Francesc Parcerisas: el triomf del present (Per Carles Morell)

Llavor Cultural se suma a l’acció poètica conjunta que serveix per homenatjar els nostres #SèniorsPoètics vius. Avui, dia 16 d’octubre, una colla de plataformes culturals dediquem les nostres pàgines -virtuals o en paper- a homenatjar els poetes sèniors de casa nostra. Arran del cas de Francesc Garriga, poeta importantíssim dels nostres Països Catalans, que no va ser (re)conegut per la totalitat de la societat en vida, i com molt bé explicava el poeta Jaume C. Pons Alorda al digital de cultura Núvol, l’acció poètica pretén donar a conèixer i difondre el valor que té l’obra de tants i tants poetes grans de casa nostra, que mereixen ser reconeguts ara i aquí. Carles Morell homenatja Francesc Parcerisas.

Francesc Parcerisas | Foto: Arxiu particular.

Francesc Parcerisas | Foto: Arxiu particular.

Fa uns mesos, concretament el 2 de febrer (2 del 2, aquestes dates literaturesques en què no poden no aparèixer ressons curiosos sobre l’escriptura), vaig publicar a Núvol unes línies sobre el darrer llibre de poemes de Francesc Parcerisas (Begues, 1944): Seixanta-un poemes. En aquesta ressenya, a més d’exposar les que em semblaven les claus de la meva lectura sobre el llibre, també vaig voler constatar una certa unitat que trobo en la seva obra. Ara em proposo tornar-hi, recuperar aquestes quatre idees per refrescar(-me)-les i per, sobretot, retre homenatge a un dels poetes que em semblen importants d’aquest país i que, si m’ho permeteu, fins i tot m’atreviria a dir dels que ho són.

Si hagués de fer un recorregut ràpid, com faré ara, seria i serà agosarat, injust, i sobretot incomplet i inexacte, aquest camí, però qui en vulgui tenir més dades només cal que s’enfonsi en les aigües de tota la lletra escrita que s’ha vessat sobre la seva obra, perquè Parcerisas és, sortosament, un poeta que no ha passat desapercebut i al qual la crítica ha dedicat un espai prou ampli d’atenció (fins ara, que ha rebut el Premi Nacional de Cultura).

Parcerisas gaudeix d’una obra poètica prou extensa, tot i que meditada, païda, situada lluny de la publicació frenètica, que va d’una primera etapa diguem-ne primerenca com la de Vint poemes civils (Ariel, 1967) o Escultures de mar (Escàlam, 1969), passant per, per exemple, Latituds dels cavalls (Lumen, 1974), Dues suites (Edicions 62, 1976), pels esplèndids L’edat d’or (Quaderns Crema, 1983), Focs d’octubre (Q. C., 1992), Natura morta amb nens (Q. C., 2000), Dos dies més de sud (Q.C., 2006) fins a aquest darrer volum de títol anglosaxó anomenat, ras i curt, Seixanta-un poemes (Q. C., 2014), que va veure la llum després de la mort de l’editor Vallcorba, el seu editor de confiança des de 1983.

A més d’aquests llibres de poesia, que no són tots els que l’autor ha publicat, sinó només una tria, Parcerisas també ha conreat la poesia infantil i juvenil, la novel·la, la prosa, la crítica literària, l’assaig i la traducció, i encara tot plegat ho ha anat combinant amb l’activitat de docent i investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona (Facultat de Traducció i Interpretació).

Pel que fa a les traduccions en destacaria La llanterna de l’arç, de Seamus Heaney (Península, 1995), Un esborrany de XXX Cantos, d’Ezra Pound, o bé un fenomen potser poc conegut però no per això menys apassionant com és Aquest costat del Paradís, de Scott Fitzgerald, que va editar Grijalbo l’any 1984. Parcerisas, doncs, ha traduït autors com ara Edgar Allan Poe, David Rosenthal, Bertrand Russell i Dylan Thomas; sobretot de l’anglès; però també Rimbaud i Michaux o, poso per cas, Pavese. Qui vulgui conèixer l’obra de Parcerisas, en primer lloc haurà de llegir-la. Convido plenament a fer-ho. L’altra cosa que quedaria pendent és aproximar-s’hi críticament. Per a això darrer us podeu adreçar a les línies de Jaume Pont, de Josep M. Sala-Valldaura, de Jaume Subirana, entre d’altres. N’hi ha una bona pila. Si jo n’he de dir alguna cosa, però, seria la següent.

Parcerisas és un poeta que beu sobretot, perquè els ha traduït i absorbit de manera plena, dels autors del món anglosaxó, que casen amb la seva manera d’entendre el terreny poètic. Parlo de Frost, d’Eliot, d’Auden… Però és un autor que coneix àmpliament la tradició diguem-ne universal i que hi dialoga i la descriu críticament de manera admirable (els pròlegs que ha fet a obres d’altri en serien un exemple). El que ens hem de preguntar, però, és a on va l’autor, què vol aconseguir amb els seus versos. Per a mi, l’obra de Parcerisas, sobretot a partir de l’operació d’aplegar l’obra que va de 1965 a 1983 (és a dir, de Vint poemes civils al marcat L’edat d’or) sota el títol ben significatiu de Triomf del present (títol manllevat d’un poema de L’edat d’or) és precisament això, un lliurar-se al present, una batalla entre el present i el passat per remoure-ho (per remoure’l) tot, per constatar ferides i crear reconstituents; per pair, com paeix els llibres mateixos, els records; per polir-los tot traint-los a cada poema. Aquesta lectura de l’operació em sembla prou defensable, com a mínim per la seva condició de típica. L’autor, des d’un present, mira enrere vers la producció que ha bastit fins al moment i decideix casar-la sota un diguem-ne epígraf ben clar, aquest triomf del present. És a dir, establir un present que també serà un punt d’inflexió (el que el durà cap a l’etapa de maduresa, també poètica) que esclata implecablement amb L’edat d’or i li serveix per reconsiderar i reconduir, per dotar de sentit unitari la producció escrita fins llavors. Aquest gir no és només de caràcter editorial, no és només un aplegar l’obra anterior, sinó que té una intenció precisa, una direcció no unívoca però sí pensada.

Recordar, des del present, el passat. Reinventar-nos, crear-nos una identitat i rescabalar-nos de tot allò ja cremat, ja dit, d’aquesta poma corcada de tan dita. Parcerisas reivindica el present, aquest present poètic que es produeix en l’escriptura i en la lectura, i construeix una poesia que va filant paraules que es van repetint, un lèxic que va component un teixit de nom Parcerisas, de to fàcilment reconeixible: recordem, evocacions, hauria, però, dolor, absència, anys, oblidats; dins uns poemes de paraula realista, gens conceptual, que podrien ser perfectament dins un conte de Quim Monzó o de Jordi Cussà. Fixem-nos, per exemple, en aquest poema, “Matí al bar”, que a mi em fa pensar (tot i que no coincideixen sinó en el pretext, potser, tot i que només s’hi insinua un batec similar de llenguatge) en un conte escrit pel de Berga, un dels que conformen el llibre Contes d’onada i de tornada (L’Albí, 2009):

S’han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l’enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l’abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig els cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.

Parcerisas és un autor a vegades explícitament referencial que pot citar Dante o fer una variació d’un poema de Lawrence Durrell; busca fixar instants quotidians i fa una poesia que al meu entendre no és introspectiva (malgrat que s’hi coneix un gran estudi de la pròpia individualitat i la dels altres), sinó que sempre tracta i poetitza les relacions. No va d’un jo, no va d’un tu desdoblat que pot ser la mateixa veu emmirallada en el no-res o bé el lector, en general; hi ha sempre una anàlisi relacional, un conflicte que s’obre quan hi ha dues persones en contacte. Llavors és quan comença l’exploració, la misèria, l’haver de cedir, l’espai intermedi de la pausa o de la fressa. D’això es tracta (un llast roent que esfondrarà / les rares il·lusions amb què enganyem la vida). Tot “ha passat”, tot és un “hem viscut”, i ara ens abandonem al “desolat atzar de les imatges”. Sempre hi ha la noia, la noia que riu, o la noia que encara no jutja, perquè no és prou a prop de nosaltres. La masculinitat i la feminitat, sempre en relació. Moments d’un matí, d’un dia, d’un comiat, fraccions de temps escollides; d’entre quatre compassos ens quedem amb la blanca gairebé infinita del segon temps del tercer compàs. I el desig. El desig.

En aquesta formació de la identitat a través de la memòria, el poeta pot triar com juga les cartes, i Parcerisas ho fa, com he dit, a partir d’una paraula realista, d’una llengua propera i quotidiana, com les situacions que descriu. Però no per això senzilla (de la mateixa manera que no és senzilla la quotidianitat que ens embolcalla). Ho fa amb versos que gairebé sempre són d’art major, amb una sintaxi entenedora, gens envitricollada. I aquests records, no ens ho pensem pas, no vénen tan sols de la vida, de la vivència, de l’experiència (que l’autor transcendeix), sinó també de la literatura. Fixem-nos-hi bé (i és un fragment d’un poema que es titula, ben significativament, “Poètica”):

[…]
El seu màxim orgull, una bona biblioteca,
fa anys fou subhastada i s’esbarrià pertot.
Mai no hauria pensat que el seu record
pogués arribar a escampar-se tant.

Aquí hi ha una associació clara del record amb la biblioteca. El lector pot dubtar de quin és l’antecedent del seu record, però no pot defugir la lectura segons la qual la biblioteca ha fet aquest record. La biblioteca és record del seu autor, però l’autor també té mil records de lectures que hi ha a la seva biblioteca. (I no ens porta, això, a pensar en Ràfols-Casamada o en Francesc Garriga?)

[…] cap mortal no s’avindrà mai a acceptar
una fatigosíssima eternitat de joventut i bellesa,
mancada d’allò que els homes més aprecien:
el desig inassolit, el record inassolible.

Potser amb ressons marchians, acabo. Sempre aquest projecte, aquest calendari de passions; un calendari de passions vinculades al temps; la vida dins el temps; que fa que tot s’acabi.

Carles Morell

Carles Morell

Poeta i escriptor.

1 comentari

Fes el teu comentari