Miquel Desclot: “Un traductor és, per definició, un escriptor!”

Miquel Desclot (Barcelona, 1952), nom literari de Miquel Creus i Muñoz, és llicenciat en Filologia Catalana i s’ha dedicat a la docència i a la traducció. Ha traduït narrativa –per citar un parell d’obres: Bartleby, l’escrivent, de Herman Melville, i Moll Flanders, de Daniel Defoe-, però és en poesia i en teatre on trobem el gruix de la seva feina. Sílvia Romero l’entrevista en la secció ‘La veu del traductor’.

L’escriptor Miquel Desclot | Foto: Quim Pascual.

Desclot ha excel·lit en la traducció de poesia i teatre. En aquesta darrera modalitat, podem destacar la traducció de dramaturgs com Shakespeare, Molière o Goldoni. A més el 1985 va rebre el Premi Nacional Josep Maria de Sagarra de traducció teatral per Les mamelles de Tirèsies, de Guillaume Apollinaire, i el 1991 l’accèssit al mateix premi per El ventall, de Carlo Goldoni. En poesia el 1987 va rebre el Premi de la Generalitat a la millor traducció en vers per Llibres profètics de Lambeth, I, de William Blake; el 1996 va ser guardonat amb el Premi Cavall Verd de traducció poètica pel recull de poesia japonesa Per tot coixí les herbes; i el 2000, amb el Premi Crítica Serra d’Or per Saps la terra on floreix el llimoner?, recull de traduccions de poesies de Dant, Petrarca i Miquelàngel.

Sílvia Romero: Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

Miquel Desclot: Amb el castellà o espanyol, “que nunca fue lengua de imposición”, és clar. I amb el francès, que vaig estudiar a escola com a llengua estrangera. I amb l’anglès, que vaig voler aprendre de seguida. I amb l’italià, que també em va atreure molt aviat, quan estudiava a la facultat. Amb el galaico-portuguès hi he tingut poca relació professional, però amable. Amb l’alemany, més que treballar-hi, m’hi he barallat en inferioritat de condicions alguna vegada, però finalment em declaro vençut.

Sílvia Romero: Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

Miquel Desclot: Va ser una novel·leta per a infants de Lolo Rico de Alba (llavors encara signava així, amb l’afegit del cognom del marit), una autora que ha mort aquest passat gener. El llibre, publicat el 1972, es va titular: En Josfe, el seu món i la fosca. El vaig traduir per encàrrec d’Andreu Dòria, el fundador de La Galera, amb qui l’any anterior havia començat a col·laborar.

Sílvia Romero: Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant?

Miquel Desclot: Ara mateix no treballo en cap encàrrec editorial. Però tinc entre mans diverses coses que he emprès per gust. Per exemple, un recull variat de poesia en llengua anglesa, que va creixent a poc a poc i de manera intermitent. I acabo d’enllestir una laboriosa versió de les poesies d’El viatge d’hivern, de Wilhelm Müller, que Schubert va musicar en el seu extraordinari cicle de lieder. Inicialment, vaig traduir les vint-i-quatre poesies per al programa de mà d’un recital de lied, però ara m’he volgut fixar més en la poesia nua de Müller i hi he treballat amb lupa i bisturí. No m’he vist amb cor de rimar les poesies, per no allunyar-me tant de la literalitat del text, però n’he seguit molt de prop la mètrica i el ritme perquè es puguin llegir més o menys poèticament.

Sílvia Romero: En general, qui tria el traductor d’una obra?

Miquel Desclot: De fet, jo no soc un traductor en dedicació exclusiva, i per això no tinc una experiència professional diguem-ne homologable, o significativa. En prop de cinquanta anys, només he traduït quatre o cinc llibres de narrativa, per exemple. He traduït, sobretot, poesia i teatre. I he tingut la sort de poder decidir sovint el que traduïa.

Miquel Desclot, escrivint a Fontclara | Foto: Arxiu particular.

Sílvia Romero: Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

Miquel Desclot: Amb això, hauríem de desfer un malentès viciós. Un traductor és, per definició, un escriptor! No és de cap manera un mecànic subaltern de la literatura, com sovint se l’ha tractat. Reescriure una obra en una altra llengua, i aconseguir-hi uns efectes estètics poc o molt equivalents als de l’original, requereix sens dubte els atributs d’un escriptor. Encara que el traductor no escrigui mai cap llibre d’invenció totalment pròpia, és evident que es passa la vida escrivint, és a dir “inventant” llengua, fent literatura. Per sort, la percepció de la professió ha començat a canviar, en certs àmbits; un traductor com l’anglès Arthur Waley, per exemple, ja apareix a les antologies de poesia anglesa per les seves magnífiques versions de poesia xinesa. La traducció és, en definitiva, un gènere literari. Que el traductor meni alhora una carrera en altres gèneres no crec que hagi de beneficiar o perjudicar necessàriament la seva competència traductora.

Miquel Desclot | Foto: Arxiu particular.

“Encara que el traductor no escrigui mai cap llibre d’invenció totalment pròpia, és evident que es passa la vida escrivint, és a dir “inventant” llengua, fent literatura”

Sílvia Romero: Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui?

Miquel Desclot: La traducció que més satisfacció m’ha proporcionat de totes les que he fet fins ara és la del Cançoner de Francesco Petrarca. Pel goig d’haver culminat una llarga i entrebancada dedicació, i també d’haver incorporat al cabal de la llengua dels pares una obra capital de la història literària d’Occident. Però, sobretot, pel privilegi d’haver conviscut tant de temps amb l’esperit d’un poeta tan extraordinari, i en el seu propi taller. Ha estat com fer vida durant anys al costat d’un gran mestre que em guiés el llapis per damunt l’espatlla (aquestes traduccions poètiques encara les escric amb llapis, sobre un faristol: dec fer una curiosa pinta de monjo medieval, però és el que em va més bé). Espero haver aprofitat el seu mestratge no del tot indignament. Ara bé: la satisfacció pel resultat final sempre és relativa: si el mateix Petrarca es va passar tota la vida revisant i polint el seu llibre, com es pot estar mai satisfet d’una traducció del seu text? Tota traducció és provisional per definició, perquè cap no pot aconseguir el desideràtum de “ser” l’original (perquè l’única “traducció” definitiva, és a dir perfecta, és l’original), i el traductor ha de ser prou humil per acceptar-ho —i prou orgullós per no resignar-s’hi. Ara: una traducció, encara que no pugui esdevenir l’original, pot assolir la màxima excel·lència literària, és a dir definitiva, i esdevenir un original: L’Homer anglès de George Chapman és una obra literària admirable en ella mateixa, com també ho és el d’Alexander Pope o el de Richmond Lattimore. Encara que cap de les tres grans traduccions no esgoti en anglès l’Homer original grec.

L’escriptor Miquel Desclot durant la presentació del Cançoner de Petrarca | Foto: Cedida.

Sílvia Romero: Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

Miquel Desclot: El traductor s’enfronta als mateixos problemes que qualsevol altre escriptor: ensopegar la paraula exacta que necessita, trobar el so més efectiu per matisar un significat, etcètera, li reclamen la mateixa perícia que a l’escriptor que només ha de traduir allò que té al cap. O més!

Sílvia Romero: També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

Miquel Desclot: Només es pot resoldre amb un coneixement profund dels recursos de la pròpia llengua, per trobar-hi solucions que potser encara no s’han explorat mai. De fet, això és el que fa que molts traductors bregats acabin tenint un ventall de recursos lingüístics molt superior al que tenen altres col·legues escriptors que no han traduït mai, que no han hagut d’endinsar-se pels camins menys fressats de la llengua.

Sílvia Romero: Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

Miquel Desclot: Depèn de l’autor, és clar, però en general sí que convé fer-te prèviament a l’univers de l’escriptor que has de traduir. Així i tot, el més important és escoltar en tot moment, i amb molta atenció, el que ell mateix et demana a cau d’orella.

Sílvia Romero: Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

Miquel Desclot: Sí, com en tots els oficis. Si no tens manetes, val més que no t’entestis a fer d’orfebre o d’ebenista, oi? Si no tens bona orella, no et posis a tocar el violí. I si no tens gaire sensibilitat lingüística, val més que no et dediquis a la traducció, és a dir a l’escriptura. Sí, podem dir que la traducció demana una forma d’empatia: el traductor és en definitiva un ventríloc que ha de sintonitzar constantment la pròpia veu amb la dels seus autors.

Sílvia Romero: Quines són les darreres obres que has traduït? Cita’n tres o quatre.

Miquel Desclot: Entre les últimes obres que he traduït, a més del Cançoner ja esmentat (2016, a Proa), hi ha un volum de cinc peces dramàtiques de Shakespeare, Tria d’obres (2017, a Proa), una selecció d’un centenar de poesies de Michelangelo Buonarroti, Sol, jo, cremant a l’ombra (2010, a Vitel·la), o diverses traduccions de llibres infantils: de Maurice Sendak, Tíroli píroli pop! (2018, a Kalandraka), o de Rudyard Kipling, Contes fil per randa (2018, a Blackie Books), entre altres.

Sílvia Romero: Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de “La veu del traductor”. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió.

Miquel Desclot: Deixeu-me insistir en l’afirmació de la dignitat literària de la feina del traductor.

Si la traducció literària no reclamés creativitat en el traductor, ja fa temps que els editors l’haurien lliurada sense contemplacions a un programa informàtic. Si el traductor no hagués de prendre decisions literàries, és a dir artístiques, totes les traduccions catalanes de L’illa del tresor, posem per cas, dirien exactament el mateix. O, dit d’una altra manera, totes les traduccions tindrien el mateix nivell de qualitat literària.

En una literatura d’àmbit lingüístic reduït, com la nostra, el lloc que ocupa la traducció és tan important que l’evolució de la llengua literària es troba per força en mans dels traductors, tant o més que dels altres escriptors. Això sol els hauria de fer mereixedors d’una atenció crítica que massa sovint no se’ls concedeix. Entre els traductors actuals, hi ha autèntics mestres de llengua literària que caldria tenir molt amb compte. M’abstinc de comentar aquella provinciana moda segons la qual les traduccions castellanes eren millors que les catalanes, com si la condició humana fos diferent en funció de la llengua.

Finalment, vull recordar que algunes de les obres mestres indiscutibles de la literatura catalana moderna són justament traduccions. Penso, sobretot, en L’Odissea de Carles Riba i la Divina Comèdia de Josep Maria de Sagarra, que gosaria dir que torregen fins i tot per sobre de la resta de les seves importants obres.

Sílvia Romero i Olea

Sílvia Romero i Olea

Escriptora i conductora de Clubs de lectura.

Fes el teu comentari