La llum daurada de l’intangible: les harmonies fràgils

Montserrat Garcia Ribas publica ‘Les harmonies fràgils’ (Llibres del Segle, 2018), un poemari deliciós que descriu amb cura la llum daurada de l’intangible.

Montserrat Garcia Ribas | Foto: Arxiu particular.

L’amor com un bé escàs, volàtil, iridiscent, sonor. L’amor com a magnetisme màxim, com a instrument per a conjurar les harmonies fràgils, allò que s’escapa, que és fugisser i alhora roman en la memòria. Així és com la poeta Montserrat Garcia Ribas ens acosta a les ribes del desig, a les platges del record de l’amor, a la idea d’omnipresència i d’absència, a través del seu poemari Les harmonies fràgils, que publica l’editorial Llibres del Segle, amb epíleg de Roger Costa-Pau.

Dansant sobre la idea de la fragilitat, la lleugeresa, la vulnerabilitat, la poeta Montserrat Garcia Ribas desplega un abecedari sonor fet d’imatges que juxtaposen els conceptes de llum, ombra, iridiscència, foscor, resplendor.

El cos és la matèria amb què la veu poètica de Garcia Ribas evoca els records: “Contra el mirall// el cos/ sembla una fràgil melodia/ reconstruint l’obaga,/ el setge.// Es deixa amanyagar/ pel perill.” El mirall actuaria com a símbol que ens remet a la memòria, als vincles amb el passat i el rebost de records, mentre que el cos se situa com a brúixola del present. I aquesta simbologia i òptica poètica ens fa pensar en la idea que el cos és un mapa on es van dibuixant les marques de la vida, cosa que ens remet a la veu d’Anna Gual i al seu poema “Teoria del caos” (Implosions, LaBreu Edicions): “No em calen ni perforacions ni tatuatges,/el meu cos/és un mapa.”

A partir de versos trencats i amb un joc de llums vivaç, la poeta Montserrat Garcia Ribas sargeix quatre fils conductors dins d’aquest poemari: l’amor, el record, el temps i la fragilitat de les coses que són importants. Utilitza la sinestèsia, les metàfores, els contrastos i la personificació per fer-nos entrar dins d’un viatge poètic cap a la bellesa de les petiteses, les fragilitats i el valor de l’amor, així com els riscos que comporta.

La cadència del desig va apareixent i desapareixent en un poemari que parla de presències i d’absències: “Als marges diluïm les pors d’hivern/ quan la litúrgia vessa els cossos.” I la referència a la modernitat líquida de Zygmunt Bauman, traslladada a l’anàlisi d’un amor canviant que deixa de ser sòlid per passar a un estat de fragilitat permanent. La vida com un calze que recull “les voluptats disperses/ on flaquegen els codis de la llum.” L’aiguabarreig de renúncies, errors, “el rostre ocult d’alguna salvació”, els parèntesis i tonalitats reconfortants. I el cos com a penyora, frontissa que evoca “el perfum d’un prec absent”, que és el desig.

La poeta escriu: “Fragmentem la matèria precisa del gest./ La temença o els dies feliços./ L’anhel sotjat.” Digerim l’amor a través del record, fem la digestió dels fragments feliços d’existència, de les espurnes de temor i dels anhels per somiar. Ens defineix l’amor-desig: “Des d’un instant de lluita,/ des del vermell profund,/ les mans s’esforcen a sentir/ els déus fugaços.”

Finalment, la veu poètica de Montserrat Garcia Ribas apel·la al sentit de la vista per apreciar els elements invisibles:”T’he vist recórrer l’angle cec,/ el punt sacríleg des d’on mirar-nos.// Cada oració esdevé un acte perfumat./ La faula i el verí als dits./ L’empremta/ en la blancor que espera.” Els amants es miren l’ànima, resseguint l’allò no-visible, amb les promeses  de l’amor (faula i verí als dits) i la voracitat del futur, que es tinta de blanc.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Editora de Llavor Cultural.

Fes el teu comentari