La recerca del flamenc, un endinsament literari a les Terres de l’Ebre

Els paisatges misteriosos del Delta de l’Ebre són l’espai idoni per dissipar les neures d’una dona que busca retrobar-se a ella mateixa, d’un fugitiu a qui estan a punt d’afusellar que només vol acabar d’escriure la seva obra magna i d’un venedor d’enciclopèdies que pateix una forta crisi interna. Què tenen en comú? Tots busquen el flamenc de plomatge blanc i rosat que no acaba d’aparèixer mai i mentrestant s’enfronten amb realitats agredolces.

Sebastià Portell Clar, Joan Todó i Jaume C. Pons Alorda, autors del llibre de contes 'La recerca del flamenc' publicada per LaBreu Edicions . Foto: Ester Andorrà

Sebastià Portell Clar, Joan Todó i Jaume C. Pons Alorda, autors del llibre de contes ‘La recerca del flamenc’ publicat per LaBreu Edicions . Foto: Ester Andorrà

Conversem amb Sebastià Portell, Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó, autors del volum de contes La recerca del flamenc, que publica LaBreu Edicions i que és la primera entrega d’una sèrie de llibres ambientats a les terres de l’Ebre, on es convidarà a joves autors -i també de veterans- a passar una setmana a la casa rural Mas de Bernis per escriure relats inspirats en la màgia deltebrenca.

Fins i tot el grup musical Pentina’t Lula ha compost alguns temes inspirant-se en els contes flamencs, que inclourà en el seu proper disc.  A continuació podeu llegir aquesta entrevista a tres bandes.

Laura Basagaña: Sebastià, amb “CONY (Cal Oblidar Nova York)” aconsegueixes retratar un personatge dolgut, poderós, amb un caràcter que combina l’estrèpit i l’humor (és fantàstic que el conte estigui narrat pels genitals de la protagonista) però alhora amb fortes ràfegues dramàtiques que amoroseixes amb tints poètics. De quina forma t’ha ajudat el Delta de l’Ebre a trobar tots aquests contrastos, d’humor i drama, de sexe i soledat?
Sebastià Portell Clar:  M’hi va ajudar de forma indirecta. Segurament, aquests contrastos els portava ben endins quan hi vaig anar: el somni, després tota una història plena de drama, i també ironia, que el va anar engreixant. El Delta, el Mas de Bernis, els paisatges marcians dels camps d’arròs varen ser, potser, el millor marc que podien tenir aquests sentiments que duia a dins d’uns mesos ençà i que volien botir com dins d’una olla exprés. Tot i que puc semblar una persona sincera i expansiva, a vegades, en realitat tendeixo molt a reprimir les meves emocions negatives; amagar el que no m’agrada perquè el que no és compartit, en part, és com si no existís. I tanmateix, tot acaba sortint: escrivint, al Delta com a espai deshabitat.
T’estires nua, lleugerament inclinada cap a la profunditat de l’arrossar. És quan saps que tornes a néixer: el sol i la terra t’acullen en el seu ocàs de cada dia i, a poc a poc, vas arrossegant els teus dits de sabó i aigua fins a acariciar-me. SEBASTIÀ PORTELL.
Laura Basagaña: Sebastià, encapçales el teu conte amb un fragment del poema “Camins” d’Antònia Vicens: Volien convertir el camí de les dones/ de sol a sol/ en una vagina// en una flor muda” i aviat publicaràs una biografia d’aquesta poeta. Com t’ha inspirat la saba poètica antòniavicensiana per a descriure la fortalesa i valentia del teu personatge principal?

 

Sebastià Portell Clar: La influència d’Antònia Vicens en la meva obra és una evidència que no pretenc amagar, sinó més aviat reivindicar. Poques persones i obres, tant narratives com poètiques, m’han marcat tant a la meva vida. De n’Antònia admir la valentia, la determinació, la capacitat, d’una joveneta de vint-i-pocs anys, de construir-se un món de llibertat entre les paraules en un món d’homes, un món feixista, que persegueix la seva cultura i la seva identitat com a creadora. Antònia Vicens parla i escriu el meu català, que és el de Mallorca, i dignifica una llengua folkloritzada fins a límits ridiculitzants amb la més alta poesia, incrustada en trames pop i històries de gran volada sentimental i humana. L’interès per la dona, també, és un tema que compartim.

Sebastià Portell: “El Delta, el Mas de Bernis, els paisatges marcians dels camps d’arròs varen ser, potser, el millor marc que podien tenir aquests sentiments que duia a dins d’uns mesos ençà i que volien botir com dins d’una olla exprés”

 

Laura Basagaña: Jaume, al teu conte ‘Les escales de l’Aldea’ t’inspires en la Batalla de l’Ebre, però també amb les aventures rabelesianes de Gargantua i Pantagruel. Vas fer, com fa el protagonista -en Delta- de pensar i esbossar mentalment el conte sencer i tot seguit el vas escriure, o bé, anaves prenent notes, feies esquemes i anaves escrivint i reescrivint? La frescor del conte pot fer semblar que ha estat escrit a raig, tot i que si parem esment a la riquesa de les descripcions, el periple tortuós i els salts en el temps del conte, potser descobrim que no ha estat així. (Un conte circular on expliques els ingredients que ha de tenir un bon conte).    

 

Jaume C. Pons Alorda: Crec que era Joan Fuster que explicava que un poema en realitat sempre és la constatació o el testimoniatge de la construcció del poema. Al meu parer, és el que té lloc amb tot el que escric: és allò però també és el laboratori per arribar a allò, i en aquest sentit sempre sóc molt obert i explícit perquè m’agrada que els lectors obtinguin els mecanismes per arribar a interpretar i a fer-se seu allò que he parit. En aquest cas, jo estava perseguit per una idea, la d’algú que sap que ha de morir afusellat però que es dirigeix a l’escamot i ho fa ben feliç, amb un somriure sideral. Vaig escriure el conte per saber per què hi anava tan content, i aquest misteri fundacional és el que vaig utilitzar per a l’estructura del conte. Però fins i tot abans d’arribar al final, que intuïa però que no sabia del tot, em varen envair una sèrie de personatges, ja que en la meva narrativa tots els personatges formen part d’un mateix cúmul: sempre escric dels mateixos éssers, com són Farfraf o aquest Vistadàguila gargantuesc i pantagruèlic, com molt bé has sabut veure. Ells m’ajuden a organitzar el relat, i tot i que Marina Espasa en la seva crítica va comentar que el conte era “confús” jo no estic gens ni mica d’acord, perquè simplement faig collage i altero l’ordre cronològic per oferir un ordre espiritual, amb ramificacions, que és exactament el mateix que fa, per exemple, Laurence Sterne amb el Tristram Shandy. Per què? Doncs perquè la vida és així, aparentment desordenada però plenament justificada, perquè l’ordre, la perfecció, no existeix, vivim en una orgia de caos, i jo vull reflectir això quan escric, perquè existir és així. Per tant, com pots comprovar, en efecte, sembla escrit a raig però en realitat està molt i molt treballat, perquè no vull que ningú s’hi perdi, ben igual que a la vida no sempre ens perdem.

Jaume C. Pons Alorda: “Vivim en una orgia de caos i jo vull reflectir això quan escric”.

Laura Basagaña: Com va anar la idea de recuperar un personatge teu de contes anteriors, com ara en Vistadàguila?

 

Jaume C. Pons Alorda: No va ser voluntari, no. A vegades em dóna la sensació que els meus personatges tenen tanta personalitat que em dominen i sóc incapaç de controlar-los. És curiós, no es tracta d’una voluntat programàtica meva, com podria semblar, simplement vaig saber, en aquell moment en què escrivia, que en Vistadàguila volia tornar a sortir: m’estava cridant, fins i tot increpant, com un personatge de Shakespeare, i tenia ganes de tornar a xuclar escenari de mala manera, com passa en la meva narrativa, que funciona en un món molt concret i amb unes criatures característiques. I així va anar, perquè anys enrere ja havia escrit sobre ell i no li havia bastat: és gegantí no perquè sí sinó perquè vol conquerir l’espai, metàfora de la seva necessitat d’abastar tot l’univers a través de la seva carn. Vull fer com Miquel de Palol: que tots els seus llibres s’entenen com un únic gran llibre immens i infinit que es va oferint en lliuraments, que es puguin llegir de forma individual però també de manera col·lectiva. I això s’aconsegueix amb personatges portentosos que t’atrapen. Per tant crec que tant Vistadàguila com d’altres o jo mateix anem per bon camí.

 

Va saber que aquela escala era l’Escala, i va pujar. Cada esglaó era més que un esglaó. Significava un reialme on en Delta conqueria la possibilitat de tornar a pensar i a donar vida als seus personatges, a les seves misèries, però també a les seves possibilitats de salvació. I com més s’elevava més passió tenien i sentien i segregaven. I ell també. Com s’emocionava, en Delta, en veure avançar la trama com un mecanisme perfecte en què cada engranatge girava àgilment sense alterar la ruta dels altres, com cada peça acomplia la seva funció amb pulcritud, amb gràcia, amb humor filharmònic. JAUME C. PONS ALORDA

 

Laura Basagaña: Dins el teu conte “El final del món” hi cap l’humor, el drama, però sobretot ho envaeix tot un tel de misteri que va transformant el personatge. Els paisatges captivadors, poètics, però també feréstecs i amenaçadors són un mirall dels debats interiors i les lluites que protagonista ha d’acarar. Fins a quin punt creus que un paisatge imprimeix el nostre caràcter?
Joan Todó: ​Suposo que hi té molt a veure i crec que hi estic bastant d’acord, en el fet d’afirmar que l’entorn ens influeix i té un efecte sobre nosaltres. De fet, tota la idea del conte era que la natura (més que no pas el paisatge) dominés per sobre de la persona, que fos un personatge més, i principal. El cas és que, ja que utilitzes la paraula “paisatge”… Un “paisatge” no és la natura, no és el camp, que diria Perejaume; és només una vista, un retall de natura fet per a mirar-lo. Una forma de dominar la natura. O d’ignorar-la. I de fer-ho, a més, del pal senyoret que va a visitar les finques que li treballa un altre (i jo procedeixo més aviat de la família d’aquests altres que no de la del senyoret…). O sigui que, justament, la meua intenció era capgirar això: que l’home fos dominat per la natura. El que passa quan la natura no la mires, sinó que la treballes: depens d’ella. O, més aviat, situar un personatge modern, tardocapitalista, un treballador temporal, un comercial d’enciclopèdies, completament escindit de la natura (perquè, en el moment que et mires la natura com un paisatge, vol dir que ja no en formes part), un personatge amb una relació bastant falsa amb l’alteritat… situar-lo, com deia, al bell mig del camp, cara al mar, a veure què li passa. En el fons potser volia carregar-me la idea de paisatge. Naturalment, les armes que faig servir són molt semblants a les d’un paisatgista: les setmanes abans d’anar a l’Aldea vaig rellegir tot Pinya de rosa,​​a veure què feia Ruyra. Però també vaig rellegir Lenz, de Büchner, per aquelles passejades per la muntanya que fa el protagonista. En realitat, Lenz és el gran model, el principal precedent del que volia fer.

Joan Todó: “Tota la idea del conte era que la natura (més que no pas el paisatge) dominés per sobre de la persona, que fos un personatge més, i principal”

 

Laura Basagaña: La soledat i la lluita contra un destí o una realitat adversa són els temes principals del teu conte, que s’amara de records, dels autoretrets que es fa el protagonista, que s’endinsen en una profunda introspecció. Has aconseguit que ens agermanem profundament amb el personatge, que ens mirem l’entorn des de la seva mirada feta d’ombres i turbulències. El ritme del relat és bressolador i sembla que el personatge dialogui o interactuï contínuament amb la Natura, que és l’acompanyant que sempre és allà, a diferència de la resta d’humans, que romanen ocults o fan veure que no hi són. El teu conte em sembla un tractat de la dualitat de les percepcions que tenim del paisatge i de l’entorn: t’atures molt en allò invisible. En el dessota del visible. Com t’has preparat per aquest procés? 
Joan Todó: ​Ai, filla meua! Quina pregunta. Ben aviat em publicaran un llibre de contes, titulat Lladres, que curiosament és tot ell anterior a “El final del món” (en realitat aquella idea que et deia que vaig tenir fa dos anys era una idea possible per a Lladres, tot i que no vaig trobar temps per desenvolupar-la abans de tancar el llibre i la vaig deixar, com si diguéssim, en un calaix mental).
De manera que “El final del món”, per ara, és el meu text acabat més recent.​ I així, el que l’ha preparat és tota l’obra anterior: el que sé de fer poesia, el que sé de fer prosa, el que sé de fer narrativa, el que he après passejant i mirant, i picant de porta en porta, les converses amb Andreu Subirats, el fet de traduir, poc abans de tot això, un llibre de Sebastià Juan Arbó… Pensa-hi com si fos un delta, que és el final d’un riu, i allà va a parar tot el que el riu ha anat recollint (si no és que hi ha embassaments) pel camí. Després: sabia més o menys què volia fer, i com et deia abans vaig anar llegint coses, Ruyra, Büchner, coses així. Fins i tot vaig portar discos, al cotxe, per anar escoltant (tot i que al final vaig anar tirant molt dels Magnetic Fields, que no sé com hi van anar a parar). Una mena molt determinada de música, tot i que em costaria dir-te què la caracteritza: Arvo Pärt, la Turangalîla-Symphonie, La consagració de la primavera, La leyenda del tiempo… I, naturalment, el fet de ser-hi amb el Sebastià i el Jaume pesa força. Amb uns altres companys, hauria fet una altra cosa, lleugerament diferent. Suposo. Jo ja m’ofereixo per si volen enviar-m’hi un altre any, a veure què surt amb una altra gent, eh…

 

Ara començava aquella hora dels dies de finals de primavera que l’aire s’omple de xiscles d’ocells, de bosquetes i boscarles, de gavines, de xarrets, de gavilans, de xitxarrots. Una exultació va envair-lo. Estava tot sol a la platja: ja no hi havia banyistes, els pescadors semblava que s’haguessin fos, el xiringuito i la urbanització encara eren lluny, rere les dunes, i només hi eren ell i els ocells. JOAN TODÓ

 

Laura Basagaña: Quina va ser la rutina comunitària i literària de l’estada a Mas de Bernis, durant l’engendrament d’aquests contes recollits a La recerca del flamenc?

Sebastià Portell:  Els horaris els vàrem organitzar d’una manera força espontània, caòtica i comunitària. Record llargues estones escrivint al sofà de dins la casa on estàvem, un espai una mica calorós, escoltant I get along without you very well, de Chet Baker, en bucle. I també record fantàstiques anades a la platja, menjar típic del Delta juntament amb en Joan, o bé converses interessantíssimes i sense fi amb n’Albert Hernàndez, l’amo del mas, que curiosament també transita entre les pàgines del llibre de maneres molt diverses. Va ser, més enllà de les hores, una setmana d’escriptura i de plaer. Menjàvem junts la majoria de vegades, però no per norma sinó pel gust de fer-ho plegats. Estàvem entre la convivència d’unes colònies i el procés d’aprofitar l’oportunitat que ens suposaven aquells dies a l’Ebre. Això sí: en Jaume i jo, que justament dormíem a la mateixa habitació, portàvem un bioritme força semblant, mentre que en Joan s’aixecava ben aviat per anar a veure ocells, sentir el raucar de les granotes encara a les fosques i veure sortir el sol. Una experiència fantàstica, segur, però no apta pels que ens agrada dormir fins tard!

Joan Todó: ​El cas és que dos de nosaltres vam arribar dimarts, i un tercer va arribar dimecres. I divendres ja arribava la gent de Barcelona per a l’acte final de la lectura, cosa que en realitat et dóna dos dies de ser-hi tots tres. I dos dies no donen per a fer una rutina. Menjàvem junts i anàvem a la platja junts​​, però després hi havia qui feia una migdiada, qui se n’anava a passejar, qui prenia el sol en un sequer, qui agafava l’ordinador i es posava a escriure, qui trucava a la xicota… Cadascun molt al seu aire.​

En el meu cas, com que patia molt pel poc temps que tenia per fer una cosa llarga i com que realment jo on escric bé és a casa (en realitat, això de les residències d’escriptors no ho he entès mai; no em facis dir què em sembla), vaig agafar fins a cert punt la política de, mentre fos allà, veure tot el que pogués, fixar-m’hi molt, i prendre notes, i fotos, i escriure la cosa després. Tot i que al final vaig acabant escrivint-hi, diguem-ne, unes deu pàgines.​ ​Però no vaig comptar les hores; juraria, també, que cada dia vam fer un horari diferent.

Jaume C. Pons Alorda: Tot i que compartíem moltes estones i molts moments especials, cadascú anava un poc a la seva perquè hi havia hores en què llegíem i escrivíem i cadascú estava al seu món. El que és interessant de tota experiència col·lectiva és veure com la pròpia veu perviu però ho fa de forma diferenciada.  I pel que fa a les hores destinades a l’escriptura dels contes, jo ho tinc molt clar;  potser en Portell i en Todó pensen una altra cosa, però jo escric fins i tot quan no escric. Sempre estic pensant en alguna idea, proposta, en un vers, en un gir de trama, en un personatge… El meu engranatge cerebral mai no atura perquè, com deia William Blake, el cervell és com una caldera immensa. Per tant, qualsevol cosa que fèiem allà era un subterfugi per seguir creant. Si anàvem a la platja, cosa que fèiem cada dia, era una excusa tan bona com qualsevol altra per escriure.

Laura Basagaña: D’on parteixen les vostres idees, us havíeu proposat algun límit o constricció?

Joan Todó: Jo no recordo cap constricció. Ni de caràcters, ni de temàtica. Esclar, el resultat havia de ser un llibre format per tres terços. O sigui que no podia fer un mini-relat, o ens arriscàvem a acabar fent una plaquette. I el fet és que a mi em costa allargar-me (sobretot en tan poc temps), cosa que em va fer patir molt. Si vols, teníem aquesta constricció, que tanmateix no recordo que se’ns imposés de manera explícita en cap moment. Igual que no recordo que ens diguessin que havíem de parlar del Delta, tot i que tots hem acabat fent-ho, per motius que suposo que són ben comprensibles.​ El meu relat arrenca d’una idea que vaig tenir fa tres anys, voltant per una urbanització. I encara hi ha el fet que, farà catorze anys, vaig treballar uns mesos de comercial d’una companyia telefònica, de porta en porta.

Sebastià Portell:  En el meu cas, la mateixa nit que vaig rebre el mail que em convidava a participar a l’estada literària al Mas de Bernis de l’Aldea, vaig somiar la primera escena; una dona que fugia. Però de què? I cap on? La resposta la vaig trobar els mesos següents, abans d’arribar al mas, i la resta ja és literatura.

Jaume C. Pons Alorda: El pacte que vàrem voler complir amb nosaltres mateixos era que el paisatge de les Terres de l’Ebre formés part d’allò que estàvem fent. Almenys jo em vaig voler comprometre amb això i que el meu conte fos una forma de testimoni d’aquest món a mig camí de l’abominable i de la fantasia absoluta, desenvolupant un conte imaginat fa temps. Un cop arribats al Mas de Bernis ens vam impregnar del paisatge a través de caminades, visites a la platja, diàlegs o simple involucrament personal. Després l’escriptura quasi va venir tota sola, com una invocació.

Els escriptors de 'La recerca del flamenc', acompanyats d'Albert Hernàndez, propietari de Mas de Bernis, residència literària dels autors durant una setmana . Foto: LaBreu Edicions.

Els escriptors de ‘La recerca del flamenc’, acompanyats del poeta Andreu Subirats al  Mas de Bernis, residència literària dels autors durant una setmana | Foto: LaBreu Edicions.

 

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Editora de Llavor Cultural.

1 comentari

Fes el teu comentari