Boscana, el frondós entramat de branques de paraula

Solitud, creació, plenitud, pau, humilitat, però també transgressió, desobediència, anhel de llibertat i generositat. Aquestes són algunes de les branques de Boscana (Lleonard Muntaner, 2018) de Laia Llobera, quart poemari de l’autora, amb pròleg de Lluís Calvo i epíleg de David Fernàndez.

El bosc se’ns presenta com un mapa interior on cercar-hi els sentits més pregons. I aquesta idea es contraposa amb una crítica, precisament, de la desconnexió de la terra: “la ment desconnectada/ embridada a l’envelat// sols resten cranis/ de pantalla”.

El poemari s’estructura en sis blocs: descolonitzar; boscana; un ocell/ dos ocells/ tres ocells; el vent; les mans i, per acabar, cercle.

La primera part, descolonitzar, ens parla de connectar amb els orígens, de saber-nos inscrits en un passat comú i en una matriu de natura global, alhora que reivindica un rebel·lar-nos contra la present deshumanització del món i “preguntar què hi havia/ com era tot/ antany// les pedres, les rels/ el roure immutable”. S’endevina ja amb el títol d’aquesta part del poemari una voluntat d’emergir en llibertat, de deixar enrere els jous, de donar veu a les parts oprimides, a les mans invisibles, d’ésser sent; voluntat que es va fent present, cada vegada amb més força, al llarg de tot el llibre. Un matís polític i compromís ferm amb l’alliberament dels oprimits, en la unió de la espiritualitat i l’acció de denúncia -per mitjà de la poesia- apel·lant a la transformació: “És la crida de la humilitat, la veu evangèlica i també la fressa transformadora i revolucionària. Totes dues compatibles i indestriables”, escriu Lluís Calvo al pròleg.

Matís que emergeix clarament en el poema “boscana” que comparteix nom amb el conjunt del poemari i que s’inscriu en la segona part del llibre, intitulada com el poema: “boscana/ la llum que s’arrela a la terra/ s’infiltra a la roca i s’encén// s’envesca en els camins/ després de transgredir/ després de fer-se anhel”. Llobera entrecreua un teixit de camins on el bosc és la via per on transitar anímicament, nodrint-se del vocabulari del conreu i fent-ne niu. Sembra els versos amb la terra i fa emanar de les pàgines el so de les arrels. El bosc és, doncs, el “fogar del temps que arrela”, una bella metàfora dels nostres orígens, del pòsit cultural comú, del llegat dels ancestres. Un llegat que és cultural i espiritual i s’erigeix com a riquesa veritable (i fonda) d’una comunitat.

La connexió lul·liana que el poeta Lluís Calvo subratlla al pròleg reforça la idea d’estimar el coneixement i la introspecció per poder abastar i formar un esperit crític amb una societat que se centra en les lleis del mercat i que sovint oblida els sabers humanístics. Abraçar el coneixement per arribar a l’amor al proïsme, la llibertat i poder aportar alguna cosa de valor a la comunitat. I aquest acostament, Laia Llobera el fa a través d’una forma poètica essencial, depurada i sintètica. Anant a la partícula de llum, a l’espurna, a l’àpex de cada fulla de bosc. L’omissió de majúscules i de signes de puntuació (tret de les comes) també entronquen els seus missatges en un corrent de simplificació i de reivindicació de la forma lliure, la defensa dels oprimits, aquells/es qui estan allunyats del poder.

La invisibilitat, el parar atenció a les coses petites o l’esperit de resistència també són invocats al llarg del poemari: “i el gest del bruc que nia/ dessota la frontissa”, ens diu Llobera i ens recorda que és necessari “aprendre a anar descalç/ dempeus a les margeres”. Laia Llobera s’obre camí al bosc de la resistència íntima i alhora comunitària, la resistència de reivindicar una identitat comuna i una llibertat anhelada. I la tercera part del poemari (un ocell, dos ocells, tres ocells) parla del concepte d’alliberament, ja sigui com a compromís irrenunciable amb la llibertat : “l’ocell a l’ampit/ és ocell que vol ser ocell/ jeure’s i envolar-se”, com a ascenció que requereix de sacrificis: “sap l’abadia/ la pujada al cim del cor/ secret de pedres”, o com una apel·lació a les profundes conviccions de lluita per la resistència i la bellesa: “en l’aire essencial/ un ocell, dos ocells, tres/ ocells alabaten”.

La temàtica de política col·lectiva, denúncia de falta de llibertats i la lluita per l’alliberament nacional es desenvolupa en l’apartat “el vent”: “som trenta-mil i una veu/ una de sola”, escriu Llobera, i també: “poble que es fa seu/ amb els braços a ple vent/ aire que voga les veles”.

El buit, el moment present, el silenci i l’espiritualitat també tenen cabuda dins del poemari. L’amor petit que es fa gran és radiografiat en la cinquena part “les mans” i, també, en la darrera part del poemari “el cercle” ens parla de la paraula poètica. Una paraula potent i portentosa que ressona en el silenci de les veritats. Llobera s’aproxima, tal com diu Lluís Calvo, al corrent de la poesia del silenci (fent l’exercici de recerca de la melodia de l’inefable, de l’experiència mística i estètica del buit, de l’enigma), tot i que també es reconnecta i es reconeix en veus de poetes que canten a la Natura (veus com Anna Gual i Laia Noguera, per exemple) fent de l’experiència del contacte i contemplació natural un endinsament en la identitat personal i col·lectiva, sent el bosc el major temple.