“Al capdavall del pou de la memòria, al vell calaix on dormen els vençuts”, recital poètic solidari a Calders

Set poetes (Carles Morell, Elena Sixto, Sònia Moya, Núria Domènech, Gerard Cisneros, Laura Basagaña i Josep Fàbrega) i la cantautora Cèlia Vila van participar en un recital poètic i musical a Calders (Moianès), organitzat per la ONG Moianès Solidari en favor del projecte Font de Llum, adreçat “als oblidats dels oblidats”, els malalts mentals de quatre països d’Àfrica Occidental (Costa d’Ivori, Benín, Togo i Burkina Faso). Montserrat Garcia Ribas en fa la crònica.

Una vuitantena de persones van assistir al recital poètic i musical a la plaça Major de Calders la nit de dissabte 15 de juliol. En poc més d’una hora vam poder gaudir de veus poètiques de Calders, Artés, Manresa i Martorell, de diverses edats, estils i formes de recitació, amb poemes breus i més llargs, amb suavitat, rauxa, ironia, humor o malenconia. La poesia és capaç d’unir veus diferents i aconseguir una imatge conjunta molt més enriquidora i suggerent. M’agrada assistir a recitals poètics i conèixer noves veus, veure com escriuen i la força dels poemes. Quan hi ha poc temps per recitar, els poemes que cada poeta escull diuen molt de si mateixos en aquell precís moment del present.

“Hi ha incendis que són fets de pluja”

En primer lloc va recitar Laura Basagaña, amb poemes d’un primer llibre encara inèdit que parla del cos i l’amor, amb el desig de “sumar versos i música i esperança per aquesta causa tan bona”. Recita els poemes de forma pausada, amb una sensibilitat i una veu que podria representar la veu de totes les dones davant de l’amor i la vida. Ens podem reconèixer en la seva manera de mirar les coses més petites. Hi ha poemes que se’ns donen per si sols, com és el cas dels seus poemes breus, que amb imatges poderoses ens ensenyen a mirar. Cal escoltar-la en calma. La seva poesia sacseja amb una fortalesa que s’expressa sense estridències.

“Hi ha silencis i no sento por”

Hi ha poetes que se’ns ofrenen, com l’Elena Sixto. Recita d’una manera intensa, directa i subtil alhora, acosta la poesia al públic, amb tocs d’ironia i humor que busquen complicitat. En alguns moments, com en el cas de la sixtina, es val de repeticions i variacions, acceleració i jocs verbals. S’interroga sobre la vida, el món i la natura amb versos musicals. Sembla recitar mirant-nos als ulls, lliurant-se al públic. Com diu un dels seus versos: “i tota la resta va ser donat”.

La joveníssima cantautora de Calders Cèlia Vila sorprèn amb la seva veu tan personal. Va cantar, només amb l’acompanyament de la seva guitarra, tres cançons molt conegudes en diferents moments del recital i en tres idiomes, com a fantàstic complement dels poetes: en primer lloc, després dels versos de Laura Basagaña i Elena Sixto, va cantar en anglès “Billie Jean” (de Michael Jackson); en segon lloc va cantar en castellà “La flaca” (de Jarabe de Palo), després que recitessin Sònia Moya, Núria Domènech i Gerard Cisneros, i al final del recital, com a cloenda especial, just després de Carles Morell i Josep Fàbrega, va cantar en català l’emblemàtica cançó de Leonard Cohen “Hallelujah”. No es limitava a cantar-les com els seus autors, sinó que les feia seves d’una manera molt personal. Llàstima que no cantés cap peça seva.

“Per saber-te carn endins”

He assistit a recitals de la Sònia Moya en altres moments, però sentir-la recitar de nou poemes dels seus tres llibres continua sorprenent-me, sobretot la seva veu extremadament suau i suggerent, la quotidianitat centrada en els objectes vistos amb una mirada diferent, així com l’univers propi que l’envolta i del que ens fa partícips, ens convida a entrar-hi. Els seus poemes acostumen a tenir girs inesperats i malenconia. El primer poema fa referència a la seva arribada a Manresa per viure-hi. Va ploure quaranta dies seguits i d’això en va fer un poema d’amor. Presenta els seus poemes amb pinzellades d’una història personal que fa que ens arribi més fondament. Mira el món de manera especial i això ho transmet amb la seva poesia.

“De vegades confonc la teva veu amb l’eco de les meves passes”

Núria Domènech va recitar poemes del seu primer llibre, Afonia, un poemari que uneix ciència, poesia i les diferents vessants de l’amor, i ajuda a trobar-hi paral·lelismes i a acostar-se a la poesia amb una altra perspectiva. Un dels poemes pren una idea de la ciència, de la física quàntica, que diu que quan observem molt un sistema de partícules, la mateixa observació modifica el seu comportament, i que, de manera semblant, quan ens fixem molt en què fem o sentim això també ens modifica en certa manera. Els seus poemes són breus i intensos i tenen títols prou suggerents: “daga”, dancing in the dark”, “Schrödinger”, entre d’altres. Va acabar amb dos poemes de temàtica social.

 “La raó de la memòria és cruel”

Gerard Cisneros va recitar poemes del seu primer llibre, D’epitalami, res. Va començar partint d’un vers de la poeta Maria Cabrera, amb un poema de to juganer, irònic i musical, la tornada del qual seria el vers: “Que te’n dono una micona / però no gaire, que m’acabo”.

Va continuar, amb sentit de l’humor i tendresa, per la identitat abans de néixer, mirant les coses des de dins, i pel present en una ciutat com Barcelona, en un bar o a la platja de nit, observant-ho tot amb la mirada nocturna, “anant de cantó a cantó”. La musicalitat condueix els seus poemes breus, àgils i ràpids.

“Vivim per dir la nit que ens porta a aquella nit”

Carles Morell em continua sorprenent amb el seu doll de versos i les històries estranyes i suggerents que es van desplegant davant nostre com una pintura abstracta o com un gran collage verbal. No va presentar els dos poemes llargs que va recitar. Té un efecte més intens si no ho fa i capta l’atenció amb el desbordament verbal, ironia, repeticions amb variacions i l’acceleració desfermada, sobretot del segon poema, dedicat al geni: “una malaltia ben alta i gloriosa”. Amb els seus poemes no podem evitar deixar-nos portar per la veu i els versos.

“Al capdavall del pou de la memòria, al vell calaix on dormen els vençuts”

Josep Fàbrega, el poeta sènior de Calders i d’aquest recital, va llegir dos poemes llargs, descripcions acurades, intenses i gairebé cinematogràfiques de llocs quotidians, com és el cas d’un rebost en el poema “Casa”, pertanyent a un llibre recent, en què s’uneixen el record i l’oblit, l’hivern i la vellesa; o en el cas d’un poema dels anys setanta, quan feia de mestre a Artés i van dir que tancarien l’escola; un poema de denúncia, lluita i reivindicació de la memòria.

Els versos i les cançons encara ressonen a la plaça Major de Calders pels oblidats dels oblidats d’Àfrica Occidental. Els assistents a l’acte hi van col·laborar per mitjà de la taquilla inversa, per una bona causa, un gra de sorra o de llum que els pot ajudar.

L’elenc de poetes, abans de l’actuació | Foto: Llavor Cultural.