L’Univers pictòric de Mercè Rodoreda i els vincles amb la seva literatura

L’univers inquietant i corprenedor de l’escriptora Mercè Rodoreda manté una connexió directa amb la seva obra pictòrica, que explora alguns dels leitmotivs de la seva obra literària: el patiment humà, la subissió de la dona, el descrèdit per l’amor, la fascinació pels misteris de l’incomprensible i per copsar l’estranyesa del món, la coacció de llibertats, la bellesa feridora de les flors… Ara, la Fundació Mercè Rodoreda acaba de publicar un catàleg d’obra pictòrica rodorediana, Mercè Rodoreda. Obra plàstica,  que la historiadora de l’art Maria Rosa Villanueva ha catalogat, amb pròleg de Daniel Giralt-Miracle. Conversem amb Villanueva i ens endinsem en l’obra pictòrica d’una autora que va saber carregar de bellesa dramàtica la forta bilis que contenen els seus textos: novel·les, contes, comentaris, poemes, carregats de ràbia envers la solitud i la petitesa de l’ésser i del dramatisme de les circumstàncies que l’envolten. Aprofundim en les connexions pictòriques i literàries d’una de les grans autores de la literatura catalana del segle XX.

Coneixem la Rodoreda de La plaça del Diamant, d’Aloma, de La mort i la primavera, de Viatges i flors, però hi ha una altra Rodoreda desconeguda. O com a mínim, més oculta. Parlem de la Rodoreda pictòrica. És rastrejant els seus dibuixos, aquarel·les i collages que ens endinsem en el seu univers oníric i ens transportem cap a un indret on tenen cabuda els seus deliris, les seves pors, angoixes i temes recurrents, que també poblen la seva literatura. En les obres completes de la Rodoreda no es podia excloure la finestra pictòrica que va acompanyar l’autora durant tota la seva època com a creadora. És doncs, aquesta visita cap a la seva incursió pictòrica, un recorregut cap als laberints mentals de l’escriptora que buscava expandir camins creadors i alliberar el potent món paral·lel que l’obsedia.

La materialització del dolor i l’angoixa

La Historiadora de l’Art Maria Rosa Villanueva que ha catalogat l’obra Mercè Rodoreda. Obra plàstica (Fundació Mercè Rodoreda, 2016) ens explica quins trets caracteritzen les creacions pictòriques de Mercè Rodoreda: “La pintura més prototípica de la Rodoreda és la figura humana, en la variant dels rostres. La protagonista de la pintura de Mercè Rodoreda era la cara humana, circular o ovalada, amb un nas triangular, els ulls molt oberts i llavis fets a partir de pinzellades molt gruixudes. No són retrats agradables, sinó que més aviat transmeten un cert estat d’angoixa”, comenta Villanueva.

“Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Si no entrava a l’ampolla, després d’haver-la destapada, l’aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro… perquè de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg. Vaig ficar el rellotge en un calaix i vaig pensar que seria per l’Antoni quan seria gran. I no volia pensar que en Quimet era mort. Volia pensar que era com sempre: que era a la guerra i que quan s’acabaria la guerra tornaria amb el mal a la cama i tot ple de forats per dintre dels pulmons i que en Cintet vindria a veure’ns amb els ulls fora del cap, aquells ulls encantats de tan quiets, i amb la boca torta. A la nit, si em despertava, tenia tots els dintres com una casa quan vénen els homes de la conductora i ho treuen tot de lloc. Així estava jo per dintre: amb armaris al rebedor i cadires de potes enlaire i tasses per terra a punt d’embolicar amb paper i ficar en una capsa amb palla i el somier i el llit desfet contra la paret i tot desordenat.” (Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant).

L’opressió de la dona

Maria Rosa Villanueva adverteix que “hi ha certs motius que es van repetint, en l’obra plàstica de la Rodoreda, com ara les figures femenines sense mans, o dones que duen claus damunt del cap”. La mena de pintura que va fer Rodoreda és expressionista, emparentada amb les avantguardes i que va servir a l’escriptora, tal com expressa Daniel Giralt-Miracle al pròleg del catàleg per desplegar “el món oníric i subconscient” d’aquesta autora.

Bruixa, deien; i em deixaven amb el meu mal, que no era pas el que ells m’haurien volgut fer. I pensava en l’estany, i en els créixens i en les branques primes del salze… L’hivern era fosc i pla i sense fulles; només amb gel i gebre i lluna glaçada. No em podia moure, perquè caminar a l’hivern és caminar davant de tothom i jo no volia que em veiessin. I quan va arribar la primavera, amb les fulles petites i alegres, van preparar el foc al mig de la plaça, amb llenya seca, ben tallada.

Em van venir a buscar quatre homes del poble; els més vells. Jo no volia seguir-los, els ho vaig dir des de dins, i aleshores en van venir de joves, amb les mans grosses i vermelles, i van enfonsar la porta a cops de destral. I jo cridava, perquè em treien de la meva casa, i a un el vaig mossegar i em va donar un cop de puny al mig del cap, i em van agafar pels braços i per les cames i em van tirar com una branca més damunt la pila, i em van lligar els peus i els braços i allà em van deixar amb la faldilla arromangada. Vaig girar el cap. La plaça era plena de gent, els joves davant dels vells i les criatures a un costat amb una branqueta d’olivera a la mà i el davantal nou del diumenge. (Mercè Rodoreda, “La salamandra”, dins La meva Cristina i altres contes).

“Aquella dona reia i jo sentia que pensava el que deien les criatures que, quan em veien amb la nena, cridaven, amb les mans fent trompa davant de la boca, l’esguerrada, l’esguerrada…com havien cridat, va amb la lletja va amb la lletja…però ja eren unes criatures que havien crescut i les més petites havien après les coses dolentes de les més grans. La dona de la trena colava l’aigua i en va tirar un grapat a la nena i la nena es va posar a xisclar perquè damunt de la mà hi tenia un cuc petit com una espurna que es vinclava i revinclava i la dona va dir que la nena era una nena amb la sang gastada. I covarda.  I es van posar a parlar entre elles però abans que es posessin a parlar els vaig dir si els agradaria gaire tenir un cuc damunt de la pell i per sorpresa…ni van escoltar-me. Parlaven igual que si estiguessin soles, però tot el que deien ho deien només perquè jo ho sentís i deien que tenia una dona i una filla amb un braç esguerrat jo, que havia tingut la mare més bonica del poble, gelosa dels nuvis i morta i corsecada per una mena de ràbia de no se sabia què.” (Mercè Rodoreda, La Mort i la Primavera).

El desencís de l’amor

Rodoreda descrivia l’amor com una malaltia. El feia terrible i alhora inajornable. “En l’obra plàstica de Rodoreda hi trobem una diatriba cap a l’alegria i la tristesa molt profunda. A partir de tècniques com el collage, l’aquarel·la, les aiguades, Rodoreda ens transporta a pintures fosques, a escenaris de contrastos amb personatges lúgubres, que tenen expressió de dolor o somriures propers a la bogeria”, comenta Villanueva. “Hi ha, també, tot un seguit de símbols que es repeteixen: la presència de la sang, les metàfores entre homes i dones, materialitzades en gerres, cercles i flors; les creus i les figures geomètriques de tall abstracte”, explica Maria Rosa Villanueva. Aquesta simbologia també és present en la seva obra literària: l’abisme i desigualtat entre homes i dones, la sang de la violència, el dolor o el càstig; el refugi fascinant de la Natura i els seus fruits i flors; la geometria de l’inexplicable i les creus del més enllà, transcendent.

L’escriptora Mercè Ibarz, biògrafa de Rodoreda, va escriure a «Pintura i literatura en Rodoreda: els cavalls interiors», dins del llibre L’altra Rodoreda: pintures & collages (Barcelona: Caixa Catalunya, 2008): “La pintura va ser per a Rodoreda un dels seus tallers, laboratoris i cuines més útils i prolífics per configurar la seva veu literària de postguerra, la Rodoreda que coneixem”.

“—L’amor em fa fàstic!

L’enlluernament per l’extranyesa. El misteri.

En l’obra literària de la Rodoreda hi sura un gust per la fantasia, un acostament cap als misteris de la vida i la intenció de mirar de descriure l’inexplicable, intenció que també traspua la seva obra pictòrica, a través d’imatgeria abstracta.

Els mateixos misteris més bàsics -l’inici del mal humà, el final de la bondat, la perpetuació dels estralls de la guerra, l’assenyalament de la diferència, l’arrel de la melangia, la metamorfosi de l’amor, els perquès de la solitud- són tractats al llarg de l’extensa obra rodorediana.

Maria Rosa Villanueva ha catalogat 229 obres pictòriques de Mercè Rodoreda, amb l’ajut del crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle. “En el conjunt de l’obra plàstica rodorediana hi trobem sovint la pintura abstracta. Rodoreda va rebre la influència d’artistes que admirava com Picasso, Klee, Kandinski o Miró, que reversionava o directament imitava, i dels quals en va fer sèries de pintures homenatjant el seu influx artístic. Moltes de les obres catalogades no contenten ni títol ni data de creació. Les que en contenten figuren al catàleg i, generalment, hi trobem títols en francès i dates entre el 1949 i 1957, moment en què l’escriptora vivia entre París i Ginebra, exiliada de la dictadura franquista. A causa de la impossibilitat de poder ordenar cronològicament la producció pictòrica de Rodoreda, per falta de dades documentals, hem agrupat l’obra pictòrica rodorediana seguint eixos temàtics: dibuixos de rostres, d’animals, de flors i fruits, dibuixos d’infantesa -on figuren dates-, natures mortes, tècniques específiques -com ara collage, esbossos, aiguades, aquarel·la- i còpies o imitacions -com les sèries dedicades a Miró, Kandiski o Picasso”, especifica Villanueva.

“El meu jardí era bonic. Parets velles, amb l’arrebossat escrostonat, amb heures i rosers de tant en tant i amb trossos de vidre enganxats a dalt de tot. Vidres d’ampolla, verds i blancs. I algun de ros, de color de caramel cremat. Al mig del jardí hi havia un  sortidor que feia una gran rodona. Sempre el tenia buit perquè se m’havia espatllat l’aixeta de seguida i l’aigua quieta cria mosquits. I a la paret del fons, entre fulles arrapadisses, hi havia la porteta que donava als camps. Una nit la vaig trobar oberta. S’havia obert tota sola o l’havia deixada oberta jo quan havia anat a llençar les escombraries? No ho sé. Però era oberta, i el que era més estrany és que pel buit de la porta entrava un raig de lluna molt brillant que anava a parar al peu del sortidor. Tot el jardí sense lluna, només aquell raig que s’hi esmunyia com un lladre. Em vaig posar a caminar pel seu damunt amb molta calma, com un gran senyor, vaig treure el cap per la porteta i vaig veure que seguia tot dret fins a la lluna. No veia res i, caminant, caminant… Tant em fa que s’ho cregui com que no s’ho cregui… m’agradaria més que s’ho cregués, és clar, perquè els qui creuen són els bons… però si no té ganes de creure-s’ho… Tant si s’ho creu com si no s’ho creu em vaig trobar amb la lluna. […] Doncs bé, a la lluna, els primers dies, no res. Molta llum, això sí, perquè la llum de la lluna a la terra és molt diferent de la llum de la lluna a la lluna. A la terra, la llum de la lluna està escampada, mentre que a la lluna està apilotada. I és que la nit la va estrenyent amb les seves mansses i només veiem la que se li escapa dels dits… El terra era de seda, de color de galtona de flor blanca. Els primers dies l’emoció no em deixava veure res i vaig trigar bastant a adonar-me de certes coses, perquè de moment, i de lluny, tot semblava igual: les muntanyes de la farina i les muntanyes nevades, que també n’hi ha, els prats de gardènies sense fulla verda i els grans estanys de llet, amb els cignes adormits; les esteses dels llençols de la bugada… El que em passava només es pot comparar… perdoni, però no trobo la comparació. I aquell secret…” ( Mercè Rodoreda, “El senyor i la lluna”, dins La meva Cristina i altres contes).