Les celebracions de Gonzalo Hermo

Maria Antònia Massanet es delecta amb la poesia del gallec Gonzalo Hermo i el seu poemari ‘Celebracions’, traduït al català per Adrià Targa i publicat per Godall Edicions.

Gonzalo Hermo | Foto: Arxiu particular.

Gonzalo Hermo | Foto: Arxiu particular.

 

Moltes són les celebracions a les que convida la darrera publicació de Gonzalo Hermo i que es vénen a sumar a la del títol del poemari homònim: la d’un Premi Nacional de Poesia Jove Miguel Hernández 2015 a un poemari en gallec, la traducció -tan escassa, encara- d’una obra del gallec al català i la d’un poemari extraordinàriament madur i ben acabat per part d’un autor tan jove -de tan sols 27 anys quan el va escriure- i que suposava tan sols la seva segona obra, després de Crac (Barbantesa,2011), com també es cita en el recull com el títol d’un dels poemes.

Del segon punt a celebrar en són responsables també el poeta i traductor Adrià Targa i l’apassionada Matilde Martínez, l’editora de Godall Edicions. Targa, que tan bé coneix a l’autor, ens acosta l’obra de forma molt fidel a la llengua original, respectant al màxim la llengua i les expressions i transportant-nos a un gallec proper i íntim. Això tot i les dificultats intrínseques a la traducció i topant-se amb dificultats que criden tant l’atenció com la de que en gallec hi ha 5 paraules per dir molsa i en català es veu limitat a només una[1].

Cal felicitar a Martínez Sallés i a tot l’equip de Godall Edicions, una editorial que té cura amb passió de la poesia -basta veure el seu disseny de portada, que a més d’atractiu estableix un diàleg molt ben travat amb l’obra-, la tria d’aquest poemari per a engruixir les seves files, del que en van saber veure el valor literari abans i que guanyés el Premi Nacional i n’han fet la traducció abans i tot que se’n fes la versió castellana.

L’epíleg del mallorquí Sebastià Perelló, tan líric com l’objecte del que parla, ens assenyala que “el llibre no celebra la poesia, no hi ha veneració. Som lluny de la litúrgia”. El llibre del que va és del dolor de la pèrdua, al dol, tot i el reconeixement de la mateixa insuficiència del llenguatge per fer-li front, “perquè no hi ha cap llengua que impugni el contingut d’una pèrdua/ ni consol aquest cop/ al braç de les paraules”, ens diu Hermo.

Celebració és també un llibre que ens arrossega per “per pensar en el poema com un riu”, sense títol en la majoria de casos i sense separacions per seccions a l’índex, tot i que ens trobem els títols d'”El cervell”, “Grau límit de fred” i “El plaer”, a banda d’un llarg poema inicial sense títol.

D’aquesta manera, els poemes es poden llegir individualment però, perfectament lligats i cohesionats, formen una narrativa que ens condueix cap a un significat profund i madur. “El riu no vacil·la però recorda”, ens diu Hermo. Els versos llargs que cohabiten amb els curts en els poemes contribueixen a crear formalment la sensació de fluïdesa, que es consolida amb altres símbols, com el de la molsa.

La molsa és una planta que s’escampa, que s’extén, també com els poemes d’aquesta obra, i que serveix de títol a dos dels poemes més destacats del recull: “Molsa #1” i “Molsa #2” i que no té per menys que recordar-nos al recent poemari d’Anna Gual de mateix títol, guanyador del premi Bernat Vidal i Tomàs i publicat a AdiA Edicions aquest mateix 2016.

La tria d’aquesta planta no és casual, però, ja que es tracta d’una planta sense arrels, tija o fulles, una planta rizomàtica que prolifera i s’escampa de la mateixa manera que els versos d’aquest poemari-riu. “Venim de la molsa”, ens diu també Sebastià Perelló, “que ens reenvia a l’imaginari de la vida més primitiva i primordial, al silenci humit de la tundra, a la renaixença i als processos de resiliència ecològica”.

I és que la molsa ens remet al bosc espès, a la humitat que l’habita, a la pedra sobre la qual prolifera i a l’hivern que l’aixopluga. Terra i hivern estan indestriablement lligats, ja en diu la cita d’Eduard Velasco que obre el llibre que “sempre estimaràs la terra amb què has compartit el fred”. Així, els diferents elements abans esmentats són convocats en el poemari com a eixos del gran tema del fred, que ens condueix inevitablement a una estació i a una natura del nord però que esdevenen també via d’autoconeixement per explorar la pèrdua i per mitigar el dol i pair la mort que impregnen els versos del recull.

El fred és interpretat com raó dolorosa, un dol racional que cou perquè cura: “no hi ha bellesa sense fred”, i és relacionat també amb la reflexió metapoètica i sobre l’acte d’escriure: “Hi ha fred, a vegades, en l’escriptura”, que “és l’únic present que camina”.

El nervi, el poema, el cervell que s’infla “com una forma de desordre enmig de les paraules”.

Perquè la paraula constitueix també el pensament, el logos, allò racional i ordenador, sense el qual el poeta anirà a la deriva: “com un poeta que perd el verb que se’n va”. Per això el cor del poeta “és més vell que l’idioma que parla”.

Tant les referències al cos com a l’animalitat, reducte de carn i pell i sang i ossos, matriu d’instint, són també protagonistes del poemari, permeten cavalcar per sobre de l’hivern i crear l’incendi de la sang per restablir el caliu: “ull-de-Déu que espia la deflagració de la carn, la musa, quan parlem d’un poema que sigui esdevenir”. I a tot això l’amor com a sentiment de dolor i de redempció a la vegada, com a desglaç que permeti aflorar de nou els sentiments: “el cor és un intrús que es mou/ i avança/ sobre l’hivern”. Desglaç, aquest, que ens porta de nou al poema-riu que és Celebració:

 

Perquè el riu es desbordi del seu llit.

 

Perquè l’aigua en entri a les costures.

 

Perquè marxem amb ell, acompanyant-lo.

 

Però on està la celebració del poemari, si el protagonista del mateix és la pèrdua, l’enyor, la saudade? La celebració és la de la vida mateixa, tal i com és, tot i que sigui finita, perquè hi és la memòria com a camí per retrobar-nos amb allò extingit i perdut.

El poemari acaba, curiosament, amb el primer poema del recull que Hermo va escriure: “Es dilueix en la llum./ I no queda resta, contorn./ Si de cas/ cicatriu”.

La cicatriu que tanca i pella la nafra oberta per la pèrdua de l’ésser estimat, d’aquesta relació truncada que esdevé riu, on no sabem si som “arenal o pedra en la marxa que ens porta […] cap al mar”, ferida oberta que tot ho arrossega al seu pas fins a buidar-se i tancar, fins a callar, fins a cicatritzar. Si Celebració proposa travessar el riu, avançar malgrat tot, amb aquesta torrentada de poesia d’alta volada, és el lector que ha de decidir-se -i ara sí, també en català- i atrevir-se a creuar-lo.

 

[1] Anècdota que va explicar en la primera presentació de Celebració el dia 9 de setembre a la llibreria Documenta de Barcelona.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Antònia Massanet

Antònia Massanet

Poeta i escriptora.

1 comentari

Fes el teu comentari