
  • Osca!
  • Osca!
  • Osca!
  • Osca!

I així, pels segles dels segles, ens n’anem.

15608615_1475769975785063_1154225002_o

 

 

Guardar

Guardar

Etiquetes:
Júlia Català

Júlia Català

Humanista.

1 comentari

  • Nilapins, desembre 2016
    25 de desembre de 2016 at 1:24 pm

    Qui ha dit que la poesia no serveix per res? Aquí hi ha, idò, un ampli ventall de persones, poetes, per demostrar per a què pot servir la poesia, i, segurament, encara se n’hi podrien afegir moltes més i més objectius. Enhorabona i endavant amb la Paraula.

Fes el teu comentari