Cornèlia Abril, el conflicte com a punt de partida

Aquest dissabte es presenta al Museu de la Tècnica de Manresa (18h) el recull de relats He d’anar-me’n, signat pel grup literari Cornèlia Abril, vuit escriptores catalanes d’orígens diversos. Publicat per Edicions Els Llums, el llibre és un itinerari per un catàleg de personatges que enfronten decisions difícils i que veuen que els seus camins es bifurquen. La narració del conflicte n’és el fil conductor. Sílvia Armangué, les germanes Mercè i Pepa Bagaria, Maria Cirera, Montserrat Medalla, Matilde Nuri, Marta Pérez i Carmen Sanzsoto, autores del llibre, seran a Manresa al costat de l’editor.

Què tenen en comú una estada a l’infern, una biografia alimentària o un tractat de psicogastronomia, un somni recurrent vinculat a l’exotisme de l’incomprensible, la descoberta d’uns orígens tenebrosos, els girs de la imaginació, la difícil tasca de reinventar-se o l’abraçada amb la mort? La resposta és que són viatges que ens canvien, modifiquen la nostra perspectiva i ens fan ser una persona diferent de la que érem abans de patir aquesta mutació. Parlem de mutacions psicològiques i físiques, perquè sabem que a la vida tot es barreja: passat, present i futur, i que toca entomar decisions difícils amb enteresa i amb cert sentit líric.

El poeta menorquí Ponç Pons cita en un dels seus poemes a Lawrence Durrell: “Som fills del nostre paisatge”, i llegint les històries corprenedores de les Cornèlies -del grup literari Cornèlia Abril- he tingut també aquesta sensació. El paisatge ens modifica, en tant que ens influeix i ens insufla esperança, desànim, vigorositat o tragèdia. Val a dir, que parlem de paisatges mentals i essencials, que no tot és extern, que els personatges de Cornèlia Abril es debaten amb fúria amb forts conflictes interiors: ¿callar o parlar? ¿Quedar-se o marxar?

L’admirat Roberto Bolaño en els seus cèlebres consells per a escriure contes ens recordava: “Un cuentista debe ser valiente. Es triste reconocerlo, pero es así” i l’esperit literari corneliesc s’aferra a la valentia de narrar la incomoditat, sense defugir -només faltaria!- el sentit de l’humor, la tendresa o el contacte sedós amb la poesia, que són guaridors.

Hi ha un poema curt de la Josefa Contijoch que defineix molt bé allò que molts d’aquests personatges senten:

“Pots agafar/ el camí de la dreta/ el camí de l’esquerra/ o bé el camí del mig./ És igual:/ arribaràs a un lloc/ que no t’agradarà./ T’equivocaràs sempre.”

Abans d’acabar, sense fer cap spoiler sobre el contingut del llibre per respecte als lectors que el voldran assaborir llegint-lo directament, voldria remarcar les sàvies paraules de Schopenhauer en el petit llibret El oficio de escribir y el estilo que ha editat Centellas i que ha traduït Esteve Serra: “Quizá un autor debería guardarse sobre todo de intentar mostrar visiblemente más inteligencia de la que tiene; pues el lector sospechará que tiene muy poca, porque solo se finge siempre y de todas las maneras poseer lo que no se posee verdaderamente. Es realmente por esta razón por la que es elogioso decir de un autor que es INGENUO, pues esto significa que puede mostrarse tal como es. Además, la ingenuidad en general atrae, mientras que la falta de naturalidad, al contrario, repele siempre. Por eso vemos que todo pensador verdadero se preocupa por expresar sus pensamientos de la manera más pura, clara, segura y breve posible. Y, por consiguiente, la sencillez siempre ha sido la marca, no solo de la verdad , sino también del genio.”

Uns contes que alguns titllaran d’ingenus, altres d’acarnissats, altres d’eròtics, poètics o quotidians… un univers variat, polièdric, de set veus narratives diferenciades, acompanyades pels acrílics i els poemes de Carmen Sanzsoto que a mode d’epíleg corona els contes amb la seva obra pictòrica i el poema que dedica a cada una de les autores dels contes.