“He cavalcat cavalls d’ombra”: Alda Merini i Clínica de l’abandó

L’editorial Cafè Central acaba de publicar Clínica de l’abandó, un dels millors poemaris de la poeta italiana Alda Merini (1931-2009), traduït per Meritxell Cucurella-Jorba i guanyador del XII Premi “Jordi Domènech de Traducció de Poesia”. Una veu poderosa que transita per la línia fràgil. Montserrat Garcia Ribas en fa la crítica literària per a la Llavor Cultural.

Alda Merini.

El cas de la poeta Alda Merini és paradigmàtic per la unió fonda d’escriptura i vida, travessada per la línia fràgil de la inestabilitat mental. Em fa pensar en la veu singular de la poeta argentina Alejandra Pizarnik (1936 -1972), que es va suïcidar als trenta-sis anys i que d’haver viscut més temps probablement hauria seguit una trajectòria semblant a la de la poeta italiana, amb alts i baixos cíclics però amb una necessitat vital d’escriure per damunt de tot. Són poetes que sacsegen des de la seva fosca veritat. Els seus cants, sempre des de l’autenticitat i la nuesa, de vegades semblen un crit contingut i altres vegades un crit desesperat de llum i ombres. Celebrem que el 2016, per primera vegada en català, es publica la traducció de dos dels principals poemaris d’Alda Merini: La Terra Santa (Arrela, 2016), traduït per la poeta Nora Albert, i Clínica de l’abandó (Cafè Central, 2016), traduït per la poeta Meritxell Cucurella-Jorba.

Com explica Meritxell Cucurella-Jorba en l’epíleg, “la poètica d’Alda Merini transita sense previ avís de la mística a la bogeria, de l’amor apassionat i romàntic a la carnalitat del cos, de la ferida sagnant encara a l’esperança i la llum.” L’amor i el desig són un punt de partida i arribada de la seva poesia al llarg dels anys, de vegades de forma massa explícita i confessional, adoptant matisos llargament transitats per altres poetes que han cantat l’amor. Quan ens regala els seus millors versos sorgeix una veu diferent que mira l’amor i el desig des d’angles insospitats, sempre des de la línia fràgil, fent equilibris com una funàmbula caminant per una corda finíssima, però també des de la mirada més irònica i crua: “la meva xerrameca d’amor / no és res més que / el lament fútil / dels manicomis sords.” Potser el seu repte inabastable era dir l’amor i el desig com mai no han estat dits; l’amor personal i l’amor universal, el desig explícit i el desig sublimat.

Oh, gran infern de la meva ment que sona

Quan llegeixo els seus poemes, la seva vida i la fascinació de la seva figura hi interfereixen d’alguna manera. És una sensació estranya que en part entela el text, com si no poguéssim acabar de copsar-lo plenament. Penso en la poeta precoç i en les primeres ombres de la seva ment poc després, amb el primer internament psiquiàtric el 1947 durant un mes, i en la felicitat de veure publicats poemes seus en dues antologies de poetes italians. Més tard, entre el 1953 i el 1961, publica quatre llibres, es casa i té dues filles. Penso en aquella nit que el seu marit va tornar a casa fent olor de perfum d’una altra dona i ella li va trencar una cadira al cap. Tenia trenta anys quan comença el seu gran parèntesi de foscor, tancada al manicomi fins al 1972, amb períodes intermitents de sortida. Ell la visitava de tant en tant i va tenir dues filles més. Com deia la poeta, “sortir-ne viva va ser un miracle; allí s’hi entrava per morir.” Penso en el seu patiment quan llegeixo els seus versos.

A partir del 1979 comença el seu període més fèrtil d’escriptura, com si volgués recuperar el temps perdut. Més endavant, va tenir altres parèntesis obscurs i altres ingressos en centres psiquiàtrics, perquè per molt que la seva situació personal i amorosa es refés en alguns moments, mai va perdre aquest nexe d’unió amb l’altra banda de la línia fràgil. És la veu de la dona-doll, com diu Meritxell Cucurella-Jorba, incontenible, directa, apassionada, mística i pagana a un temps. Cantava el dolor dels exclosos, el dolor de la condició humana, la ferida. Malgrat tot, va ser capaç d’escriure, d’escriure-ho tot.

Clínica de l’abandó, publicat el 2004, quan la poeta tenia setanta-tres anys, correspon, amb algun afegitó, al volum Più bella della poesia è stata la mia vita (2003), amb textos i material audiovisual de l’autora. La primera part del llibre, Poemes heroics, recull poemes escrits entre 1995 i el 2000, mentre que els poemes de la segona part, Clínica de l’abandó, escrits entre el 2000 i el 2002, van ser dictats a amics i col·laboradors, com tenia per costum els darrers anys, i van rebre diverses estilitzacions. Fins a la seva mort, ocorreguda el 2009, va continuar publicant, sobretot poemaris de caire més místic. Es considerava fondament religiosa, tot i que vivia la fe i la religió d’una forma molt personal. Va tenyir la seva obra, fins i tot els seus versos més instintius, d’imatgeria sagrada i pagana.

Alda Merini deia que la poesia és un examen clínic, una autoteràpia, i el títol del llibre uneix dues paraules ben significatives per a la poeta, “clínica” i “abandó”. Es podria llegir com el lloc físic, lloc de dolor i solitud, però també com un conjunt de símptomes i signes d’una malaltia, l’abandó, en un escenari que és el món quotidià i les seves ombres. El poemes s’escurcen i apareix la seva veu més essencialista i descarnada, amb una estranya serenor, com en aquests versos:

“però sàpigues que la solitud / és l’única dona / que no t’abandona”

“quan tu no véns / les aigües del part / s’escampen per terra”

“recordeu que la sang s’atura / perquè no vol parlar”

“el plaer de la carn / s’assembla a una pregària / que ocupa els espais insomnes”

“el meu crit sobre el teu, / com un mantell”

“veiessis com ploro un plor universal: / un amor tan bell no hauria de fer mal”

S’estava tot el dia a la finestra com una flor

que s’ha d’humitejar amb paraules ben estranyes

El primer poema de llibre, “Navili de nit”, parla del seu barri de Milà, entrant “en aquestes cases sense domicili amb / l’esperança de trobar la felicitat, el destí”. Hi veiem els carrers i les seves gents, els nois “que no volen créixer” i les noies “que omplen de cant el buit de la nostra ànima”. I enmig, pertot, l’amor, obsessivament, sempre l’amor, i la nit que tot ho modula, la presència “d’aquesta nit que afligeix el meu sexe”. Pinta un un univers estrany i torbador com un somni. La mateixa poesia és també presència recurrent en la seva obra, juntament amb un ús particular de les metàfores i el seu món interior, amb diferents estrats de consciència. La seva poesia és misteri, exaltació, il·luminació sobtada, cant gairebé epifànic; un diàleg mai interromput amb l’amor i la vida, amb la solitud, el dolor i la sensació d’abandó.

Clínica de l’abandó és el llibre d’una dona que des de la vellesa mira enrere i no es penedeix de res, que veu passar davant dels ulls una pel·lícula que ens atrapa. De vegades, llegir-la és quedar-se sense alè, és arribar a sentir el seu poder de mare-terra. És una missió gairebé impossible escapar de la bellesa misteriosa dels seus versos, de la mirada crua i salvatge de l’amor, des de la frontera, que ens deixa nus i sols vorejant l’abisme. Amb cada llibre, amb cada vers, Alda Merini continuarà cavalcant cavalls d’ombra.

Sóc el raïm, sóc la gola i també

la indolència quan el pecat troba en mi

l’espera. I sóc de fet l’èxtasi

del plaer perquè en el calze de l’amor

jo sóc virtualment

el no-res.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar