La dimensió Sorescu
Coincidint amb el 80è aniversari del naixement del poeta romanès Marin Sorescu (1936-1996), l’editorial Lleonard Muntaner va publicar el 2016 la segona edició ampliada i revisada de l’antologia de poesia Per entre els dies, traduïda a quatre mans per Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli, i amb pròleg del poeta i traductor Francesc Parcerisas. En parlem amb els traductors.
L’escriptor Marin Sorescu.
Sorescu és el poeta de la ironia de donar la mà als contraris, el de la fantasia, el de la saviesa que retorna a la infantesa: “Em miro les coses/ dues vegades./ Una per estar alegre/ i l’altra per estar trist.// Els arbres tenen una rialla/ a la corona de fulles/ i una llàgrima gran/ a les arrels./ El sol és jove/ a la punta dels raigs,/ però els seus raigs/ estan ben clavats en la nit.// El món es clou a la perfecció/ entre aquestes dues cobertes/ on he amuntegat totes les coses/ que he estimat/ dues vegades.” La mirada poètica soresquiana escruta la quotidianitat, la identitat del dia a dia, mentre trasllada una crítica als automatismes, a fer les coses perquè sí, a no afrontar les grans qüestions i en fa autocrítica, al poema “Paper carbó”: “Es posen les ulleres/ i em llegeixen emocionats/ o amenacen amb el puny,/ quan veuen que de tot ja m’he format/ una idea exacta.// Tan sols de la meva ànima/ no en sé res,/ l’ànima que se m’escapa sempre/ per entre els dies,/ com una pastilla de sabó/ al bany.” L’humor que guareix la incertesa, la humilitat per envernissar les rigideses i idees preconcebudes que l’autor critica.
Laura Basagaña: La poesia de Sorescu és nítida però alhora d’una profunditat que deixa entreveure moltes capes de contingut. Una poesia on es refracta la vida, el patiment, les savieses i l’humor negre de l’autor.
Xavier Montoliu: Certament. La vida de l’autor s’escola en els poemes i la mort, també. Un dels darrers poemes del seu llibre publicat ja pòstumament, El pont amb l’indicatiu subtítol d’Els últims, porta per títol ‘Partença’:Em poso de cara/a la paret/i dic als amics/entristits:/torno de seguida” i posa en evidència no només la presència física de la mort sinó també bona part de l’essència destil·lada per Sorescu durant més tres dècades de producció literària, pictòrica i dramatúrgica. Alliberat de qualsevol convenció literària i aferrant-se a la seva dimensió poètica, Sorescu va poder escriure al seu llit de mort o bé dictar a la seva esposa Virginia Sorescu fins el dia anterior a la mort, el 8 de desembre de 1996, els poemes d’aquest llibre mentre la mort anunciada i devastadora s’anava acostant (‘fins i tot me l’envien l’escala cap al cel’ –diu en un altre poema) i s’acabava aquella ‘partida d’escacs’ que havia començat trenta anys enrere el 1965 amb la publicació del volum Poemes.
“Alliberat de qualsevol convenció literària i aferrant-se a la seva dimensió poètica, Sorescu va poder escriure al seu llit de mort o bé dictar a la seva esposa Virginia Sorescu fins el dia anterior a la mort”
Aquesta confessió final inclou un missatge epitàfic fidel sempre al seu humor metafísic, com qualificava Rosa Plans a Última hora, destinat als amics i, per extensió, a tots els lectors també entristits per aquesta desaparició. La darrera tragèdia continua amarada per la senzillesa immediata i el sentiment quotidià que ha caracteritzat la seva obra. La seva voluntat de fer-se present, de retornar immediatament entre nosaltres pren cos a través de cada nova lectura.
Autoretrat de Marin Sorescu
L.B: L’obra soresquiana beu d’un context històric i social convuls.
X.M: Marin Sorescu va viure la major part de la seva vida (literària) sota el règim comunista romanès. Amb vint-i-vuit anys, publica el seu primer llibre Tot sol entre els poetes un any abans que Ceaușescu esdevingui líder del Partit Comunista Romanès, l’any 1965. El nou líder enceta aleshores un cert allunyament polític, econòmic, social i conceptual de l’òrbita soviètica que havia tingut com a consigna estètica el realisme socialista i, simultàniament, inicia un acostament a Occident que, de fet, amagava un únic objectiu: la consolidació del seu poder dictatorial, sobretot a partir de 1974 quan és escollit president de la República Socialista de Romania. És en aquest moment de relativa apertura i contactes polítics internacionals de Romania, quan els autors del corrent modernista –contemporanis dels moviments avantguardistes europeus- d’abans de la Segona Guerra Mundial, i que havien estat prohibits sota el primer règim comunista instaurant el 1948, poden tornar a ser editats. Paral·lelament i en sincronia amb Occident, la generació d’autors coetanis de Marin Sorescu, comencen a publicar, es manifesten i van afirmant-se, tot construint un estil propi, rebutjant l’estètica del realisme socialista anterior. És la generació del desglaç ideològic; aquesta tendència serà qualificada per la crítica romanesa com de generació neomodernista.
Marin Sorescu.
Aquesta generació, sovint massa oblidada i encara menys traduïda serà, d’una banda la baula d’enllaç entre els autors del tombant de segle XX i, de l’altra, el fonament de la generació postmodernista romanesa moderna. És una generació que eclosiona en el moment precís, de gran valor literari, com és ara el cas de Nichita Stǎnescu (1933-1983), de Marin Sorescu (1936-1986) o Ileana Mălăncioiu (1940) bé d’Ana Blandiana (1942), que concebran un estil ben propi que els faran ser populars immediatament a les primeres publicacions.
“Paral·lelament i en sincronia amb Occident, la generació d’autors coetanis de Marin Sorescu, comencen a publicar, es manifesten i van afirmant-se, tot construint un estil propi, rebutjant l’estètica del realisme socialista anterior. És la generació del desglaç ideològic”
L’any 1965, Sorescu publica el seu segon volum intitulat Poemes. Si al primer llibre, la deshumanització –desmitificació- en forma de paròdia dels poetes retratats és palesa amb un to de col·lega desenfadat entre poetes, en aquesta nova publicació, la humanització de la poesia es fa present constantment en un intent d’arribar a l’essencial quotidià sense ser essencialista. Sorescu és essencial en el rerefons però continua sent anticanònic, innovador en la forma de concebre el poema amb efectes màgics que realment doten de contingut la substància lírica. O antilírica? S’hi capbussa des de la inquietud i curiositat per descobrir(-se) mitjançant la paraula –concebuda com a logos però també com a matèria primera estètica- amb la qual s’identifica. “En mis escritos siempre trato de identificarme, porque no sé quién soy. El descubrimiento lo voy haciendo según crece mi obra. Y cuanto más conozco, más me inquieta todo”.
“Sorescu és essencial en el rerefons però continua sent anticanònic, innovador en la forma de concebre el poema amb efectes màgics que realment doten de contingut la substància lírica”
Sorescu enfila l’antilirisme a mesura que va publicant; posteriorment, se succeiran altres volums de poesia, prosa i teatre. S’hi refugia –i diria que els seus lectors també hi troben refugi-, a mesura que el règim va collant qualsevol tipus de manifestació artística lliure. Sorescu vol mantenir el seu constant diàleg amb el món i, a través de paraula poètica, arribarà a l’ànima dels seus lectors. No debades, declara en recollir l’any 1983 el Premi de poesia mística Fernando Rielo, a Madrid: “La poesía es algo que se dirige al alma, el último reducto de la comunicación, en el que se puede vivir sin pan, pero no sin poesia”.
L.B: Alguns dels trets estilístics de l’obra soresquiana són l’ambivalència, la ironia, l’absurditat, la paradoxa o un viratge cap a la fantasia. Els estudiosos de l’obra han relacionat aquesta manera d’entendre i concebre la poesia amb les particularitats històriques o personals que va viure l’autor?
X.M. La paròdia serà un dels primers gèneres que tractarà Sorescu, precisament a Tot sol entre els poetes i que emmagatzemarà com un dels ingredients més recurrents per poder posicionar-se en una talaia entre irònica i burleta des d’on observar la realitat, especialment quan aquesta retorni, a la dècada dels 70, per imposició política, al realisme socialista. La vida quotidiana, tant la més tradicional i específica del seu poble natal a Bulzești (a la regió d’Oltènia, al sudoest del país)–per exemple, recollida en el cicle de sis volums titulat A Lilieci-, com els fets quotidians de la vida de la seva pròpia o la dels altres, experimentarà a través de les creacions de Sorescu una nova perspectiva que, extrapolada, sorprendrà per la senzillesa de la seva transcendència. Sovint amagada en una concepció que entén la poesia com a joc. Els fets més banals, les circumstàncies més quotidianes, a l’abast de tothom, assoleixen en Sorescu una dimensió particular extraordinària, gairebé màgica. Un altre element que fa atractiva la poesia de Sorescu és la idea del creador suplantador de Déu. El poeta o l’artista demiürg. Com afirmava, a Núvol, D. Sam Abrams, el seu salt al teatre i a la dramatúrgia, li va permetre explotar i perfilar millor els personatges de les seves obres de teatre, com per exemple a Jonàs o El cosí Shakespeare, etc. Retornant a la poesia, és aquí on els personatges tant històrics com literaris però sempre compartits en un imaginari comú universal adquireixen un valor intrínsec en tant que poemes retrats com ara els titulats ‘Adam’, ‘Ulisses’, ‘Shakespeare’, ‘Sèneca’, ‘Don Joan’, etc. Sorescu aconsegueix sempre injectar en el perfil enciclopèdic de cadascun d’ells la dosi equilibrada (sovint arribant a la sàtira) perquè el lector penetri i aposti pel joc que proposa l’autor.
L.B: Sorescu va estar vinculat a l’art ben d’hora i d’una forma constant (les feines que va fer per guanyar-se la vida, la seva afició per la pintura, la tasca com a traductor, en serien alguns exemples). En quin moment va tenir el primer contacte amb l’art i la literatura? De quina forma va anar evolucionant la seva relació amb l’art (en totes les seves vessants) al llarg de tota la seva vida?
X.M. Es comptabilitzen aproximadament més de 400 obres de pintura i dibuix de Sorescu que posen de manifest la seva passió per les arts plàstiques. La major part de la seva obra pictòrica es troba custodiada al Museu d’Art de Craiova, després d’haver estat exposada tant a Romania com a l’estranger.
“Els fets més banals, les circumstàncies més quotidianes, a l’abast de tothom, assoleixen en Sorescu una dimensió particular extraordinària, gairebé màgica. Un altre element que fa atractiva la poesia de Sorescu és la idea del creador suplantador de Déu. El poeta o l’artista demiürg”
La plasticitat de les seves pintures i els personatge que les protagonitzen tenen un mateix denominador comú amb la seva poesia. Cada peça, o sèrie de peces, parlen de la cosmogonia soresquiana: la plasmació de l’observació de la realitat. Una realitat màgica i acolorida. Sempre. L’obra pictòrica ens dóna pistes sobre la seva poesia. Les formes dels personatges dels quadres (una sèrie important d’aus i ocells, animals i objectes de pagès, o retrats) sobresurten d’ells mateixos plens de colors vius i alegres, són la projecció del seu pensament que no podia contenir-se en paraules dins un poema. Una altra sèrie molt atractiva són els autoretrats, siguin a l’oli o bé dibuixos; repintant-se aconseguia extreure noves imatges d’ell mateix.
Pintura de Marin Sorescu.
Pintor ja des de petit, explicava la seva neboda Sorina Sorescu, el seu gran desig en jubilar-se era poder enllestir la casa que es construïa al seu poble natal, Bulzești, i acabar, a les golfes, l’estudi de pintura, que actualment, ha quedat a mig fer. Un edifici destinat a ser la seva Casa-Museu…
L’OBRA DE MARIN SORESCU
L.B: La crítica social, el sortir-se del punt de vista comú, el trasllat del lector cap als braços de la fantasia són alguns dels trets que es desprenen de l’obra poètica de Marin Sorescu. Vosaltres, com a traductors, que heu passat tantes hores i heu tingut el cap ocupat amb els seus versos, què en destacaríeu? Què és allò que us va enamorar de la poesia de Sorescu?
C.O: La poesia de Sorescu implica una mena de pacte amb el lector. El poeta el tracta d’igual a igual, li proposa la complicitat, hi sorgeix la simpatia, es crea una relació. D’aquí el gran èxit que Sorescu tenia amb el seu públic. És una poesia que mitifica el fet quotidià, tot portant davant del lector situacions habituals i fins i tot banals, per després fer un gir inesperat i donar-li a allò familiar un sentit metafísic. Nosaltres vam arribar a Sorescu de maneres diferents, com és d’esperar. Ja de molt joveneta llegia els seus poemes i encara recordo la forta impressió que em va deixar el seu conegudíssim poema Shakespeare. El que em va enamorar és aquest trobar-te de sobte sota de la pell del poema, la manera que té de deixar-te entrar com a lector, només després d’haver pogut esquinçar el tel fi d’ironia amb el que neix la seva poesia. Aquesta poesia em va passar a la sang i encara em corre per les venes. Va ser una sorpresa saber que el primer poema que en Xavier havia llegit en romanès, mentre era lector de català a Bucarest, havia estat ‘La petxina’. En Xavier és un enamorat de la cultura romanesa i m’atreviria a dir que després d’aquesta lectura tan profunda que és la traducció, Sorescu també s’ha incorporat al seu torrent sanguini. Va ser aquest enamorament el que va fer que es posi en marxa la nostra necessitat de donar a conèixer la seva poesia al català.
“La poesia de Sorescu mitifica el fet quotidià, tot portant davant del lector situacions habituals i fins i tot banals, per després fer un gir inesperat i donar-li a allò familiar un sentit metafísic”
X.M: Certament, les noves lectures que t’impacten formen part del teu corpus d’autors de capçalera. Així també ha estat amb Sorescu. Afegiria també que Sorescu és un escriptor total en el sentit que aconsegueix crear un cosmos propi, un món que, a pesar d’estar revestit d’ironia, de faula, de paròdia, paràbola, etc, pot resultar ser tràgic també. D’aquí també aquesta empatia dels lectors cap a ell, que comentava la Corina. Sorescu evidentment ens parla, a través del seu món, del nostre propi món interior.
L.B: Com va afectar la censura a l’obra de Sorescu?
C.O: En poesia, Sorescu respon a la difícil època que viu, no amb una gran retòrica, sinó amb la ironia. El poeta i traductor Michael Hamburger va anomenar els seus poemes ‘faules iròniques’. Com senyalava la crítica romanesa, les reaccions de Sorescu al cada vegada més absurd règim polític van ser sempre cautes. Sorescu no va caure mai en el servilisme però tampoc va ser un rostre visible de la dissidència. La ironia era per a ell un arma, i deixava que fes la seva feina. De fet, analitzant la situació, es podria dir que va ser aquesta tendència a la ironia i no a la confrontació el que li va permetre publicar amb freqüència durant la dictadura comunista, tot i que a les seves obres teatrals sobrepassa els límits i crea controvèrsia. Tot i així, la seva poesia sí va ser censurada, i quan després del 1989, Sorescu va ser acusat d’haver estat afavorit pel règim totalitari, el poeta va sentir la necessitat de contestar amb un llibre on va reunir poemes que havien estat rebutjats per la censura al llarg del temps. Poemes escollits per la censura, perquè aquest és el títol del llibre que es va publicar el 1991, és una prova de l’enfrontament permanent amb aquest ferri mecanisme dictatorial.
“Sorescu no va caure mai en el servilisme però tampoc va ser un rostre visible de la dissidència. La ironia era per a ell un arma”
X.M: Bé, sembla ser que aquesta publicació fou una necessitat de posar en evidència davant de la societat el fet que ell també havia estat censurat. Vull dir que fou una mena de reacció pública davant d’algunes crítiques que posaven en dubte injustificadament la seva vinculació amb el règim després de la Revolució de 1989. El que Sorescu no va fer fou poesia laudatòria del règim com havien pogut fer altres poetes o escriptors. Però tots els escriptors que publicaven havien de passar per l’embut de la censura. El llibre es va publicar l’any 1991 a una editorial gairebé desconeguda. Dic sembla ser perquè el que sempre m’ha resultat sorprenent és el fet que una quantitat prou destacable dels poemes publicats en llibres apareguts durant el règim tenen una clara lectura subversiva –en la mateixa mesura que els poemes escollits per ell per a aquesta edició que, tanmateix, parlen també de la vulnerabilitat del creador i de la vida. Aquest llibre fou el penúltim que va publicar. El seu darrer volum, publicat pòstumament per la seva esposa, Virginia Sorescu, és El pont.
C.O: D’altra banda, la neboda de l’escriptor, Sorina Virginia Sorescu, no només va portar a terme projectes de reedició pòstuma de l’obra del seu oncle i d’edició de pàgines inèdites, sinó que també va ‘refer’ els llibres retallats per la censura. Com ja dèiem, ni tan sols la seva poesia va poder defugir la rigorosa censura comunista, però s’ha de dir que la censura més clara i dura la va patir la seva novel·la Tres dents del davant. Havia estat tan visible la mutilació del text, diu Sorina Sorescu, que “havia estat reduït a una intriga sentimental i l’autor no es veia representat (…) La novel·la ha estat restaurada al llarg del temps”.
X.M: Sí, m’agradaria assenyalar i reconèixer el paper fonamental que ha tingut Sorina Sorescu en l’estudi i la difusió de l’obra de Sorescu des de l’acadèmia. Sorina Sorescu, a més, era (va morir el gener de 2016) la marmessora dels drets i també presidenta de la Fundació Marin Sorescu i, professionalment, treballava de professora de literatura comparada a la Universitat de Craiova i, és clar, especialista en la generació de la qual formava part el seu oncle. L’estudi de part de l’obra de Marin Sorescu ha estat cabdal per preservar el patrimoni literari de l’autor i, a la vegada, actualitzar la lectura contemporània de l’autor i fer d’enllaç amb la nova generació de joves crítics romanesos, al capdavant dels quals, quant a l’estudi crític de Sorescu, cal esmentar l’extraordinari volum de Cosmin Borza, Marin Sorescu. Tot sol entre canònics. La tasca de la professora Sorina Sorescu com a difusora de l’obra de Marin Sorescu és fonamental per entendre, per exemple, la circulació internacional de les traduccions de Sorescu, catalana inclosa, la publicació de la segona edició de la qual va seguir amb molta atenció des que l’any 2014 va proposar que la primera edició rebés el premi que concedia el municipi de Craiova en el marc de les darreres Jornades d’estudi Marin Sorescu que s’han organitzat.
L.B: Quins criteris heu seguit per fer la tria de poemes presents dins l’antologia Per entre els dies, de Marin Sorescu? Us ha resultat complicat fer-ne la tria i desestimar alguns poemes concrets?
C.O: El primer criteri que vam fer servir en la tria de poemes que hem inclòs dins l’antologia Per entre els dies ha estat la percepció estètica personal. Ens vam llegir tots els seus llibres de poemes des del 1965 – Poemes, fins 1996 – El pont, el seu últim llibre escrit abans de morir i publicat pòstumament. Els seus primers set llibres de versos: Poemes (1965), La mort del rellotge (1966), La joventut de Don Quixot (1968), Tossiu (1970), Ànima, bona per a tot (1972), D’aquesta manera (1973) i I l’aire (1975), si volguéssim generalitzar, podríem dir que són llibres on trobem un poeta que fa màgia amb els elements de la vida quotidiana i els converteix de cop en pura metafísica. El 1973 comença a publicar el cicle de sis volums del llibre A Lilieci –una espècie de rèplica soresquiana al Spoon River Anthology, d’Edgar Lee Masters-, on abandona, sorprenentment el quefer poètic que hem vist en els llibres anteriors. La seva inspiració aquí és la seva pintoresca Oltènia, regió on va néixer, i que aprofita amb el seu ímpetu artístic inaudit per transformar-la en gran literatura. Els poemes que pertanyen a aquest cicle no els hem inclòs en la nostra tria; d’aquí aquesta mena de buit que es pot detectar entre I l’aire – 1975 i El Pont – 1996. En aquest llibre pòstum, Sorescu torna als seus orígens poètics, però amb un sentiment profundament tràgic donat per la proximitat de la mort. Després, una vegada hem seguit aquest primer criteri i hem fet una tria inicial ens vam adonar que els poemes que havíem escollit realment configuraven la seva poètica i podien molt bé donar a conèixer al lector català una mostra representativa de la seva lírica. D’aquesta manera, l’antologia inclou poemes de caire més existencialista que van des de la identificació del jo amb el cosmos fins a la reflexió del jo poètic, passant per la reinterpretació de temes o personatges clàssics, que ens porten al món del teatre, o bé, d’altres que deixen entreveure la realitat comunista.
Corina Oproae i Xavier Montoliu, traductors al català de Marin Sorescu | Foto: Laura Basagaña.
Fer la tria ha estat un procés llarg, però no complicat, sinó més aviat plaent. Sí hem desestimat alguns poemes, la majoria de vegades poemes que tenen referències culturals romaneses que trobàvem difícils de traslladar al català de manera satisfactòria. En recordo un en concret, un poema molt famós de Sorescu, d’aquella mena de poemes que superen el seu autor i són de tots i es transformen en literatura oral. El poema es diu ‘Havien de portar un nom’ i comença de manera contundent, dient: ‘Eminescu no ha existit’. Eminescu és el poeta nacional romanès, poeta romàntic que ha tingut la dissort de néixer en un país petit i en una llengua petita. En Xavier va fer una versió molt encertada tot reemplaçant les personalitats històriques i literàries que hi van apareixent amb analogies catalanes (‘Verdaguer no ha existit’ – deia la versió catalana). Tot va quedar, però, en un divertimento.
LA TRADUCCIÓ DE LA POÈTICA DE MARIN SORESCU AL CATALÀ
L.B: Francesc Parcerisas va subratllar, el dia de la presentació de l’antologia poètica de Marin Sorescu a la Biblioteca Camp de l’Arpa, que un dels fets més interessants de traduir Sorescu al català és, precisament, l’interès que té l’obra poètica soresquiana, ja que la seva forma de fer poesia no és gens habitual dins la tradició poètica a Catalunya, o fins i tot a Espanya. “La poesia catalana a inicis del segle XX s’emparenta amb el realisme, o s’embranca cap a temes metafísics o religiosos, tenyint-se sempre de seriositat. I la poesia de Sorescu, en canvi, agafa algun dels trets del surrealisme, sense acabar d’emparentar-s’hi del tot, perquè en cap cas ell practica l’escriptura automàtica, sinó que cultiva la reflexió irònica i catapulta el poema cap a mons imaginaris per esbrinar de què va això de viure”, va explicar Parcerisas. Com vau treballar el llenguatge i els recursos retòrics de què es val Sorescu, per fer-ne la traducció al català?
C.O: Els problemes que es troba qualsevol traductor literari són lingüístics, literaris o estètics i socioculturals. A nivell lingüístic vam intentar sempre trobar equivalències satisfactòries a les frases fetes en romanès, expressions que sonessin naturals, gens forçades en català. Pel que fa a les estructures sintàctiques poc clares en romanès, donat que traduíem també a una llengua romànica, les dificultats no van ser grans. A nivell estètic, sempre miràvem de respectar l’estructura poètica com un tot, les metàfores i la sonoritat. Amb les lectures en veu alta intentàvem veure si la sonoritat del poema adquiria importància per damunt d’altres coses. Sí era així, intentàvem mantenir sempre al·literacions, assonàncies, onomatopeies, el ritme del poema. A nivell socio-cultural, els problemes venien plantejats per les paraules anomenades “culturemes”. En aquests casos, depenent del problema plantejat, hem optat per no fer servir notes a peu de pàgina que alenteixen la lectura, sinó per equivalents culturals o funcionals o per naturalitzar l’element en la llengua d’arribada.
L.B: De quina forma us enfronteu al repte de traduir l’obra de Marin Sorescu al català? Com ha estat l’experiència de traduir a quatre mans? D’on va sorgir la idea?
C.O: El primer element que ens va fer atrevir-nos a enfrontar-nos al repte de traduir Sorescu al català va ser l’entusiasme. L’entusiasme per la seva manera tan especial de dir-se i de dir la vida en vers, per poder donar a conèixer al lector català una veu poètica imprescindible, l’entusiasme per la poesia amb majúscules, en definitiva. Fa uns anys en Xavier em va proposar fer una xerrada per parlar de la cultura romanesa en els 20 anys que havien passat de la caiguda del comunisme. Per parlar de la censura en literatura vaig escollir el poema ‘Estudi’, que pertany al llibre La joventut de Don Quixot. En Xavier em va ajudar a donar-li forma definitiva al poema en català i va ser en aquell moment que tots dos vam començar a traduir poemes per plaer i a poc a poc se’ns va imposar amb força el sentiment de què la poesia de Sorescu havia de ser a la literatura catalana. El primer pas va ser fer la tria i després de començada la tasca, es va anar imposant una metodologia de treball. Cadascun de nosaltres traduïa els poemes i quan teníem uns quants fets, quedàvem per posar en comú les nostres versions i consensuar la versió que després havíem de treballar fins arribar a trobar la veu de Sorescu en català.
X.M: Va coincidir que mentre traduíem els primers poemes, estava treballant amb el projecte de traducció del llibre de Petre Solomon, La adolescència de un adiós. Paul Celan y Rumanía, que m’havia encarregat Arnau Pons. En una de les pauses va llegir aquells poemes i immediatament va dir que ho volia per a la seva col·lecció L’obriülls, a Lleonard Muntaner. A partir d’aleshores vam anar treballant fins arribar a tenir la primera edició, que va comptar amb un ajut de l’Institut Cultural Romanès… i després tot el seguit de presentacions de la traducció que van permetre, diria, no només col·locar el poeta en un lloc central sinó també ha fet possible l’arribada d’altres autors romanesos traduïts!
L.B: Quins procediments heu fet per descobrir, trobar i traslladar la veu de Sorescu a la llengua catalana?
C.O: Com dèiem, després de consensuar una versió única on havíem recollit el que pensàvem guardava millor l’essència del poema, el primer recurs que fèiem servir era la lectura en veu alta. Això ens feia veure si hi havia encara estridències, si la ironia fina del poeta funcionava de la mateixa manera en la llengua d’arribada o havia perdut algun matís pel camí, si la tria lèxica era l’adequada. Lectures i lectures en veu alta i anar descartant algunes opcions, provant d’altres, triant les que ens semblava que podien portar a trobar el ritme poètic de la llengua original, sempre respectant el sentit.
X.M: Sí, era molt important tenir la veu de Sorescu darrere l’orella i tenir la veu catalana de Sorescu davant. Eren dues veus que només havien de ser una. En tot plegat existia també un element més aviat intuïtiu, difícil d’explicar al començament. Més endavant amb el conjunt de poemes traduïts, ja teníem un corpus de la ‘gramàtica pròpia’ de Marin Sorescu i quan alguna versió no hi sintonitzava, era descartada.
L.B: En aquesta segona edició de l’antologia poètica Per entre els dies de Marin Sorescu, hi heu afegit -encara- alguns poemes més. Com va anar aquesta darrera tria de poemes?
C.O: Els vint-i-quatre poemes que hem afegit pertanyen als vuit llibres d’on havíem fet la tria per a la primera edició. Volíem fer una segona edició ampliada i revisada, que mantingués aquesta sorpresa d’incloure poemes nous. La tria va ser molt més àgil i fins i tot arribar a la versió que decidíem donar per bona va implicar un procés més breu. Això, és clar, era degut al fet que la veu de Sorescu en català ja ens era tan propera que la traducció es feia cada cop més fàcil, podríem dir, al contrari del què li passava a Sorescu mateix en el poema ‘Retroversió’ quan s’havia de traduir “d’home a mico”.
Related Posts
25 de gener de 2016
Llavor Cultural
Som el setmanari cultural de literatura que alimenta l’intel·lecte
Amb el suport de:
