Lluís Solà: homenatge a una aventura literària ineludible

El poeta Carles Morell relata la crònica de l’homenatge a Lluís Solà, que publica la seva poesia completa amb Edicions del 1984.

El poeta Lluís Solà | Foto: Laura Borràs.

El poeta Lluís Solà | Foto: Laura Borràs.

A les set de la tarda d’aquest dilluns 26 de setembre s’ha celebrat un dels actes més emotius als quals he tingut el goig d’assistir en aquesta vida: l’homenatge al poeta, dramaturg, traductor, assagista i professor Lluís Solà (Vic, 1940). L’organització va anar a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes, i va comptar amb la col·laboració de l’Arts Santa Mònica. Les 120 cadires que hi havia preparades no van poder acollir totes les persones que ens vam reunir per retre homenatge al poeta. (Ja em perdonaran que parli, aquesta vegada, en primera persona, però mantenir-me’n al marge em semblaria difícil, inexacte, defraudador.)

Al llarg de la seva trajectòria, Lluís Solà ha deixat un llegat ineludible que les noves generacions de poetes i d’escriptors han de tenir, sens dubte, a les lleixes principals de la seva biblioteca. Han d’haver llegit i rellegit l’obra del poeta ben pacientment -però amb avidesa i intensitat. Deixant a part els muntatges dramatúrgics, les traduccions i l’assaig que ha publicat -fites reeixides, indispensables del país- la publicació recent de la seva Poesia completa ha estat un esdeveniment notabilíssim que ha fluctuat entre una perplexitat admirada i la més tossuda ignorància. Un corpus de més d’un miler de pàgines, l’aventura literària total d’una vida sencera dedicada a la paraula i a la comunitat. Paraula i comunitat. És a dir, una mateixa essència.

homenatge-a-lluis-sola

L’acte -que va comptar amb la presència de l’alcaldessa de Vic, Anna Erra, i de la regidora de cultura, Susagna Roura– va ser conduït per Carme Callejón, de la Institució de les Lletres Catalanes, i obert per la seva directora, Laura Borràs, que va presentar la personalitat de Solà tot citant línies del pròleg que l’autor va escriure per a la seva obra magna. Aquestes citacions, ben interessants, van anar acompanyades d’una incontenible bonhomia i per l’evidència que Borràs, com aquell qui diu, ja fa força dies que ha anat paint l’obra de Solà (excepte la que fins ara era inèdita).

L’homenatge va durar més de dues hores. La primera glossa va anar a càrrec de Sam Abrams, i va ser de veu tèbia però de contingut abrandat; atenta, combativa i farcida de citacions que diluïen una mica el discurs sobre el corpus que ens ocupava. Les paraules d’Abrams van seguir plenament la línia que ja van prendre en la presentació  de la Poesia completa que es va organitzar a la llibreria Laie de Pau Claris el 7 d’abril. Cal destacar-ne, sobretot, la reivindicació, altra vegada, de les autoritats del país. El fet d’anomenar el conseller Vila en particular va fer riure bona part dels assistents. A més de reclamar la presència de les autoritats, Abrams també va exclamar-se pel que fa als premis: aquesta obra de Solà mereix la presència dels mitjans, però també mereix guanyar el premi Ciutat de Barcelona. Solà mereix la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Perquè Solà ve després de Maragall, de Riba o de Bartra. La seva aventura literària, sobretot poètica, és inqüestionable, comparable a aquests grans noms, tant pel que fa al gruix de tota una vida de feina com a la qualitat que presenta. Lluís Solà i Sala segueix la baula dels grans poetes de la preguerra, la guerra, la postguerra i els exilis (interior i exterior).

Josep Cots, l’editor d’Edicions de 1984, va prosseguir oferint una breu mostra del seu ull viu com a editor -és a dir, com a lector- i una notícia importantíssima: el febrer d’aquest any 2017 s’aventurarà, amb tota la fermesa del món, a publicar un volum dedicat al pensament, el llibre Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016), que contindrà les idees que l’autor ha anat concebent i aplegant durant tots aquests anys.

Jordi Pàmias, Carles Camps Mundó i Vicent Alonso van ser els següents en homenatjar l’autor. Pàmias va llegir un discurs articulat des de la seva perspectiva personal de poeta i lector de Solà, al qual es va referir diverses vegades com a mestre. Una anàlisi acurada que no podia ser exhaustiva però sempre sàvia, minuciosa i eixerida. Carles Camps, també des de la seva perspectiva de poeta i de lector, va centrar-se exclusivament en la influència que la natura projecta sobre Solà. El poeta de Vic no es mostra mai, en aquest panteisme d’una volada filosòfica gens menyspreable, en el paper destacat d’observador de la condició humana, com un individu que domini o vulgui sotmetre la natura, que la vulgui subjugar a l’Home. Lluís Solà és un escrutador que es fon amb el paisatge, es fa natura. “En un acte d’humilitat d’abast ontològic, Solà no ens parla de la naturalesa com a intrús, com a dominador o simplement com a contemplador, sinó que en parla en la naturalesa com a naturalesa. La veu del poeta no és mai de dominació o de sotmetiment, ni tan sols d’usdefruit, del que l’envolta, sinó, com he dit, de participació en igualtat. Ell és allà, com l’arbre o com la pedra, amb característiques diferents, però no pas jeràrquiques.” (Podeu llegir la intervenció sencera de Carles Camps aquí.) Va prendre la paraula l’únic poeta vingut de fora, Vicent Alonso, tot al·legant que sens dubte Solà és molt estimat i admirat al País Valencià. El parlament d’Alonso va pivotar sobre quatre idees del tot sintètiques que van contribuir a l’esbós de l’obra i del poeta.

Públic assistent a l'homenatge a Lluís Solà | Foto: Laura Borràs.

Públic assistent a l’homenatge a Lluís Solà | Foto: Laura Borràs.

Víctor Obiols i Víctor Sunyol, durant l'homenatge a Lluís Solà | Foto: Institució de les Lletres Catalanes.

Víctor Obiols i Víctor Sunyol, durant l’homenatge a Lluís Solà | Foto: Institució de les Lletres Catalanes.

Llavors van venir els torns de Víctor Sunyol i de Víctor Obiols. El primer va aprofundir en l’explicació del tipus de poemes que van acabar imposant-se en la poesia de Solà: són els que es diferencien dels poemes breus (poemes llampec); els cants. Sunyol va desenrotllar quin sentit té que Solà els anomeni d’aquesta manera i va oferir-nos alguna engruna dels precedents del gènere. El cant és la música de la poesia, però també és la Bíblia, i passa per Babilònia… Obiols va basar la seva intervenció en dos conceptes fonamentals de l’obra de Solà: la puresa (no pas entesa en el sentit de la poesia pura de Brémond), sinó com a predisposició, disposició, actitud i fins i tot honestedat moral, i encara una bondat humana; i la meravella, la lul·liana meravella, l’arbre constant, la sorpresa davant de la natura. “Perquè només des d’una puresa d’aquesta mena, que afecta la manera de viure, la manera de veure, de tractar el món i de tractar amb l’altre, de respirar, fins i tot de caminar, diria, és possible de realitzar, és a dir, fer real, amb la llengua, una obra d’aquestes característiques”.

Núria Martínez-Vernis durant l'homenatge a Lluís Solà | Foto: Institució de les Lletres Catalanes.

La poeta Núria Martínez-Vernis durant l’homenatge a Lluís Solà | Foto: Institució de les Lletres Catalanes.

Les poetes Maria Antònia Massanet i Núria Martínez-Vernis | Foto: Institució de les Lletres Catalanes.

Les poetes Maria Antònia Massanet i Núria Martínez-Vernis | Foto: Institució de les Lletres Catalanes.

Per cloure l’acte, les poetes Núria Martínez-Vernis, Maria Antònia Massanet, la professora Rosa Ardid i l’actriu Rosa Cadafalch van llegir poemes de l’autor. Els parlaments, durant l’acte, es van intercalar amb l’audició del poema “Cant del lloc”, de Lluís Solà (amb música de Josep Baucells, interpretat per l’orquestra Ciutat de Vic amb cors de la Coral Canigó i l’Orfeó Vigatà, amb direcció de Jordi Móra), i també de tres enregistraments: un videomuntatge de Maria Àngels Jordà acompanyat del poema homònim “Tardor”; de fragments de l’entrevista que el poeta i actor Elies Barberà li va fer a casa seva; i del muntatge “La vida silenciosa”, dirigit per Toni Casassas, amb guió de Carlota Casas i veu de Pep Paré, que contenia fragments destacats del pròleg de la Poesia completa. (La Institució de les Lletres Catalanes va tenir cura d’enregistrar la totalitat de l’acte, de manera que el podreu trobar al portal de la ILC de seguida.)

LLuís Solà durant el seu homenatge, dilluns a l'Arts Santa Mònica | Foto: L'Avenç.

Lluís Solà durant el seu homenatge, dilluns a l’Arts Santa Mònica | Foto: Núria Iceta.

Si digués que l’emoció no era present a la sala, diria una bestiesa, una mentida severa. Perquè al final, després de llargs silencis corprenedors -trencats convenientment per aplaudiments interminables- i convidat per la conductora de l’acte, Solà va pujar a dir algunes paraules de cloenda. Era el que tots esperàvem. Va etzibar que estava molt content que aquesta celebració s’hagués dut a terme. Ara bé, no pas per vanitat, sinó per una raó molt senzilla: perquè l’organització formava part d’un govern independentista, d’un govern que ja s’encamina sense retorn cap a la independència. Altre cop el sentiment de pertinença a una comunitat determinada, a una llengua concreta. Per acabar, va llegir un poema que recita sovint, el número 25 d’un dels seus darrers llibres, Meteor de la distància:

Vine amb mi.

 

Ens abocarem

l’un en l’altre.

 

Ens mirarem

i ens barrejarem

l’un en l’altre.

 

Ens besarem

i ens dissoldrem

l’un en l’altre.

 

Ens han preparat

el goig i el dol.

 

Ens han despullat

els exilis.

 

Vine,

serem l’arbre l’un de l’altre,

serem el fruit l’un de l’altre.

 

Com dos rius

que es troben

i s’abeuren

l’un en l’altre.

 

Rostre

dins el rostre.

 

A les dunes de l’ona.

 

A la pupil·la

de l’únic riu.

L'editor Josep Cots d'Edicions de 1984 ha publicat l'obra completa de Lluís Solà | Foto: Institució de les Lletres Catalanes.

L’editor Josep Cots d’Edicions de 1984 ha publicat l’obra completa de Lluís Solà | Foto: Institució de les Lletres Catalanes.

Pel seu abast poètic, per la seva ampliació de les formes de la poesia, de la sintaxi, pel lèxic riquíssim, per l’actitud, per la magnitud, pel rigor, per la profunditat, pel pensament, per la qualitat humana i literària d’una obra vivíssima que ens interpel·la i que està destinada, com aquell infant de 17 anys estava destinat a la poesia, a romandre en la tradició catalana al costat dels nostres poetes de capçalera. Per això cal que els lectors s’aboquin a l’obra de Lluís Solà, per això cal que la crítica i que les universitats comencin a estudiar i posar l’obra de Solà al lloc que li correspon.

Dilluns 26 de setembre de 2016 és, potser, una data equiparable al dia que Riba va llegir la seva tesi doctoral, i això no hauria de passar desapercebut a ningú. Va ser un acte d’una gran importància submergit, en canvi, en una calidesa massa restringida. L’homenatge que va tenir lloc a la sala d’actes de l’Arts Santa Mònica fou un fenomen de justícia que les autoritats del país, entossudides i entotsolades en el seu silenci sord de bajanada congènita -o en la delegació que cedeixen a mitjans de murmuri constant, vague i buit- no van saber agombolar. La seva ineptitud no ens serà mai cara. La seva ineptitud sempre ens surt cara. Ara falta que ells ho puguin pagar -ei, si pot ser- una mica, una mica, una mica car.

 

 

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Carles Morell

Carles Morell

Poeta i escriptor.

Fes el teu comentari