Criar-ne la molsa

Amb Molsa (AdiA Edicions) Anna Gual va aconseguir alçar-se amb el premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia de Santanyí 2015 un divendres i l’endemà va haver de volar cap a València per anar a recollir el premi Senyoriu d’Ausiàs March pel poemari El tubercle (3i4 Edicions). Tots dos llibres formen part d’una trilogia anomenada Arrel trinitat, el darrer volum dels quals es titularà Altres semidéus. De moment Gual ja ha aconseguit que els dos primers volums de la seva trilogia fossin premiats en certàmens consecutius i està recollint excel·lents crítiques d’ambdós. Antònia Massanet ressegueix i assaboreix els versos d’Anna Gual.

Anna Gual | Foto: Arxiu particular.

Jordi Benavente, en una entrevista a Anna Gual per a Núvol l’anomenava Targaryen dels versos, elevant-la a un rang de noblesa del que tot amant tant de la bona poesia com de Jocs de Trons n’estaria ben cobejós. I veritablement no és per menys: la jove poeta vilafranquina s’ha treballat una dilatada i extremadament acurada trajectòria que va començar quan tenia 22 anys amb Implosions (LaBreu, 2008) i va seguir amb L’ésser solar (premi Pare Colom d’Inca 2013, Lleonard Muntaner, 2014) i Símbol 47 (LaBreu, 2015), coronant-se aquest 2016 amb els rizomàtics poemaris Molsa i El tubercle.

Compost per les seccions “#mansió per a petits invertebrats”, “#contra la degradació” i “#cèl·lula molla de Déu”, Molsa es revela com un poemari de delicadesa vegetal –“Sols de terra em sé i m’és suficient per escriure”, en diu en un poema– i fúria orgànica–“escriure com l’animal”, ens diu en un altre–, com l’hummus que nodreix i alimenta el bosc espès que aporta la humitat i la foscor que aixopluga la molsa. Les il·lustracions d’Ana Cabello contribueixen a imaginar-nos aquesta delicada excrescència vegetal, sense fulles però d’un verd intens i vellutat, que s’arrapa a les superfícies fins a cobrir-les.

Molsa ens remet d’entrada a la planta que creix de forma apinyada per terra, roques troncs, arbres i fins i tot aigua, rememorant el seu passat vinculat a les algues, i que, fins que no va ser prohibit, utilitzàvem de petits per simular l’herba dels pessebres. La molsa abunda en zones humides però també pot adaptar-se a zones molt seques, pel que és capaç de sobreviure en zones molt inhòspites. Però, a més, la molsa reuneix una sèrie de característiques que la converteixen en una planta ben especial: no té teixit vascular, és a dir, conductor, pel que no disposa de vertaderes arrels, tiges i fulles i l’aigua i els nutrients es transmeten cèl·lula a cèl·lula.

És en aquest sentit que es diu que és una planta rizomàtica, igual que alguns tubercles, com el gingebre, ja que qualsevol de les seves parts pot funcionar com a arrel, tija o branca, sense importar la seva posició inicial, de manera que els brots poden ramificar-se en qualsevol dels seus punts, així com tornar-se gruixuts formant-se bulbs o tubercles. Ja ens podem imaginar per quin punt s’uneix aquesta obra amb la següent de Gual, titulada precisament El tubercle.

El concepte botànic del rizoma és també pres pels filòsofs deconstruccionistes francesos Gilles Deleuze i Félix Guattari en els dos volums de Capitalisme i Esquizofrènia: L’Anti-Èdip i Mil mesetes, per designar un model epistemològic on l’organització dels elements no segueix unes pautes d’estructura i subordinació arbòria o jeràrquica, on no es donen punts centrals d’organització, sinó que qualsevol element està en contacte amb qualsevol altre, podent afectar o incidir en ell sense importar la seva posició recíproca. De manera que el rizoma no té centre ni cap de les seves parts és més important o es superposa a una altra.

Seguint aquesta línia, Anna Gual ha treballat els poemes, fins i tot els versos, de Molsa de manera que cadascun d’ells resulta rellevant i funcionaria perfectament de forma autònoma; abundosos són els versos memorables i cadascuna de les paraules que els conformen estan particularment ben escollides. La seva escriptura s’apareix com mancada de qualsevol aspecte sobrer, de l’artifici per l’artifici o de la sola recerca estètica: “El remolí de vocabulari/ escup les doctrines sobreres,/ les qualitats negres”; car cal “allunyar-se del virtuosisme/ per tocar la veritat”.

El llenguatge està ben depurat, treballant fins a l’extenuació, cisellat. No hi manca res, tampoc, tot i que cadascuna de les frases del llibre remeten a tot un univers de significat que podrien portar, al seu torn, a multitud de nous versos, poemes i llibres. Autèntic hipertext, rizoma en estat pur, que el lector ha d’acabar de dotar de sentit, perquè “Déu ets tu, que llegeixes”, ens interpel·la Gual.

Aquestes afirmacions ens porten també cap a una poesia del silenci, perquè tan important és allò que diuen els versos com allò que callen, no només pel que fa a significació, també al ritme: “si t’encaixa el so és que abans l’has dit per dins”. Pel que la lectura de Gual ens transporta també als seus recitals, al domini dels ritmes, tempos i pauses en la seva rapsòdia, que en els últims anys ha depurat tant o més que la seva escriptura. De fet, fa de mal dir què agrada més, si llegir-la o escoltar-la.

Així els versos de Gual s’expandeixen rizomàticament, cèl·lula a cèl·lula, mot a mot, descobrint les “meravelles minúscules” fins a fer “un llibre on cada pàgina/ és una part d’un cos” i cobrir-nos els àmbits del pensament i de les emocions. Però no tots, que l’ambició de totalitat està mancada de realisme i d’eficàcia. Ella mateixa ens diu en el primer poema que “No ho hem d’il·luminar tot./ No cal”. Perquè la realitat, la poesia, el llibre, “tampoc hauria de ser dit,/ […]. Només viscut”. Tanmateix, tampoc el llenguatge és infal·lible i ens serveix per donar compte de tot: “Percep la textura del peix/ i ara vés/ a narrar-la./ Veuràs que la mentida segueix”, o quan diu: “Volen més formes verbals/ de les que existeixen”.

La meditació sobre el fet d’escriure també és ben palès al llibre: “Si escric trenco el tel que els folra./ S’incinera el rastre corpori./ I és alhora quan escric que recupero la forma del mot./ Pelegrinatge al centre del dit”. Que acaba conduint a un paradoxal autoconeixement: “Jo sóc el viatge/ que es viatja”.

Diu la dita que “pedra que rodola, no cria molsa” i sembla ser el que defuig Anna Gual, ja que sense l’observació detinguda i meditada és impossible aprehendre el veritable sentit de les coses, criar-ne la molsa: “Les herbes del barranc/ es llancen gola endins. […] Prolifereu-me”. O és el mateix jo poètic, rebel i tenaç, qui es fa molsa per la seva ambició de recerca de perfecció lírica?

Jo sóc la que s’enganxa.

La que s’arrapa.

La que creix al marjal.

Val, doncs, la pena enganxar-se, arrapar-se i fer-se créixer amb la Molsa d’Anna Gual.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar