Les presons de la virtualitat

El Tantarantana acull fins el dia 22 de novembre  l’obra ‘iMe’, una afilada crítica a la dependència psicològica que estem començant a experimentar amb els aparells electrònics intel·ligents i la progressiva idiotització de la societat que això comporta. Som capaços d’interaccionar sense haver de recórrer a la tecnologia? Podem pensar, actuar i comunicar-nos sense l’ajuda permanent dels ordinadors i els dispositius mòbils? Amb dramatúrgia i direcció de Roc Esquius i escenografia de Muntsa Codina, ‘iMe’ posa sobre la taula tots aquests interrogants.

iMe planteja un escenari futurista on la societat depen fortament de les tecnologies i no sap com relacionar-se sense l'ajuda de les màquines | Foto: Companyia Dara.

iMe planteja un escenari distòpic on la societat depen fortament de les tecnologies i no sap com relacionar-se sense l’ajuda de les màquines | Foto: Companyia Dara.

Darrere les comoditats, s’hi amaguen les presons de la dependència. I de vegades, per comoditat, deixem que decideixin per nosaltres. Pot semblar molt còmode, en un principi, no pensar. Deixar de calcular mentalment les operacions més bàsiques i delegar-li la tasca a un ordinador. Deixar de trobar-nos cara a cara i fer-ho a través d’un xat. Oblidar com interpretem els gestos facials d’un interlocutor i limitar-nos a llegir emoticones japoneses: cara somrient, cara trista, cara somnolent, cara irada. Els personatges de Roc Esquius es troben immersos en un escenari distòpic, molt inspirat en l’Orwell del 1984,  on demanar el nom a algú és vulnerar el sentit de la intimitat, les converses són mediades només per màquines i on les persones sense accés a la tecnologia són uns éssers indefensos que s’horroritzen de mirar qualsevol cosa que no sigui la tranquil·litzadora pantalla del seu dispositiu tecnològic.

La por, l’estat d’alerta, la soledat i els vincles no planificats emergeixen quan els usuaris són desproveïts de les seves connexions amb el programa informàtic que utilitzen per “viure”. N’hi ha que s’hi adapten, altres ataquen qui burla les normes que el sistema informàtic havia planificat. A través de quatre perfils psicològics diferents -el personatge emocional, el personatge racional, el personatge agressiu i el personatge que es deixa portar i acaba fent-se amic del líder, perquè vol estar protegit- l’obra desplega els grans dilemes: la tecnologia ens aporta intimitat i seguretat, o bé ens la pren? Som més feliços amb una vida còmoda i planificada? Per què malgrat les insatisfaccions que ens aporta la dictadura tecnològica, acabem una vegada i una altra addictes i dependents a ella?

La posada en escena d’ iMe és bona: la música -de Bernat Mestre i Josep Sánchez-Rico- i el decorat i videoanimació d’estètica minimalista que acompanyen els personatges fan que tot el pes de la tensió dramàtica recaigui en els diàlegs. Les interpretacions de Roser Tapias, Núria Deulofeu, Isidre Montserrat i Roc Esquius són lluïdes, ens endinsem clarament en el petit apartament sense tecnologia d’una ciutat que podria ser Barcelona i riem i ens esfereïm, al seu costat. Els personatges són com aquells esclaus que fa massa que es troben en captiveri i no saben com aprofitar la seva llibertat, quan aquesta els arriba inesperadament. El contrast entre el tacte humà i la buidor de les pantalles fa que els espectadors reflexionin sobre la parcel·la de vida que destinen als elements virtuals i als protagonistes reals. Un mòbil ha de reclamar-nos tanta atenció com ho faria un nadó indefens? I, a la inversa: quant de temps deixem de dedicar a qui ens envolta i lliurem, sense parpellejar, a l’espectacle fals de la vida en diferit, mentre les hores van passant?

Una escena de l'obra "iMe" de Roc Esquius | Foto: Dara Teatre.

Una escena de l’obra “iMe” de Roc Esquius | Foto: Dara Teatre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Editora de Llavor Cultural.

1 comentari

Fes el teu comentari