Horta i la memòria, protagonistes de ‘La ciutat dels solitaris’ d’Isidre Grau

L’escriptora Mercè Bagaria entrevista Isidre Grau amb motiu de la publicació de ‘La ciutat dels solitaris’ (Gregal, 2017).

L’escriptor Isidre Grau | Foto: Arxiu particular.

La quinzena novel·la d’Isidre Grau, La ciutat dels solitaris (Gregal, 2017), s’inicia amb una situació dramàtica. Els Perera: Artur, el pare, Alícia, la mare, i el fill del matrimoni, Pere, de 33 anys, tenen un accident en una carretera comarcal de l’Empordà coincidint amb els dies de Setmana Santa. A resultes de l’accident, els pares moren i el fill queda en coma. En Maurici Perera, el germà de l’Artur, no rep a temps la notícia perquè està en un retir voluntari a l’illa de Formentera, desconnectat del món, sense tele, ni ràdio, ni telèfon, res que el pugui destorbar. L’aïllament li resulta imprescindible per trobar la inspiració necessària per continuar la novel·la que té entre mans. Heus aquí un dels solitaris d’aquesta història. Quan en Maurici torna a Barcelona, al barri d’Horta on viu, s’assabenta de la fatal notícia. Ell no hi tenia una relació fluïda amb el germà mort. Entre tots dos hi havia qüestions pendents de solucionar. Aquesta pèrdua viscuda amb tristesa, impotència, frustració… el porten a rememorar el passat comú amb el germà i la cunyada.

Novel·la estructurada en tres parts, a “Memòria del germà gran” és el record de Maurici Perera qui ens guia pel passat remot de la família. En aquest passat hi ha un espai que s’erigeix com un dels protagonistes claus de la història, ens referim a la torre que va construir l’avi August Perera i que va ser coneguda com “Vil·la Caterina”.

Can Tarrida, al barri barceloní d’Horta | Foto: Arxiu del districte municipal d’Horta.

Mercè Bagaria: Per què vas escollir el barri d’Horta per ambientar-hi La ciutat dels solitaris?

Isidre Grau: Deu formar part dels inescrutables misteris de la inspiració, només puc al·legar que buscava un lloc de descans dels burgesos barcelonins d’abans de la guerra. Volia un indret on situar la torre racionalista de l’August Perera, un arquitecte afí al GATCPAC, i, després d’estudiar el paisatge dels anys trenta, el vaig trobar en una torrentera de l’Horta rural.

M.B: Així, doncs, la torre no va existir de debò…

I.G: No. És fictícia. Això no vol dir que no tingui una història. M’invento l’hort de can Massaneda, el lloc que correspondria més o menys on ara hi ha la Vila de la Premsa o Nova Hebron, per aixecar la construcció. La documento a l’any 1933 i dic que els veïns de la vall d’Horta la coneixien popularment com “la torre del barco”. En temps de la guerra, la torre es requisada per les milícies i queda molt malmesa. Un dels fills de l’arquitecte, el metge Pere Perera, la recupera l’any 1944. Se la fa arreglar, amb un gust híbrid, per convertir-la en torre d’estius i caps de setmana i la bateja com Vil·la Caterina, el nom de la seva dona. I és a la torre on es concentra bona part de la història de quatre generacions i de la memòria dels protagonistes i de la seva relació amb Horta, mentre la ciutat creixia i el ciment ho cobria tot, fins que l’antiga torre esdevindria poc més que un bolet estrany, una nosa per a l’urbanisme del futur.

Vista general d’Horta, Barcelona | Foto: Arxiu municipal.

Objectiu: refer el puzle de la memòria

La segona part, “A la ciutat dels solitaris”, té com a protagonista un altre solitari: en Pere Perera, ja recuperat del coma però amnèsic; la memòria suspesa el dia del seu catorzè aniversari a la celebració familiar a la Vil·la Caterina. Què ha succeït en els dinou anys que van d’aquell aniversari al dia de l’accident? Amb l’objectiu de recuperar els records perduts, el jove s’instal·la a Horta, en un apartament del mateix edifici on viu l’oncle Maurici.

La Vila de la Premsa, construïda poc abans de les Olimpíades, al barri d’Horta | Foto: Isidre Grau.

M.B: La pregunta indefugible és què ha passat amb la torre familiar?

I.G: Doncs que la casa es enderrocada l’any 1990, coincidint amb la renovació olímpica de la zona. En el seu lloc s’aixeca un edifici de quinze apartaments individuals, amb una estètica molt similar a la que podem trobar a la Vila de la Premsa, de manera que sembla un germà petit d’aquest mastodont. Des del minúscul apartament, en Pere recorrerà la Clota, anirà al Parc del Laberint, passejarà pel carrer de Campoamor fins a la plaça Eivissa, s’endinsarà en el nucli antic d’Horta i s’aproparà fins al carrer Aiguafreda, que encara guarda la memòria de les antigues bugaderes que rentaven la roba de les millors famílies de Barcelona.

Des de l’apartament de LaNau92, on en Pere viu durant un mes, va a la recerca de respostes i no passeja tan sols per Horta, també ho fa per diversos indrets de Barcelona: la Bonanova, el Born, les Rambles, el passeig Marítim… En cadascun d’aquests llocs troba algú que l’ajuda a completar el puzle de la memòria. En Pere hi troba pistes. El lector, en canvi, hi trobarà personatges secundaris que tenen molt a dir, no tan sols a en Pere, també a la societat, una societat que propicia que es teixeixin cada cop vincles més fràgils entre els éssers humans, una societat, aparentment ben connectada i informada, però que es condemna a la solitud.

Can Travi Vell, l’any 1966. Barri d’Horta, Barcelona | Foto: Arxiu municipal del districte d’Horta-Guinardó.

M.B: D’aquesta llista de secundaris de luxe, en voldries destacar algun en concret?

I.G: Per a tots sento un gran afecte, però m’agradaria reivindicar la figura de l’historiador. A la novel·la és determinant en l’aclariment de la intriga. Em refereixo a l’imaginari cronista Fidel Parra, que als seus vuitanta anys repicats encara conserva la memòria de tot i viu molt aïllat en la seva torreta modernista del carrer de la Rectoria. Ell farà d’enllaç amb l’Horta antiga i amb el coneixement dels avantpassats dels protagonistes. Tanmateix, reconec que el meu cronista de referència per acostar-me a totes les cares d’Horta és Desideri Díez Quijano; primer, llegint les seves exhaustives publicacions sobre el barri, i ben aviat gràcies a les llargues passejades i les amenes converses que han fet que aquesta part de la ciutat sigui una mica més meva.

M.B: Parlem d’història. Una de les escenes que té especial importància dins la novel·la transcorre la nit que va morir Franco. Li has volgut donar la importància que va tenir per al país? Són sentiments viscuts, els que descrius?

I.G: Crec que aquell 20 de novembre va ser realment un dia important a la vida de tothom i almenys jo en conservo unes emocions molt especials. Era un moment molt esperat, desitjat amb passió, però la consciència d’estar en un final d’etapa no treia el vertigen de pensar en un futur diferent, incert. Era allò de preguntar-se “com aprendrem a viure sense la Bèstia Negra?”. Aquí sí que he traslladat a en Maurici Perera una vivència personal. Després ens va arribar el futur, la llibertat, els condicionants, el desencís… I continuem fent tombs, dient que la Transició va ser un engany. Sens dubte hem anat a parar a un món diferent, cada vegada més accelerat.

M.B: A la tercera part, “La paret de vidre”, ha passat un any des que en Pere ha aconseguit recobrar la memòria. Es creia que amb totes les peces del puzle col·locades, tindria, per fi, les regnes de la seva vida, però les tenim alguna vegada? La indagació ha deixat pas a la reflexió: si ja sé qui sóc, per què no sóc feliç?

I.G: En Pere rep una carta imprevista. Del contingut, però, no en penso dir res. Caldrà que els lectors llegeixin el llibre!

M.B: És clar que no! No s’hi val a desvelar el quid de la història!

“Donar corda a la pròpia vena creativa”

M.B: L’aparició d’aquesta novel·la coincideix amb dos llibres més al mercat. Primer paisatge (Gregal) i L’arquitectura del conte (Godall). No t’has plantejat seriosament la jubilació o un escriptor no es jubila mai?

I.G: Ja fa temps que estic tècnicament jubilat i això fa que em pugui dedicar millor al que realment m’interessa, a tancar projectes que he treballat durant anys. Poden coincidir diverses edicions en poc marge de temps, però la feina sempre ve de lluny. D’altra banda, del propòsit d’escriure no cal jubilar-se’n, fins que el cos digui prou, és clar. Només cal adequar els projectes a cada etapa de la vida. Continuo buscant la millor manera d’escriure ara mateix, sense morir en l’intent.

M.B: Doncs, si no estàs per això de la jubilació, què és el que tens entre mans?

I.G: A banda de les mil coses que van sorgint en el dia a dia, estic treballant en la revisió d’una altra novel·la, l’última que construeixo amb tanta arquitectura. No penso parar d’escriure, però sí calibrar millor els esforços. Encara no sé què en sortirà, però tinc pistes de cap on vull anar.

M.B: Per acabar, quina és la fórmula per continuar creant històries, diferents personatges i vivències, principis que enganxin els lectors, finals satisfactoris… Quina és la fórmula per a no cansar-se del fet creatiu?

I.G: La fórmula per assegurar que una història funcioni, que arribi als lectors sense que els caigui de les mans, és acollir-se a les receptes dels best sellers, basades en l’eficàcia narrativa… Però totes les fórmules cansen. Al cap i a la fi, l’únic que no hauria de cansar, encara que ens esgoti, és donar corda a la pròpia vena creativa.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar