Carles Dachs. Un retorn necessari al formalisme

Carles Morell se submergeix en la lectura de ‘A dalt més alt’ (Pagès Editors, 2015), segon llibre de Carles Dachs, guanyador del premi Maria-Mercè Marçal 2015, i n’escriu les seves impressions a la ‘Llavor Cultural’.

Carles Dachs | Foto: Gemma Medina.

Carles Dachs | Foto: Gemma Medina.

“Quan observes, com pots evitar la metàfora?” Aquest vers és del llibre Immediacions, de Feliu Formosa, però el trobem com a citació de cloenda del segon llibre de Carles Dachs, A dalt més alt, guanyador del premi Maria-Mercè Marçal 2015. “Ajunto mots per fer-me un trampolí / vers l’àmbit líric i assajar al trapezi / de la metàfora, en el buit, un salt mortal / per assolir una mica de realitat / fora del temps”, diu Vinyoli al poema “IV” de la suite “Sense mans” de Passeig d’aniversari (1984). Formosa coneix l’obra del seu amic, de la mateixa manera com Dachs coneix l’obra de Formosa (i, és clar, la de Vinyoli). Es podria dir, de fet, que Dachs és un d’aquells poetes que, com Formosa, se situen darrere el vidre; la seva poesia es manté a una certa distància dels objectes i els metaforitza des d’un pla estrictament mental. “Sense més arma que l’esguard salvatge”, diu el decasíl·lab de Carner que enceta el llibre de Dachs, i que prové del cant VII de Nabí.

Dachs evoca una infantesa, la fa signe per repensar-la i potser comprendre-la, o per modificar-la o pensar que la modifica, però la intenció del poeta mai no és la de transmetre un coneixement del món o una biografia al lector -ni reproduir una parcel·la determinada de món. Per això Dachs dirà, en el darrer poema del llibre (que és un sonet invertit):

Tornàvem de venir, i sobre l’asfalt

opacament lluent, tot ell de cel,

la pluja queia quieta, com un tel

 

lletós als ulls trencats del temps verbal.

 

És una experiència sígnica que s’esdevé dins la ment. El temps que correspon a la infantesa i el que fa referència a l’avui queden closos, representats, primer, en dues superfícies que farien de mirall (l’asfalt lluent, tot ell de cel, i l’aigua de la pluja) i, després, directament, en els ulls, imatge paradigmàtica del mirall que conté la subjectivitat del moment actual i la que va enregistrar el temps passat a la memòria. Aquesta distància, però, aquesta voluntat diguem-ne convencional d’abraçar la infantesa és evidentment impossible, només és tòpica. Deu ser per això que Dachs barreja un “Abans, ara, després. L’any que ve” en el primer poema en prosa; deu ser per això que “Tornàvem de venir”, que “Veníem de seguir”; i per això “ara és, per sempre més, encara, tard”. Deu ser per això que l’asfalt és lluent però, en canvi, és opac; que la pluja cau quieta i és com un tel lletós des del qual no es veu l’altra banda; i que els ulls, a més de ser trencats (“tot cau i es trenca l’ull de l’ara, l’ull / de vidre que em llueix esbocinat / als dits”, dirà després), són els ulls del temps verbal. L’únic referent del poema, doncs, és el mateix llenguatge i la disposició estructural dels versos del poema, del poema mateix i finalment de la relació que estableix cada poema amb el que té al costat i també amb la resta. Per dir-ho com Joan Ferraté, el tema veritable de l’obra no és res més que l’ordre que l’autor ha imposat damunt dels seus materials, no pot ser res més que l’establiment de la seva forma. Pensem que ja els dos primers versos del sonet inicial ofereixen aquest punt de vista paradoxal de mirall opac, mancat de la seva funció, d’una impossible funció mimètica:

 

La vida, als tolls, s’ondula com un peix,

i un vent de nacre fa lluir la closca

del cel d’hivern mentre, rabent, s’enrosca

a l’aspa immensa d’un altre any que neix,

 

El vent de nacre fa lluir la closca, diu Dachs; però no cal dir que el nacre, mal que sigui lluent, es forma a la capa interior de certes conquilles. Tornem al sonet final, que continua així:

 

Tornàvem d’enyorar aquell somni vell

que ja va ser i que, ara, dins el cervell,

 

se’ns confonia amb el fum que ens vam vendre.

 

Aquí veiem com aquesta autoreferencialitat del llenguatge passa per una determinada racionalitat que casa amb la precisió formalista i, per tant, obertament artificiosa, del poeta. De fet, voldria “ser sols present”. Dachs fa menció ben sovint d’aquest imaginari mental. Primer, el poeta diu que no forma part d’un cos. L’entitat que ens parla és una veu. “El meu cos i jo som persones diferents”. Dirà: “la ment s’eixampla”, “romagueres / trobades ment endins”. I cada figura hi arriba a través dels ulls: “els ulls oberts aguaiten la lluor”, “sempre la set / a dins els ulls com un parrac espès”, “corcats els ulls pel cuc de la certesa”, etc. O bé: “i el dolç dolor / és ara aquesta pròtesi, lament / mental que no pertany a les entranyes”.

Pel que fa a l’estructura, a la qual m’he referit tot just fa no res citant Ferraté, en el llibre de Dachs és aparentment, anava a dir, natural. Però només aparentment, perquè si el lector s’hi fixa s’adonarà que, a part del sonets inicial i final (el darrer, no pas en va, com he dit, és invertit), el llibre conté cinc proses poètiques que podrien marcar perfectament el curs del llibre, que en podrien ser l’esquelet vertebrador, i que Dachs organitza conscientment.

A més de la voluntat de recuperació d’una infantesa, Dachs també procura capturar un llenguatge determinat que li ha vingut donat. I això també té molt a veure amb el món de la metàfora. Només amb el títol en podríem tenir prou. “A dalt més alt”, que vol dir la part més alta d’una casa, com ho diuen a Osona, és, en aquest llibre, una construcció que es vincula a la infantesa (a una infantesa) i a un determinat llenguatge que Dachs vol preservar, però alhora presenta les particularitats d’una lexicalització que, com la poesia, només s’entén dins un context determinat. Un poema que resumeix molt bé el llibre de Dachs, que dóna compte del solatge que representen en la seva obra la infantesa i la tradició, és el que es titula “Puigsacost”, que diu:

 

Escabellades veus d’antics relats

embruixen el serrat. Sents els ressons

caient, vessant-se cap al fons? Són pedra

o caramel? Em brunz a les orelles

l’insecte fosc de l’irreal, un riu

de riures llargs. Amb gestos com escletxes,

la dona imaginada em clava agulles

de por infantil que infecten l’embornac.

 

 

[Premi M. Mercè Marçal 2015. Carles Dachs, A dalt més alt, Lleida: Pagès Editors, 2015.]

Guardar

Guardar

Guardar

Carles Morell

Carles Morell

Poeta i escriptor.

Fes el teu comentari