El record, la fugacitat i la memòria: la gota negra, de Cèlia Sànchez-Mústich

Cèlia Sànchez-Mústich publica ‘La gota negra’ (Pagès Editors, 2018), amb post scriptum de Joan Navarro. Ens endinsem en les aigües metafísiques d’una poesia cristal·lina i, alhora, mordaç.

La poeta Cèlia Sànchez-Mústich | Foto: Arxiu particular.

Cèlia Sànchez-Mústich parla dels absurds de la vida, dels desamors, dels universos paral·lels. Obre la porta a tot allò que no ha succeït i en fa poesia. Hi ha un tel de bellesa trista, en els seus versos: “No em puc mirar de dret en dret/ si vull veure’ns -a mi, l’amor, el passat.” La desfeta interior, els misteris vitals d’una vida canviant se’ns revelen a través de la perspectiva enigmàtica del poema, que cartografia secrets, destil·lacions sàvies, epifanies radiografiades en tinta.

Els poemes de Sànchez-Mústich funcionen a la manera de petits microrelats màgics: cada poema aporta un pes narratiu amb brots de l’allò inesperat. Preguntes sobre l’univers inconegut, sobre l’infinit, sobre el més enllà, sobre allò que perdem, sobre la fortalesa i el mal·leable pas del territori que envolta la incertesa. Així, descobrim la curiositat dels insectes, els desequilibris del poder, la covardia i la rancúnia humanes, i l’aprendre a estimar-se un mateix, així com la recollida d’afectes foranis al vol, de manera fugaç i inesperada.

L’òptica poètica de la Cèlia ens obliga a canviar el punt de vista, a observar el món des d’una altra perspectiva. La poeta es val de figures com l’oxímoron per accentuar les dualitats que subratlla en la seva obra (“un cor de silencis”, on els morts canten el silenci), i també utilitza la metàfora i la comparació posant de costat situacions quotidianes amb múltiples elements del món de l’art (la música, el cinema) o de la ciència i els processos físics i químics per desplegar reflexions profundes sobre la vida i la mort: “ens enregistren en pistes diferents”, diu en un poema quan parla dels pressupòsits, de la diferència i, d’allò que interpretem, fent un acte de fe. En un altre poema escriu: “sempre tràveling enrere, sabent/ que la càmera ens empara, amb els ulls embenats/ ens agafem de les mans”.

La gota negra són els silencis, el desconegut, les pors i les ferides invisibles. També el record. Sobre tots aquests temes indaga Cèlia Sànchez-Mústich a través de la seva arquitectura poètica, aparentment senzilla però tan propera al camp de la relfexió filosòfica i amb una càrrega dramàtica fosforescent. La poeta qüestiona els límits del cos i de l’espai, del pensament i del passat-futur. A través del joc de llums i ombres de l’escriptura, agermanant-se amb les regles de l’art d’escriure, trenca esquemes i esmicola les regles físiques de l’espai-temps, tal com fan els bons poetes, creant el seu propi tempo líric.

Cèlia Sànchez-Mústich | Arxiu particular.

Hi ha humor negre, en els versos de Cèlia Sànchez-Mústich. Humor i molta saviesa. Un bon escriptor s’ha de conèixer a si mateix. I això és el que la veu poètica de Cèlia Sànchez-Mústich proposa i exemplifica: un cant d’amor al coneixement, a la curiositat, a la indulgència amb un mateix, un enamorar-se de la vida, malgrat tots els malgrats.

No voldria acabar l’article sense deixar de parlar de tots els símbols que recorren el poemari de ‘La gota negra’: una simbologia poderosa i amb múltiples interpretacions. Per una banda, l’omnipresent ‘gota’ que travessa de banda a banda el poemari, que pot ser el pas del temps, els moments de lucidesa que la vida ens regala, el record de la pèrdua o la fugacitat del regal de la vida. Després hi ha el símbol del ‘bastó’, crossa que acompanya les figures dèbils que necessiten un suport; també els animals com ‘el mussol’, ‘les rates’ o els ‘insectes’, que podrien simbolitzar la diferència, els éssers marginats, la solitud, la por. D’altra banda, trobem  el ‘telescopi’, ‘l’univers’ i ‘la música’, que podrien simbolitzar la curiositat per seguir aprenent, els vincles amb allò inconegut i que alhora és màgic: aquella mena de desconegut que apel·la a l’atracció i que no fa por, sinó que fa companyia al pensament.

Es tracta d’un poemari que destil·la simplicitat, amb píndoles de saviesa que són explicades en forma d’al·legoria, com si fos un conte o una faula. Simplicitat que, desenganyem-nos, entranya molta complexitat. I és que la poesia és això: una cosa que semblava molt petita i que, per contra, conté la immensitat de la vida: “Ara que esclata la fira/ i faig punteria amb el ninot del temps,/ sé que mai no seré una vella./ Seré, tan sols, la nena/ a qui li ha tocat el premi de viatjar al futur/ i entrar en el seu cos de vella.”

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar