Cinc preceptes per cuinar un ‘Pollo’

L’editorial La Garúa Libros-Tanit publica l’últim poemari de Jordi Valls Pozo, ‘Pollo’ i Agustina Rico el llegeix.

Portada del nou poemari de Jordi Valls Pozo | Foto: Editorial La Garúa Libros-Tanit.

El darrer llibre del poeta Jordi Valls Pozo ve a ser com un plat d’alta cuina. Una base senzilla, un producte humil, cuinat amb acurada sofisticació sota l’aparença d’un treball fet una mica tal com raja, amb molta llibertat i força gosadia, per la mà d’un cuiner amb molts anys d’experiència que presenta una proposta trencadora i, per tant, arriscada. Pollo és un llibre complex que conté moltes i variades elaboracions. El primer tast només és una aproximació, necessita que hi tornem i que –com es diu en l’àmbit gastronòmic- abandonem prejudicis i ens deixem sorprendre. Tot fent servir el recurs –certament fàcil- de jugar amb cuina i títol com a forma d’acostament –hauria estat pitjor deixar-se caure en la temptació de “muntar un Pollo“- , es poden plantejar cinc aspectes constituents en l’obra -en poden ser més- com cinc procediments/actituds/preceptes en la creació -en la cuina- d’aquesta obra que, d’altra banda, entre múltiples i diversos referents, conté també el gastronòmic.


Respectar el producte
Sota l’expressió contundent i la transgressió iconoclasta, aquest conjunt de proses poètiques revelen el gran respecte amb què han estat elaborades. Respecte que casa amb una radical llibertat; si cal, estovades amb energia o esclafades com la ceba al cop de puny (“El cabronàs del mico ha deixat un rastre de brutícia enganxat a la paret.” “Serp reputa que m’has ben fotut.”); en altres moments, amb un tractament subtil i delicat (“Volar, com vola l’àguila, plomes de pèl postís, cargols desfermats de les màquines, eines rovellades. I les aigües tòxiques del desig.”). Amb una amalgama que t’astora (“El pare carbasser s’ha untat les banyes amb tinta de saüc, escriu la doble frase amb paper d’estrassa: “Bullen les bledes a la cuina dels nyeus”, “Les llenties treballen juntes l’afany introspectiu.”) I amb unes referències literalment culinàries assaonades amb el toc màgic dels contes, les faules i els còmics (“Les gambes són les aranyes del mar. Teixeixen l’arròs a la paella.”). Més que un plat, Pollo és tot un menú: la primera part, “La pell de la poma” dedicada al mestre de vida i de poesia Màrius Sampere; la segona part, “Les ungles de Pollo” amb base local i tocs multiculturals; i la tercera part, a “S’agita un bosc ple de vida” un bosc on, malgrat la fúria del foc i l’erm amenaçador, bull la vida.


Trencar motlles
El poema que obre el llibre, Inflació, ens dóna dues possibles claus d’entrada al món de Pollo . La primera clau, l’eco samperià (el poeta Màrius Sampere, traspassat fa un any, a la memòria del qual dedica el llibre) que batega en la perplexitat i la solitud de l’home que reflexiona sobre el sentit de la vida i que contempla l’encadenament incessant de les generacions ( “Així pujaran fins al final de l’escala on l’últim graó és la fotocòpia exacta del primer i l’extensió s’esborra en la polifonia dels no-vivents”). L’individu que se sent “espectador/presoner” de la roda immutable del temps (“El sol sempre fa la mateixa ruta, ulls de plata que dauren principi i fi.” / “I, en cercle, com un pa que es menja a si mateix per tornar a ser pa, on aprendre, llavors, que el sol de cada dia és qui mou el nostre existir a lloure.” ). I la segona clau, el desbordament de l’eco del mestre cap a una dimensió més futurista, cap a una atmosfera diguem-ne quàntica (“Els ulls buidats de volums i formes no senten la profunditat, ni la dimensió cúbica. Han d’aprendre a restar per reconèixer el zero del seu interior”.). Stalker, el guia del no-lloc (“El guia és el traficant del dolor.”), com Virgili, ens condueix per un singular periple de mons paral·lels i diversos. En aquest complex, ramificat i laberíntic Pollo, ens baixarà a l’infern de Gehena –el que crema amb foc i sofre- , ens pujarà a la ciutat i el paisatge nostrat –singularment el colomenc i el badaloní-, i ens enlairarà a les imatges oníriques de perfil dalinià (“Plouen porcs senglars al desert”) i angoixants universos kafkians on s’ajunten el sarcasme i la crueltat (“Abans de fer l’amor es treu les dents, es desenrosca les cames.”). L’eclecticisme i el sentit de l’humor, que aflora tot sovint entre tenebres, ens porta per uns curiosos verals – també “alimentaris”- en aquesta divina comèdia particular (“travesso els forats del pa de pessic fins arribar a la galeria de les remors fondes, tombo a l’esquerra i al terra de la capella trobo la cara trencada d’una Mare de Déu negra”).


Observar la tradició
A Pollo batega de fons la tradició. Se sent l’eco de Foix i l’evident presència de Riba a Salvatge cor (“No em fustigueu sever des de Bierville, que só lo Gaiter del Besòs” ). Com a Gaiter del Besòs, Valls ens remet a la Renaixença i rememora Lo Timbaler del Besòs – Eusebi Pascual i Casas (1837-1883)-(“Llemosí, en record del Romeu nat al Mas Fonollar que suporta la pruïja eròtica dels tòtils”). Hi sentim Maragall ( “Camino a cegues per l’herbassar de les vaques alliberades, m’orienten les esquelles i els bramuls. Trontollo, caic, m’aixeco.”). Es materialitzen Espriu amb Salom i Tirèsias, Sòfocles amb Èdip, el bíblic profeta Isaïes i el pacient Job, Ovidi amb Filemó i Baucis, Maiakovski tustant la calba de Lenin, el crani de Beethoven i el sarcòfag de Tutankamon, Jean Genet a la Criolla sagarriana, i Glenn Miller, Paul Valery, Ravel amb el Bolero… i l’ombra de Josep Sol pels turons. Se sent la ironia de Brossa, el vitalisme de Salvat, la irreverència de Pere Quart, la fantasia de Pere Calders… (“ És el peix viu qui diu la posteritat de les muses: Durruti, Layret, Salvat-Papasseit, Montseny, Companys”.). I l’ombra de Palau i Fabre en l’home que plora pel sexe (“Les llàgrimes secretades per l’escrot del vençut: el mesc, més amunt de l’incendi, com un imperi.”).


Unir base autòctona i volada multicultural
Alguns espais de Pollo estan tocats de l’estàtica quietud despullada de les imatges de Giorgio de Chirico. Espais postindustrials com les relíquies fabrils del Poblenou, les xemeneies de Montcada, les torres de la Fecsa a Sant Adrià, els barris entrecreuats de Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma … Una estampa del Goya més negre irromp al Parc, entre la Ronda i la Serra de Marina (“Dos gegants , immunes a la concòrdia, contradictoris i ancestrals se les foten al Parc Europa amb garrots d’olivera borda.”). Prop d’allà, un Besòs mitificat pren una aura profètica (“els centaures del Besòs emergents, governen un país nou”). Pollo pren el nom del Turó del Pollo, assentament del poblat ibèric del Puig Castellar, els primers colomencs. Can Zam, antics camps de conreu i masia encara habitada, també hi són presents, amb el seu mític roure. I l’Església Major s’il·lumina amb el foc de les falles precristianes. A un extrem, límit i barreja alhora amb Badalona, el barri del Fondo, el més multicultural de la ciutat, amb una nombrosa presència de població oriünda de Xina, es mostra a “Plaça del Rellotge” – l’anomenada Plaça Roja als 70- (“D’on vens que no vinc? I des de quin fora escadusser m’arranes? Vaig a la plaça a mirar el rellotge de l’hora aturada, però no sé de quin any em perfora.”) I enmig d’aquest Pollo divers i complex, una perla rara i delicada: Els pescadors del llac Lugu. El poema ha estat traduït al xinès per Zhao Zhenjiang, amb qui Jordi Valls contactà a través d’amics poetes i traductors intermediaris, a partir de conèixer i sentir fascinació pel poeta xinès Jidi Majia. I en les dues versions, catalana i xinesa, floreix aquest poema sobre un bellíssim indret de la Xina.


Mostrar la personalitat del cuiner
Jordi Valls reivindica des de fa anys el potencial i el valor de la creació cultural produïda al Barcelonès Nord en diferents àmbits: literatura, periodisme, fotografia, pintura i escultura, música, activisme cultural, gastronomia, teatre i arts escèniques, etc. A través de Màrius Sampere i altres poetes, i per vida pròpia, Jordi Valls manté un fort vincle amb Santa Coloma de Gramenet i amb la veïna Badalona. En articles d’opinió i a través de la seva poesia posa el focus en una perifèria menystinguda i la fa tot sovint protagonista de les seves creacions. I ho fa a la manera diversa, complexa i en alguns moments reptadora, que domina aquestes proses poètiques. El mite guarneix rius i turons; la bellesa alternativa del suburbi marca territoris de ningú. Passat i present conviuen: el Roure de Can Zam i l’intercanviador de La Sagrega; els centaures del Besòs i el miracle dels pans i els peixos amb un reguitzells de cosins que baixen dels barris badalonins de Lloreda i el Sant Crist carregats amb garrafes de vi i sacs de pa. La ironia és l’antídot contra la grisalla de la quotidianitat (“ Cada matí pren un bol de caspa.”) i un subtil sentit de l’humor fa aparèixer Manolo Escobar i Rocío Jurado com acolorides icones populars. El poeta es deixa veure en diferents vessants, i amb diferents registres de llenguatge. Filosòfic ( “Quan parlo sol em desdoblo en tu, hi ha un altre que atent ens observa”), reivindicatiu (“Maseguem les fronteres fins que caiguin totes les pedres punxegudes”), poeta militant (“La funció del poeta és l’espionatge,”), enjogassat (“El conill i la sardina salten al llit de matrimoni”), autoirònic (“M’ha caigut el sexe des de la finestra de l’àtic, s’ha sentit soroll de trencadissa.”)… A Pollo Jordi Valls Pozo ha bandejat la zona de confort. En cada prosa/poema se la juga, s’hi llança i ens llança al buit sense concessions. Però quan tot se’n va en orris, al darrer instant, com a les històries d’aventures i com en els sonets, els darrers versos ens rescaten, si més no, per un instant.

Agustina Rico

Agustina Rico

Catedràtica de Llengua i Literatura catalana.

1 comentari

Fes el teu comentari