Com elles, una antologia de poetes occidentals del segle XX

La setmana passada, dins del cicle #Dempeus de la llibreria Laie de Barcelona, va presentar-se l’antologia de poetes occidentals del segle XX ‘Com elles’, a cura de Mireia Vidal-Conte i publicat per Lleonard Muntaner Editor. Poesia amb veu de dona per fer-nos ressonar l’ànima.

La poeta catalana Felícia Fuster forma part de l’antologia ‘Com elles’. | Foto: Fundació Felícia Fuster.

La tendresa. El record. La fortalesa. La brillantor. Calia una antologia de poetes occidentals del segle XX en clau femenina, perquè hi ha moltes veus lúcides, rellevants, que encara són, malauradament, massa desconegudes. Veus potents, que han sabut capturar la pols dels dies i l’han traslladat a versos contundents, sublims que retraten el món -o el dibuixen, o l’esbudellen- amb dits, ungles, mans i ulls de dona.

La poeta Mireia Vidal-Conte ha fet una tria variada de textures i fosforescències a partir de la lectura de tantes i tantes veus de poetes injustament no prou reconegudes.

Vidal-Conte diferencia entre els mots poeta i poetessa, el primer referit a dones (i també homes) que viuen, supuren i escriuen (fan) poesia; i el segon mot, segons Vidal-Conte mal usat i devaluat, referit a l’abordatge de l’escriptura poètica com una condició de passatemps i avantposant el gènere abans que el mateix fet o qualitat poètiques. Vidal-Conte escriu: “No m’interessa reivindicar la condició de dona que, “simplement”, agafa un llapis i escriu. […] Les poetes, les persones-writers, no escriuen com qui “fa altres coses en el seu temps lliure.” L’escriptor fa, viu i -també- mor, per un ofici.” Vidal-Conte ha volgut reivindicar, doncs, aquestes veus brillants i trencadores.

El pas del temps, les resistències íntimes, les renúncies i els petits esclats de joia; les soledats, l’espai i el pes que ocupen els desitjos, les cartes d’amor al passat, el deure -sempre el deure- de la lluita: “Allà on tu em llaures/ hi queda el solc// la meva escriptura damunt teu/ és com un signe en l’arena/ que qualsevol vent nocturn l’esborra.”, escrivia l’alemanya Hilde Domin.

Els rellotges de l’escriptura i els seus fantasmes, que de vegades es tornen ombres amables; la sang feta tinta dels amors trencats que es tornen paraules, amb Felícia Fuster: “No tinc rellotge ni destí,/ ni mocador de llet ni cel de pomes./ Els peus, feixucs, em cauen./ El cap/ em pesa com un món. I se’m desfulla./ La pell se’n va,/ ja no ens trobarem més.”

Els rierols de lletra, el el mar d’aigües blaves d’Ingeborg Bachmann: “La veritat, tan oculta, tan imprecisa/ a l’embrió i la fulla, al llit mandrós de la llengua/ un any i un altre any i tots els anys-/ la veritat no crea temps, el compensa.”

Una manera de fer poesia directa i contundent, que és rupturista amb normes, mètriques i estructures, que es busca a ella mateixa; que s’estalvia els paranys dels rodejos, que de vegades és descriptiva o fins i tot narrativa, com “L’art negre” d’Anne Sexton: “Una dona que escriu és massa sensible,/ aquests èxtasis i meravelles!/ com si cicles i criatures i illes/ no fossin prou; com si afligits i xafarders/ i vegetals mai no fossin prou./ Ella pensa que pot advertir-ho a les estrelles./ Una escriptora és essencialment una espia./ Estimat, jo sóc aquesta noia.” D’altres vegades és punyent i trasbalsadora: “El meu paisatge és una mà sense cap ratlla,/ els camins lligats en un nus, el nus sóc jo,// jo la rosa que aconseguiu-/ aquest cos,/ aquest ivori// diví com el crit d’un infant./ Com una aranya, teixeixo miralls,/ fidels a la meva imatge”, ens recordava Sylvia Plath.

La màgia verbal que enrampa i traspassa llindars i franges horàries: “un blau rar que fa perdre l’alè/ llavis a punt de crisi/ com dir això és/ biografia en el text/ deixem que l’escalfor penetri/ de front i més gran”, escrivia Nicole Brossard. O la meravellosa veu de Chantal Maillard: “Estamos solas/ y nos pertenecemos./ En nosotras está el poder/ Somos un pueblo de almas/ en rebeldía/ ¡Despertad!/” i en el mateix poema: “escribir// para desestructurar/ para vencer/ las estructuras/ para contra/ decir/ lo dicho/ para demoler// escribir”.

La saviesa intensa i duradora de Maria-Mercè Marçal: ” Com si em vingués de tu/ la carn, la sang/ de les paraules”. El meravellós plaer dels refugis de tinta: “en cap altre lloc/ m’agradaria de ser ara/ aquí al balcó de mi mateixa/ present absolut on sempre habito/ sóc la tenebra de la nit/ i la llum que la trenca”, ens xiuxiueja la veu poètica Eugénia de Vasconcellos.

Un camí de ressons i d’ecos poètics que fan del batec de la bona literatura una divisa.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Editora de Llavor Cultural.

1 comentari

Fes el teu comentari