I quines noies

Jaume C. Pons Alorda s’endinsa en la història magnètica de ‘Les noies’ d’Emma Cline, que publica Anagrama, traduïda al català per Ernest Riera.

Emma Cline | Foto: Web de l’autora.

Després de llegir l’opera prima d’Emma Cline (Sonoma, 1989) s’arriba a una immensa alegria. És motiu de celebració que una escriptora fastigosament jove com ella no hagi de recórrer al tòpic i típic gènere de l’autoficció, a l’explicació morbosa i més o menys mediocre de la seva vida o a l’etern avorriment gastadíssim de trama que pretén fer semblar interessant la història d’algú que debuta i que vol escriure un llibre però no sap quin perquè no sap com. I Cline sens dubte hagués pogut aprofitar el filó de la seva existència per fer-ho, i en canvi, en un exercici de sobrietat, sinceritat i qualitat, s’atreveix amb el retrat d’una època que ella no va poder viure perquè encara no havia nascut. Sí, en efecte, ha escrit una novel·la, que és el que darrerament no se sol fer perquè no se sap fer i se cerquen subterfugis.

Ara bé, segur que hi haurà unes quantes persones que no podran entendre la gran aposta de milions de dòlars, i en aquest cas no es tracta d’una exageració, que l’editorial Random House va invertir per ella si no és que tot es tracta d’un gran truc comercial de cara a les galeries de Hollywood, que ja preparava una adaptació cinematogràfica molt abans que l’esborrany acabés sortint a la llum. Però abans de resoldre l’enigma, calma, tot al seu degut temps i moment.

Les noies d’Emma Cline està molt ben escrita, molt ben publicada per Anagrama i molt ben traduïda al català per un habitual de la literatura anglosaxona a casa nostra com Ernest Riera, i al castellà per una traductora esplèndida com Inga Pellisa. Només aquests trets d’inici ja són una bona crida per captar l’atenció del més dubtós. Però és que, a més a més, Cline té talent, molt, i fins i tot ja comença a tenir certa tendència al virtuosisme estilístic: algunes de les seves pàgines són absolutament brillants, les seves frases fascinen, i que aquesta fascinació catedralícia es mantingui en les traduccions de Riera i Pellisa no és gens fàcil, cosa que demostra el gran mèrit que han tingut els dos traductors en l’ofici de les seves bones tasques.

La mirada de Cline no experimenta pas amb la forma de la prosa, no pretén ser original per ser simplement original, com sí fan d’altres que tenen molt poc a dir. El que fa Cline és el que hauria de fer el novel·lista d’arrel: crear tot un món, un món que el lector no pugui fer altra cosa que acceptar amb els braços oberts perquè es presenta amb humilitat, afecte i una sinceritat desfermada. I no, en el segle XXI la sinceritat no hauria de significar un despullament amb interessos comercials de les pròpies misèries. Es tracta d’un exercici de noblesa més alt.

Per aquest motiu Cline ofereix una història tendra i perversa alhora, de descobriment i revelació, d’algú que travessa un infern el·líptic per assumir la seva identitat en maduresa, i aquest desenvolupament moral del personatge principal sens dubte beu de les lectures apreses de John Irving, un autor fonamental que tampoc no vol fer escarafalls quan escriu, sols vol seduir a través del magnetisme de les estructures internes, a través de l’acte d’amor que és llegir una frase rere l’altra perquè dins seu s’amaga la promesa d’una resposta que es resisteix però que arribarà. Tant en Irving com en Cline trobem punts de gir sorprenents, un llenguatge molt elaborat però proper alhora, la proximitat d’una veu narradora principal que ens encaterina, la defensa exaltada de la memòria com a eina prístina, delicada i feliç en la desgràcia de configurar-nos. Cada recurs es posa al servei de la protagonista, una nena que és hipnotitzada per una fosca atracció cap a unes noies que formen part d’una espècie de secta, clan o família a les ordres d’un guru que es pot interpretar, entre línies, com un alter ego de Charles Manson, però això tampoc no és obligatori.

Si volem seguir trobant més coses de valor dins Les noies de Cline, a més a més de la brillantor de les seves frases, del lirisme que desperta, de la inqüestionable funcionalitat de la prosa o de la capacitat per enfocar bé una història que d’altra manera podria ser un cúmul d’avorriment, aquesta serà entendre, i una primera novel·la sempre és això, que ens trobem davant d’una materialització de l’esperança. Un primer llibre no és sols el que aquell primer llibre ens diu, un primer volum és una porta oberta a tot el que podrà ser en el futur, a tot el que encara ha d’arribar i ens pot sorprendre, a tot el que encara ha de gestar-se per emocionar-nos i encara ni sabem que existeix. I aquesta esperança és també màgia, fantasia, poesia. El pinyol de la possibilitat. A aquesta llum ens hem d’aferrar quan llegim Les noies d’Emma Cline. Això és, en efecte, el que a Random House li ha costat dos milions de dòlars.

Guardar