L’aniquilació de l’amor lliure

‘The Lobster’ ens pregunta què estaríem disposats a fer per estimar (i perquè ens estimin). Amor, farsa, fugida, desencontres i transformacions. L’amor ens transforma, és cert, però a ‘The Lobster’de l’aclamat director grec Yorgos Lanthimos i amb guió d’Efthymis Filoppou- ho fa fins a extrems surreals. Aquesta trasbalsadora reflexió sobre les relacions humanes va rebre el premi del jurat al Festival de Cannes.

 

1the-lobster

Ens agraden les pel·ícules de Yorgos Lanthimos pel seu sentit extrem de l’originalitat a l’hora de fer reflexions molt profundes sobre la societat, la relació entre iguals i com ens comportem quan busquem desesperadament l’amor.Els signes grotescos, les metàfores de la brutalitat dels instints, els diàlegs descarnats i una música que accentua la tensió d’una pel·lícula que no ens deixarà indiferents són els ingredients de La Langosta (The Lobster).

No existeixen les mitges tintes. La vida s’ha convertit en una cruenta caça per a la supervivència i l’amor és una forma més de control. Hi ha les enveges, hi ha els fingiments i hi ha els líders suprems i els pobres supervivents que malden com poden per escapar de la catàstrofe. L’amor passa a ser, doncs, un acte de fingiment i imitació. Però no és tan fàcil com sembla, fingir. La societat s’ha tornat brutalment maniqueista i qualsevol bri de diferència, complementarietat o dissidència de la norma provoca al·lèrgia i pot conduir cap a la mort. Per sobre, sura la grisa i putrefacta alenada de control social i polític sobre amb qui convius i amb qui t’allites. Es promou la cacera contra la diferència. Tots hem de ser iguals, idèntics, gairebé clònics i la norma diu que l’amor que hi ha entre dues persones ha de perpetuar-se entre éssers amb característiques o mancances similars: no existeixen els complementaris. Regnen la violència i la cruesa. El film ens obsequia amb una tenebrosa Léa Seydoux, un camaleònic Colin Farrel i una seductora Rachel Weisz, tots ells intercanviant-se missatges en un deliciós accent britànic. La tria musical és molt bona i acompanya l’espectador per la jungla de sensacions que assaboreix: desencís, resignació, temor, pànic, dolçor interrompuda. Els diàlegs breus i tallants amb salts en el temps i petits tocs d’humor reforcen més el caire al·legòric que pren el film.

La pel·lícula mostra una societat animalitzada on la supervivència passa pel l’engany, l’enginy, els sacrificis i els amors fets entrar amb calçador. Hi ha qui s’esforça a enamorar-se d’un impossible i d’altres voldrien no caure a les urpes de l’amor, però esclar, això no sempre és un acte conscient ni planificat. Enmig de codis secrets, escenes d’escapatòries trepidants i sota l’ombra de la natura més animal, arribem a la conclusió que l’amor val molt la pena però de vegades es paga molt car.

The-lobster

 

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Editora de Llavor Cultural.

Fes el teu comentari