Em dic Lucy Barton, Elizabeth Strout (De mare en tenim una sola)

Xavier Serrahima s’endinsa en l’apassionant lectura de la darrera obra d’Elisabeth Strout, que publica en català Edicions de 1984.

Elisabeth Strout | Foto: Leonard Cendamo.

Elisabeth Strout | Foto: Leonard Cendamo.

Els qui hagin llegit —i gaudit— Els germans Burgess i, sobretot, Olive Kitteridge, segurament se sobtaran força, en endinsar-se en Em dic Lucy Barton (My Name Is Lucy Barton), la darrera novel·la d’Elisabeth Strout, publicada per Edicions de 1984 i traduïda per Ester Tallada. Se sorprendran per la gran diversitat —pràcticament, oposició— de caràcters entre les seves dues protagonistes, Olive tan ferma i segura d’ella mateixa, Lucy, tan inestable i carregada de dubtes, però a mesura que vagin avançant les pàgines, el més probable és que s’adonin d’un tret que les posa en contacte: la necessitat que tenen totes dues d’expressar-se, de comunicar-se per entendre’s millor i per entendre els que les envolten, per (tractar de) posar ordre en les seves vides.

A Lucy se li presentarà aquesta oportunitat quan es veu obligada, a “mitjan [de la] dècada dels anys vuitanta”, a “estar ingressada a l’hospital gairebé nou setmanes”, per l’extirpació de l’apèndix que es complica, i un vespre, al cap de tres setmanes, rep la visita, del tot inesperada, de la seva mare, a la qual “feia anys que no havia vist”. Una visita que no tan sols l’alliberarà de la sensació de solitud que cada vegada l’aclaparava més —“Sempre que venia una infermera a prendre’m la temperatura, intentava que es quedés un momentet amb mi”—, sinó que li permetrà recobrar el seu passat i veure’l amb nous ulls.

Una novel·la breu, de tot just 215 pàgines, que ens explica, des del punt de vista de la narradora, la història de la seva vida i de la seva família: de la família que va tenir quan era petita, de la que tenia als anys vuitanta i de la que tindrà més endavant, en aquest futur —que és la nostra època actual— des del qual, aprofitant que “havia comença[t] a prendre notes d’aquesta història[,] passatges”, escriu el relat.

És, doncs, la Lucy ja madura la que, des de la distància, rememora aquell moment fonamental, en el qual la proximitat de la seva visitant, la seva immobilitat forçada i tot el temps que tenien per parlar, sense ésser interrompudes, li va oferir l’oportunitat de fer el que no havia pogut fer mai abans: conversar, en una perfecta condició d’intimitat, amb la seva mare: “Potser era la foscor […] el que ens permetia parlar d’un manera que no ho havíem fet mai”.

I serà el diàleg, la conversa reposada —no absent d’un bon nombre de topades, de mirades i de silencis, del que es voldria dir o preguntar però fa por preguntar, de sobreentesos imaginats o reals— el que, encara que només sigui per un temps efímer, acostaran la filla i la mare; les acostaran, la mare provarà de fer-li un servei a la filla, tot fent veure (i dient-se a ella mateixa) que no li’n fa cap, convençuda que la feblesa o el sentimentalisme són un error, i la filla provant d’aprofitar qualsevol mínim indici per reclamar de la mare una mostra d’estimació que mai no havia obtingut i que tant ha trobat a faltar, al llarg de la seva vida.

Perquè si la Lucy escriu, anys després, quan ha ja és una escriptora coneguda, aquesta narració és, per damunt de tot, perquè li cal convèncer-se que aquella visita de la seva mare va significar la constatació, encara que fos indirecta, no expressada —“la meva mare va ser sempre incapaç de pronunciar les paraules «t’estimo»”— i ben poc afectiva —“No tinc ni idea de si em va fer un petó per dir-me adéu o no, però no crec que ho fes. No conservo cap record de cap petó que m’hagi fet mai la mare”— de sentir-se estimada per la que l’havia dut al món; per la íntima necessitat de creure que aquell breu rencontre va ésser “la història d’una mare que estima la seva filla”.

Entre d’altres raons, per una d’essencial, perquè tan sols aquesta creença li permet deixar enrere, d’una vegada per totes, les ombres d’un passat que encara arrossega com un pes mort, els patiments d’una infància atroç —“jo sovint passava una gana que m’arborava”; “Fins que vaig tenir, vam viure en un garatge”; “la gent no volia reconèixer la nostra existència, […], no volien tractes amb nosaltres”; “a l’església congregacionalista […] estàvem tan marginats com a qualsevol altra banda; fins i tot el mestre de catequesi ens ignorava”— i afrontar tot el que li queda per davant.

En definitiva, la Lucy —i, a través d’ella, l’Elisabeth Strout— escriu la novel·la (i nosaltres la llegim) perquè, com molt bé cantaven els Beatles («All You need Is Love»), ningú no pot viure sense sentir-se estimat.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Xavier Serrahima

Xavier Serrahima

Escriptor.

1 comentari

Fes el teu comentari