Marta Rojals: “Quan escric, no planifico”

Tinc una cita amb la Marta Rojals.  L’escriptora súpervendes, l’autora que no es deixa veure. La que guarda amb aurèola de misteri la seva imatge i només permet entrevistes en mode virtual. Sort que en tenim, de les tecnologies! Ens va encisar amb ‘Primavera, estiu, etcètera’ (La Magrana, 2011), després va deixar-nos clavats a la cadira amb ‘L’altra’ (La Magrana, 2014) i finalment ha recollit els seus articles de Vilaweb més gloriosos dins del llibre ‘No ens calia estudiar tant’ (Sembra Llibres, 2015). També ens va delectar amb els seus articles de la sèrie  “Replay” publicats a la revista L’Avenç.

Són les sis de la tarda i una tassa de te m’espera al davant. La Rojals m’ha donat hora per xatejar. Ens psicoanalitzarem mútuament. Conversarem d’això i d’allò i en traurem l’entrellat de tot. Els moments previs a la conversa són d’una felicitat extrema. Fer volar coloms és molt gratificant. Premo el botonet que permet que la comunicació telemàtica s’iniciï, mentre al meu cap li sobrevénen aquells sorollets estratosfèrics que feia el mòdem als anys noranta quan ens connectàvem al Mirc per xatejar amb desconeguts. La conversa comença en tres, dos, un…  De fons sona Phoenix.

Hem conversat telemàticament amb l'escriptora Marta Rojals |Foto: Laura Basagaña.

Hem conversat telemàticament amb l’escriptora Marta Rojals |Foto: Laura Basagaña.

Ella: Ja hi som!

Jo: Bona tarda, Rojals!

Tiro pel dret. És l’única manera d’aprofitar els minuts que s’esllangueixen entre les dits i que es perdrien per sempre més si no fos perquè teclegem alegrement les preguntes.

La teva manera d’encarar-te a la literatura és analitzar la realitat que et rodeja: els mals psicològics de l’individu, la transformació de la societat i dels paisatges emocionals i geogràfics. I transformar aquestes reflexions i anàlisis en una història de ficció on la realitat hi té un pes important. Fins a quin punt tot allò que narra un escriptor és un element propi de les vivències del mateix narrador?

Només puc parlar des de l’experiència d’haver fet dos llibres de ficció, però el que em suggereix la pregunta és que escrivint sobre el que escric m’ho converteixo en una vivència pròpia, dit d’una altra manera: en els dos llibres m’he aportat experiències a base d’entrar i sortir dels caps i els cossos dels personatges, però és clar, el meu camp és la quotidianitat, amb sensacions i sentiments que són comuns a tothom.

A Primavera, estiu, etcètera abordaves el tema d’un trencament emocional: la desfeta, l’adéu, la recuperació, els impossibles, el passat… Com a escriptora quina importància dónes a la identificació dels lectors amb els personatges? Trobo que els teus personatges estan molt ben treballats i que són rodons, mòbils, atractius i, a més, passen per situacions on el lector hi pot veure reconeguts a familiars, amics, coneguts o a ell mateix.

Amb la identificació me la jugo. Com que en els llibres que llegeixo identificar-me amb els personatges és el que m’hi enganxa, també penso que un altre lector pot buscar el mateix en els meus. Això pot anar bé, com amb el Primavera…, i pot anar no tan bé, com amb L’altra. Amb el primer sortien Èlies a punta-pala, noies que deien obertament ‘és que sóc jo!’, i en el segon les identificacions públiques eren l’excepció: el rebuig al personatge principal feia més difícil la complicitat del lector, i amb això l’acceptació de la història.

llibres2.jpg

Llibres d’art i arquitectura, dues de les fílies de l’escriptora Marta Rojals | Foto: Laura Basagaña.

Tu ets arquitecta de formació. De quina forma dissenyes els personatges? Planificar i projectar una casa deu ser més fàcil que imaginar la personalitat i tots els racons de l’ànima dels personatges que engendres. Ets metòdica definint cada personatge o els deixes petits espais de llibertat -uns certs marges- perquè canviïn, corregeixin actituds i innovin?

Parteixo de zero i se’m van fent a mesura que escric: primer són personatges plans que potser no els distingiries gaire dels altres, i a mesura que van fent unes coses i no unes altres, que et convé que siguin d’una manera i no d’una altra, que diuen o pensen això i no allò, es van definint fins que al final ja els coneixes del tot. En cada reescriptura el que fas és polir-los segons com t’han anat quedant, reforçant el caràcter de cadascun.

A L’altra el pes sensorial d’allò que sent la protagonista tenyeix tot el relat. Treballes les atmosferes que recrees a través d’una imatge, de sons, d’olors? Comences a estructurar la novel·la a partir d’una imatge? O ets de les que s’inspiren amb una frase i a partir d’aquí ve tota la resta?

No t’ho sé dir. Busco un to, i fins que no el tinc no hi ha manera. Un to ho dic en el sentit musical del terme, tot i que dir atmosfera també em val. Necessito trobar el to/atmosfera, i aleshores tot flueix. Però trobar-lo em pot costar la meitat del temps global d’escriure una història. Puc estar mesos encallada amb deu fulls infumables sense trobar-hi el to, i un cop trobat, escriure-te’n cinquanta en una setmana.

Si els personatges són una petita part de cada autor/a, creus que el fet d’escriure és una manera d’investigar sobre les “zones fosques” del nostre jo? Traçar un periple cap a l’autoconeixement…?

En el meu cas vull fer personatges creïbles i la meua obsessió, per dir-ho d’alguna manera, és aprofundir en perfils psicològics diferents i distingibles, perquè quan un lector llegeixi tal o qual acció o diàleg no li calgui dir -va dir Fulaneta-, -va dir Menganeta-, va fer Tal, va fer Pasqual, i això és un exercici diferent del que entenc que dius en la teva pregunta, perquè si bolquem el que som nosaltres en un ventall de personatges el més probable és que tots et surtin igual, i això per mi no és una solució vàlida, sinó un problema a resoldre.

Llavors, busques més fer un retrat social d’allò que t’impacta amb personatges que representin les diferents cares d’una mateixa moneda? O et lliures al gaudi d’escriure sense traçar cap pla…

Retrat social podria dir que el busco, sí, i els personatges són el mitjà. I sobre el gaudi: no traço cap pla, i aquesta és la meva creu, quan començo a escriure no sé com acabaré, o més aviat: tinc grans punts generals que m’agradaria tractar i mentre intento cosir-los es va fent el relat, però vaig bastant a la babalà.

Si això ho polís, les dues novel·les farien la meitat de gruix perquè no cal tant de rotllo per explicar les coses. Divago i vaig fent, i si ho faig és perquè amb dos llibres no tinc cap pressió de fer-ho millor. Ara, el que vaig aprendre en el primer ho vaig aplicar al segon, que és: cal sintetitzar, nena!! I el primer llibre és una banyera d’escuma i el segon un cubet d’avecrem,
en termes de concentració i densitat.

Comences amb uns punts que vols explicar i investigar… i la investigació et surt de forma artística: a través de diàlegs imaginaris, fent emergir traumes, somnis, frustracions d’uns personatges que podrien ser el nostre veí de l’escala del costat…
 
Tampoc és tan profund, de fet, és molt prosaica, la meva manera de fer les novel·les. Tinc el cap més fred, no busco cap investigació, em deixo sorprendre per on van els personatges i la història… un diàleg em pot portar a canviar el que pensava escriure a partir d’aquell moment. Per exemple, no planifico o planifico a un capítol vista a partir del material que tinc a l’anterior.
El punt de partida és el to de veu, la musicalitat de qui parla… la manera com es presenta… els seus tics verbals. I això et port a la “la foto” del personatge i la seva evolució…

I sé que no és el sistema ideal de fer històries, crec que seria més fàcil tenir-ho tot al cap i anar escrivint al dictat, però no em surt. Faig les novel·les com els articles: un parell d’idees bàsiques i a veure com s’acaba, la broma. Tics verbals és molt precís, m’apunto els que tindrà cadascun i així en posteriors diàlegs puc dibuixar-los sobre una “plantilla” més exacta.

“Som el que parlem”… ? “Som com parlem”? La nostra identitat són les paraules?

Sí, som el que parlem… Jo parlo amb el cul i intento escriure moltíssim més bé del que parlo, així que no m’ho podria aplicar. Faig barbarismes, m’interrompo, tot de coses que intento evitar quan escric.

Galerades de 'L'altra' de Marta Rojals | Foto: Marta Rojals.

Impressions de treball i correccions de la novel·la  ‘L’altra’ de Marta Rojals | Foto: Marta Rojals.

El tractament de la llengua té molta importància en les teves novel·les. L’escriptora Tina Vallès citava els teus diàlegs com a exemple de retalls de vida. Són àgils, frescos, versemblants. Et costa molt trobar la manera de polir els diàlegs perquè sonin reals, siguin correctes en català i alhora no perdin la gràcia ni la singularitat que hi vol imprimir cada personatge?

Que maca que és la Tina! En el meu cas, com més els poleixo, menys naturalitat tenen. El que deia abans del to també es pot aplicar en els diàlegs: quan tinc el to de cada personatge, les converses surten soles i les canvio molt poc justament per això, perquè no perdin l’espontaneïtat. El noranta per cent de la reescriptura dels meus textos correspon més aviat al totxo de text, que és el que em costa més, i els diàlegs solen aguantar.

És una manera molt sàvia de retratar algú, fer-ho a través del seu discurs.

Quin remei, quan només ho pots fer per escrit.

Però podries retratar algú per les seves accions, indumentària… i tu poses molt de pes a la llengua, que en el fons és el “nu” d’aquella persona… (el que aquella persona projecta).

Tens raó, la indumentària, que m’agrada molt i en un museu m’atrau com un imant, a les novel·les l’explico poquíssim. M’he de forçar a escriure-la de tant en tant i, en canvi, les accions sí que les explico més. Però el caràcter dels personatges descansa en els diàlegs, crec. I també en el que diuen els uns dels altres. Tot hi ajuda.

Il·lustració de Martin Amis, feta per Nial McDiarmid a partir d'una foto signada per John Ritter | Font: Martin Ami's Web.

Il·lustració de Martin Amis, feta per Nial McDiarmid a partir d’una foto signada per John Ritter | Font: Martin Ami’s Web.

Martin Amis diu que els escriptors són uns valents que converteixen les seves vivències en experiències universals. Hi estàs d’acord?

Si ho té estudiat deu ser que ho deu haver preguntat a molts. No en tinc ni idea, però en el meu cas, com a escriptora ocasional tinc família, entorn, coneguts i l’últim que em ve de gust és faltar-los al respecte explicant les seves coses en els llibres.

L’escriptor ha d’imaginar/investigar o ha d’agafar “una part” del que coneix i revestir-ho de fantasia? 

En tot cas sí que puc fer servir la frase de Martin Amis al revés: agafar experiències universals (infidelitats, amor, gelosia, etc.) i les fas personals a través de personatges que les transporten i els donen forma particularment.

Sol ser un traïdor, l’escriptor? Igual com ho és el traductor?

També faig de traductora i la gràcia és que tradueixo textos intraïbles: són textos arquitectònics que un cargol és un cargol i una biga és una biga. L’escriptor ha de ser capaç de d’escriure amb tot detall sobre un assassinat sense haver matat mai. Aquí està la gràcia. Per a fer biografies ja hi ha els biògrafs.

Anotacions de Marta Rojals útils per escriure 'L'altra' | Foto: Marta Rojals.

Anotacions de Marta Rojals útils per escriure ‘L’altra’ | Foto: Marta Rojals.

Et sents molt atreta cap a la recreació de personatges femenins ( i això a mi, particularment, m’encanta).  

No havia pensat en atracció, de fet, però només m’interessen els personatges femenins, sí.

És un acte de reivindicació?

És un acte de compensació. Aprofito que sóc dona per escriure sobre les dones. I perquè considero que se n’ha escrit moltíssim menys que dels nostres companys homes, que han tocat tots els pitos i totes les flautes literàriament parlant. Però si fos home potser ni se m’acudiria, escriure sobre “coses de dones”, no ho sé.

Creus que la literatura catalana no ha tractat gaire bé la dona, així genèricament?

No he llegit prou literatura catalana per treure’n cap conclusió prou contrastada.

Personatges de dones submises, dones objecte, dones acompanyants, dones en segon pla… Alguns personatges de la Rodoreda exemplifiquen la dona submissa per excel·lència.

Bé, és el paper històric de la dona, l’etern segon pla. Em costa parlar d’aquest tema perquè hi ha moltes estudioses que ho han fet i tinc por de dir alguna barbaritat. Això segur que t’ho contestaria molt bé la Bel Olid.

L'escriptora Bel Olid | Foto: Laura Basagaña.

L’escriptora Bel Olid | Foto: Laura Basagaña.

A la Bel Olid també l’entrevistarem, properament! Tornant al tema, si en literatura tot són símbols (i aquest punt pren encara més importància en la literatura infantil, on hi ha diferents arquetips i estereotips) la dona ha sigut el símbol de la bellesa física o la joventut, o de la maldat i la lletjor, o de la resignació i la submissió… hi ha, encara, pocs personatges literaris femenins que siguin protagonistes actius i assumeixin les seves decisions…

Segur que has llegit més tu que jo, pel poc que sé coincidiria amb el que dius.

Prefereixes llegir teatre, poesia o assaig? Se suposa que narrativa ja en llegeixes a cabassos!

Malauradament llegeixo menys que mai, perquè amb les tecnologies he perdut molta capacitat de concentració. Dels vint als trenta, que és quan vaig descobrir la literatura catalana, vaig llegir bastant per posar-me al dia, tot i que mai hauré estat tan lectora com a la infància i l’adolescència.

I tornant al tema de la indumentària, que dius que és una inspiració per a tu… quina reflexió/crítica faries al món de la imatge que ens “persegueix” avui, tant a homes com a dones? El món de la publicitat, de l’autopromoció, el món de la faràndula perpètua…

M’agafes en molt mala hora, potser fujo d’estudi, però fa poc vaig escriure un article a Vilaweb sobre les professionals de la tele i com les vesteixen. M’interessa més això, que no el tema de la moda. Perquè ja se sap que la dona és un penja-robes.

Creus que no en podem escapar, de tot aquest tema de la imatge? Que ens acaben jutjant més per allò que projectem, que pel què diem?

Els prejudicis no ens els hem inventat ara, això també és cert, però en un món on la imatge val realment més que mil paraules, els prejudicis estan a la ordre del dia.

Et consideres una “autora rebel” pel fet de no concedir entrevistes presencials? És una manera de fer un cop de puny sobre la taula i fer que et valorin per altres aspectes?

No hi penso, en tot això. Escric perquè m’agrada reescriure i la resta no m’interessa gens. La part que no és escriure. No penso més enllà de no fer el que no m’agrada.

A veure: jo no m’hi dedico, a això, no visc d’això ni hi vull viure, i en aquestes condicions és més fàcil “renunciar” a anar a vendre els teus llibres a la tele o la ràdio. Un escriptor professional, amb tots els ets i uts, i que viu d’això, és natural que estigui més lligat a bolos i presentacions i coses que potser no li vénen de gust però les ha de fer, perquè ha de pagar factures.

“Escric perquè m’agrada reescriure”

L'escriptora Empar Moliner | Foto: Lletra.

L’escriptora Empar Moliner | Foto: Lletra.

Bel Olid i Empar Moliner són dues autores que admires. Què t’agrada del seu art?

De la Bel Olid me n’agrada la força. En tots els sentits del terme. La seguretat i contundència. I que és una dona valenta. De l’Empar Moliner me n’agrada molt l’articulisme, és el meu referent. L’existència de les dues em fa sentir còmoda al món aquest petit de l’escriure en un país petit.

L’escriptura de la Bel Olid, tot i l’impacte i força dels seus textos, la veig molt poètica i que posa l’accent en la fragilitat del món. Retrata un món on fer-se forta, malgrat totes les fragilitats i adversitats de la vida.

La Bel et pot explicar la cosa més terrible de la manera més bella, sí. És una de les seues habilitats.

I què me’n dius de l’humor de l’Empar Moliner. Moliner utilitza la moneda de l’humor per retratar resignació, terror, avorriment…

Oh, m’encanta. És que l’humor és el que he mamat més a casa i és clar, amb la gent que el sap fer servir és com que de seguida hi entres en sintonia.
Per això m’agrada com amb humor i ironia pot deixar anar pensaments profundíssims que dius: ostres, per què no se m’havia acudit abans?
La gràcia de la gent que admires és que penses, de tot el que fan, per què no se m’havia acudit a mi?!

Dels contes de la Moliner, m’agrada molt la manera com aborda el sexe, amb total naturalitat i amb molta gràcia. De fet, aquest punt també és compartit amb l’Olid. Són dos enfocs diferents, però el punt en comú és la irreverència, l’atreviment.

Estic d’acord amb tu.

Tu també has aprofundit en aquest tema. A Primavera, estiu… vas modernitzar el repertori de frases per dir l’acte en català per boca d’en Blai, l’Èlia i en Bernat…

Això sí: una de les coses que volia fer era reivindicar que el català és sexi!
Sempre que puc hi poso la falqueta.

Les dues primers novel·les de Marta Rojals | Foto: Biblioteca Salvador Estrem.

Les dues primers novel·les de Marta Rojals | Foto: Biblioteca Salvador Estrem.

Llegeixes literatura estrangera traduïda o en versió original?

Llegeixo poquíssimes traduccions i, com que sóc de ciències, practico una anarquia llegidora total.

Quins llibres hi tens a la tauleta de nit o a la pila de llibres per llegir?

Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan; La màquina de cardar, del Bukowski; alguns del Philip Roth… I després hi ha la pila “no física”, la dels llibres pendents, però que encara no tens! Saps què passa? Que em faltarien trenta vides per llegir el que hauria de llegir en una i no m’hi vull encaparrar. Ja faig tard amb els clàssics, faig tard amb les traduccions…

“Practico una anarquia llegidora total”

Li explicaves a l’Alexis Llobet en una entrevista a Visat que quan escrius penses en una dona de 30 a 35 anys, però el cert és que expliques tan bé què vol dir ser dona que molts homes corren fent saltirons cap a la llibreria o la biblioteca (exactament igual com ho fem les dones) per anar a llegir les teves obres. La literatura no té gènere, al meu parer. Què n’opines, tu?

Hahaha, quina gràcia això dels homes. Sobre el gènere, ara m’explicaré molt malament perquè és una qüestió que em costa expressar sintèticament: crec que la literatura que es considera ‘que no té gènere’ és històricament l’escrita pels homes, és a dir: que totes les seues batalles (en sentit figurat i literal) han esdevingut el terreny ‘neutre’ de la ficció, i quan ha sortit la visió complementària, la de les dones, generalment situada a la perifèria del camp de batalla masculí (de nou en sentit figurat i literal), en contrast sembla que és avorrit, sentimental, poc emocionant: és el que en diuen literatura femenina, per dir ‘categoria de segona’. Generalment, darrere de cada gran aventura masculina hi ha una dona que renta calçotets, i com que les tasques tradicionalment femenines no tenen cap valor ni prestigi, explicar les històries relacionades tampoc no en té. Hi ha una descompensació històrica, crec, en aquest aspecte, i així com jo m’he llegit trenta-mil vides d’homes, trobo a faltar trenta-mil vides de dones que completin aquesta visió a mitges de la realitat.

“Generalment, darrere de cada gran aventura masculina hi ha una dona que renta calçotets […] trobo a faltar trenta-mil vides de dones que completin aquesta visió a mitges de la realitat”

Quins altres autors t’interessen?

He llegit la Milena Busquets i he caigut de cul rodolant. He flipat en colors amb el seu llibre. No me’l puc treure de sobre, el tinc sempre al costat d’on treballo i el vaig obrint contínuament a veure si se m’enganxa alguna cosa. És un món de llibre. Quina mestra! També et diré dos autors sobre la forma: el Miquel Duran de Més o menys jo i l’Adrià Pujol en general.  Joan Todó és un savi que escriu com si portés cent vint anys de carrera d’escriptor al darrera. La seua escriptura té una gravetat de clàssic.

Molt d’acord.

I un altre que se’n parlarà és el Miquel Adam.

És molt àgil, molt fi…també hi veig aquell tractament humorístic que mencionàvem abans.

Sí! L’humor al poder. La idea de sortir a torejar és ben certa. Adam diu: “Surt a torejar encara que sigui hivern”. Trobo que és un bon consell per a escriure. Els símils taurins no m’agraden, però l’hi perdono. És un gran ésser humà. Ens coneixem de fa temps. Jo era una gran admiradora de l’escriptura del seu blog.

Mercè Ibarz  diu que el cinema la inspira molt més que no pas la literatura, per a escriure. És el teu cas, també?

A mi m’inspira el carrer, més aviat. M’agrada escoltar el que passa al voltant. Seure als bars al costat de les taules ocupades, tafanejar, mirar, observar…

“A mi m’inspira el carrer, més aviat”

El darrer llibre de Marta Rojals, 'No ens calia estudiar tant' | Foto: Edicions Sembra Llibres

El darrer llibre de Marta Rojals, ‘No ens calia estudiar tant’ | Foto: Edicions Sembra Llibres

Al pròleg de No ens calia estudiar tant lloes el paper dels correctors de Vilaweb, Jem Cabanes i Jordi Badia, i hi fas una reflexió interessant sobre la paraula escrita, la gosadia, les pors i les reflexions encapsulades que durant un temps han estat fidel a allò que ha pensat i deixat escrit la seva autora, encara que en un futur la mentalitat, opinió o reflexions de la Marta Rojals puguin variar. Hi escrius: “Podria incloure una nota al peu que digués que l’autora no es fa responsable de les opinions expressades en articles anteriors a tants mesos, però evolucionar per escrit, sumat a l’exercici de llegir enrere, deixa un pòsit molt profitós a l’experiència”. T’excuses dient: “La ignorància és atrevida i el meu atreviment ho és en la mateixa mesura”. L’escriptor -l’artista- ha de ser atrevit per força. Encara que s’empantanegui, oi? 

I tant. Recorda el consell de l’amic Adam.

Tenies por abans de publicar la teva primera novel·la?

Sí, i terror abans de publicar la segona. La por era més perquè no volia cap repercussió mediàtica que m’afectés a mi i sort que vaig trobar l’editora ideal que em va dir que era possible publicar sense fer bolos.

Com es combat la por?

Tinc un entorn que és com un roc. Costa passar de tot, però una mala crítica forma part de la vida del llibre. És el que hi ha. Aïllar-se’n és difícil i cada lector és un crític.

 

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Editora de Llavor Cultural.

1 comentari

Fes el teu comentari