Francesc Prat, una veu diferenciada

Enric Umbert repassa la trajectòria poètica de Francesc Prat, un poeta no prou conegut i que Umbert vol comentar a la secció de crítica literària, aprofitant la lectura del seu poemari ‘Celístia’, publicat en la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda de l’editorial Cafè Central.

«Francesc Prat és un dels noms de més pes específic de la poesia catalana actual, alhora que n’és un dels més desconeguts». Aquestes són paraules de l’editor de Jardins de Samarcanda, el també poeta Antoni Clapés, qui ha publicat els dos darrers poemaris del vat empordanès, Escarabeu (2011) i Celístia (2017).

Parlar de valor i de reconeixement en poesia és endinsar-nos en un terreny enfangat de difícil sortida donada l’estrafolària mixtura de subjectivitat i mercantilisme. Entrar a conèixer el mecanisme i les pautes que regeixen la fira literària actual, per a mi, no és tema de gaire interès. En tinc prou en saber que «les sabates són el pedestal», com sentenciava Joan Brossa. Sí que voldria esbrinar, però, per què una de les editorials deganes del país aposta sense embuts per una veu amb tan poca ressonància mediàtica. Què commou de la poesia de Francesc Prat a un editor tan avesat a múltiples i diverses lectures del panorama poètic català? Per què aquest curador diu que es tracta d’una de les plomes de més pes específic?

Francesc Prat (1950), llicenciat en Hispàniques i en Llengua i literatura catalana, professor de secundària a Instituts de Barcelona durant més de trenta-cinc anys, va néixer a la Bisbal de l’Empordà en una família d’orígens agraris. Visqué una infantesa i joventut molt influenciada per les tradicions rurals i pel catolicisme tan arrelat en aquella època, «els nens vivíem en una desesperança fantasiosa». L’autoritarisme i les incerteses del moment les apaivagava amb l’escalf familiar i la contemplació de la natura. Va entrar al Seminari de Girona amb deu anys per sortir-ne voluntàriament sis més tard. Amb el farcell de les pors i les inseguretats buscarà nous valors en la cultura i la política, «m’endormisco i veig el borró dels anys cinquanta, dúctil, jugant amb el garbí». La nodrida lectura de la lírica clàssica i de les cultures orientals l’ajudaran a copsar l’equilibri que sempre busca tot poeta, «el món es fa dringadís i el llevant alena com les paraules alades, plenes de melodies bíbliques, poemes clàssics, saviesa fèrtil». El seu primer llibre fou Paradís de cendra (1982), l’únic escrit totalment en vers. Publica, tot seguit, El Soldat rosa (1983), Premi Vicenç Andrés Estelles, on destaca la influència oriental de Matshuo Bashô. Vindran després Larari (1987), Premi a la Crítica Serra d’Or, Fingiments (2008) i els dos ja esmentats.

Francesc Prat afirma que l’experiència poètica i la religiosa l’alliberà del misteri de l’existència i amb ella trobà l’harmonia entre vida i mort, «el far…encén l’esperança sobre el mar fosc». En el vessant temàtic, com a punt de partença dels seus poemes, destaca la contemplació serena d’un lloc curull de significats. Entreteixeix dos fils argumentals com són la naturalesa, no exempta de misteri que atrapa i alhora implica, i l’assumpció de la vida. Dos pols que conjuga amb sorprenent aptesa per oferir-nos una dimensió que va més enllà del poema. I ho fa amb pausada narrativa poètica que acostuma a epilogar amb uns subtils haikús, a tall de coda o cant, que esdevenen poema del poema. És a dir, penetra, amb extraordinària senzillesa en l’entorn per desvetllar-ne un sentit més enllà de la seva aparença i donar així resposta a les seves particulars inquietuds, «l’amor sembra miralls al fons del bosc». Tot un procediment reservat a qui veu unes formes de llum que a molts ens passen desapercebudes. És habitual aquesta mirada?

Obra escrita amb estil molt compacte i codis literaris poc convencionals amb els quals cus un fil argumental totalment acotat. Llenguatge col·loquial amb localismes que el perfumen. Senzillesa i naturalitat no renyida en absolut amb la fondària que ens apropa a l’essencial. Poesia precisa i contundent, exempta de retòrica que reflexiona amb rigor sobre la vida i la mort. «Arreu, dins l’ésser en plenitud, tendim a la inabastable immensitat de la mort i de la bellesa!».

He llegit a Celístia com el poeta cerca la plenitud i el goig en un itinerari místic, la comunió amb la naturalesa, al voltant de la realitat més immediata, «un gran riu d’existència generosa l’ha omplert de plenitud com si hagués entrat al paradís». Transforma l’espai físic en un espai moral per dir-nos, amb sintonia ribiana, que el gaudi és a tocar de l’amor i del buit: «Sense fronteres, / el ple, com un déu savi, / ens mostra el buit». Parteix, en el vessant conceptual, de dos vectors que acaben confluint: «Intel·ligència i bondat, relligueu-nos, consoleu el desig», perquè entén que la bondat és el pinacle de la intel·ligència, el zenit de la vida. Dos paràmetres per reeixir en el delicat equilibri de l’existència i que encaixen com un guant per definir el camí del poeta. Francesc Prat forja, així, una lírica genuïna, bella i alhora pregona. És aquest un tret singular?

Francesc Prat, sens dubte, una veu diferenciada.