50 anys de la publicació d’El Quadern Gris, de Josep Pla

Demà dia 3 de setembre (16:45h), la Setmana del Llibre en Català commemorarà els 50 anys de la publicació de ‘El Quadern Gris’ de Josep Pla, a l’Escenari 2 de la plaça de la Catedral de Barcelona, en un acte conduït per Maria Nunes i organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes. La mateixa Maria Nunes ens acosta a la màgia de la prosa de Josep Pla, a través d’una anàlisi literària de ‘El Quadern Gris’. En l’acte de La Setmana, es farà una lectura pública de fragments de l’obra i s’hi podrà afegir tothom qui vulgui.

Josep Pla.

Josep Pla.

El Quadern Gris es va publicar per primera vegada ara fa cinquanta anys, el 1966, com a primer volum de l’Obra completa de Josep Pla. No hi ha dubte que és un dels grans clàssics de la literatura catalana. Pla va escriure unes 30.000 pàgines, però encara que només hagués escrit El Quadern Gris, ja mereixeria el lloc d’honor que ocupa com un dels més grans prosistes del segle XX.

Ens trobem davant d’una obra original i interessantíssima pel contingut, però sobretot per l’estil i pel que té de reflexió i d’artifici literari.

L’aguda visió de Josep Pla no només dissecciona l’entorn social i cultural de la seva època, sinó que aquesta mirada configura la seva pròpia personalitat d’escriptor. Pel que fa el gènere literari, la forma és la d’un dietari. No es tracta però, com l’autor pretén fer creure al lector, del seu dietari dels anys 1918 i 1919, per tant el de l’estudiant desvagat i el del jove escriptor que s’inicia en l’exercici de la literatura, sinó que és el Pla adult i escriptor consolidat que revisa el seu dietari de joventut. Més que d’una revisió es tracta d’un exercici de re-creació literària. Com han posat de manifest els estudiosos de l’obra de Josep Pla (Xavier Pla, Lluís Bonada o Cristina Badosa entre d’altres), l’autor el poleix, el modifica i l’amplia amb una gran quantitat de textos fins a construir minuciosament un artifici literari que crea la perfecta il·lusió de l’escriptor novell a la recerca d’una veu literària pròpia. Com ha assenyalat la crítica, Pla hi construeix el millor dels seus homenots: el Josep Pla escriptor.

8 de març de 1918

El Quadern Gris és la seva obra magna. Pla la basteix com la porta d’entrada al seu univers literari. Per aquest motiu, la situa en el primer volum de l’Obra completa, i modifica la cronologia inicial del dietari de joventut per fer-ne coincidir simbòlicament l’inici amb la data del 8 de març, precisament la de dia en què compleix vint-i-un anys. És importantíssim llegir atentament el cèlebre inici d’El Quadern Gris perquè la primera entrada conté ja encapsulada la llavor que sintetitza el bona part del seu univers.

La reflexió de la primera entrada girarà a l’entorn del fet simbòlic de l’aniversari: complir vint-i-un anys com un punt d’inflexió vital: moment de fer balanç i d’orientar-se de cara al futur. Josep Pla ja té clar que vol dedicar-se a l’exercici de la ploma encara que ens digui «Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuréjust per passar l’estona, a la bona de Déu- el que se’m vagi presentant.»

Barcelona, la universitat, la vida d’estudiant desvagat

La universitat és tancada per una epidèmia de grip. Josep Pla i el seu germà han tornat a Palafrugell. El fet li suposa una treva en la rutina acadèmica. El seu interès pels estudis universitaris és escàs, va abandonar els estudis de Medicina i va començar Dret, però preferia nodrir-se d’altres estímuls intel·lectuals de fora de l’aula, com els cercles de l’Ateneu, les lectures…

De Barcelona, ens en diu clarament que no l’enyora gens.

 

Palafrugell, la família, una plata de crema cremada i un pa de pessic

El contrast amb la personalitat del germà, home d’acció -li agrada practicar el futbol-, ell, és més aviat home de reflexió. El germà «fa la seva vida» mentre «jo vaig tirant» ens diu, tot fent gala de l’aurea mediocritas que li agradava d’adoptar a l’hora de crear el seu propi personatge.

«La vida de poble, els amics que hi tinc, m’agrada.» La vida de poble i els amics, dos elements essencials en la seva vida i la seva literatura ja hi són presents des de l’inici.

Hi apareix també la gastronomia i es plaers de la taula representants per «una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid» que apareix a taula a l’hora de les postres per celebrar el seu aniversari. Cosa que el porta a deixar constància dels costums del país i sobretot a fer balanç de la seva existència: «Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre.» Aquesta visió autocrítica, però, no li impedeix de relativitzar la realitat i de fruir de tan delicioses postres tot fent-se passar per frívol: «La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida.» Un pa de pessic que, dit sigui de passada, constituirà la seva particular versió de la magdalena proustiana.

Amb un brevíssim apunt ens introdueix les figures del pare i de la mare, dels quals en comença a dibuixar el perfil del tarannà. També hi ha una observació molt significativa a propòsit de la paternitat com una tasca feixuga. Pla no en va tenir mai, de fills. «Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable.» Finalment, i abans de canviar de tema, conclou: «La família! Cosa curiosa i complicada…»

 

L’Empordà

L’entrada del dietari, com sol fer molts cops, fa un tomb vers el tema del paisatge i de les sensacions que li produeix l’observació dels fenòmens naturals: «A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!»

 

L’adjectivació, el pilar fonamental d’un estil literari

La citació anterior ens permet apreciar els elements fonamentals del seu estil literari, la sensualitat i un domini extraordinari de l’adjectivació.

Adjectivació «absolutament deliberada» que deia G. Ferrater a Tres prosistes. Fins i tot ha estat qualificat de descriptor més que d’escriptor, ell mateix considerava a Notes del capvesprol que escriure equival a descriure. «L’adjectiu ha de ser, en primer lloc, intel·ligible i clar i després, si és possible, precís. […] En les coses de la vida he estat sempre molt tolerant: en l’adjectivació no ho seria mai.» L’adjectiu «Ha de ser precís i si és possible graciós. Aquest és el gran problema de la literatura, al meu entendre: l’adjectivació.» I en El Quadern Gris precisa que «De vegades un detall, un adjectiu, suggereix en el lector tot un món.»

A partir d’aquesta entrada inicial, El Quadern Gris esdevé l’espai literari per excel·lència on plasmar la visió personal del seu temps i de la seva manera d’ésser-en-el-món. No oblidem que el seu objectiu primordial era convertir el seu dietari en una creació literària i «un document de primer ordre».

El Quadern Gris és un dels nostres grans clàssics moderns que ens convida a llegir-lo i rellegir-lo tal com demanava el mateix Josep Pla en les seves pàgines: «amb calma, lentament». Més ara, que els lectors disposem de l’edició a càrrec del professor Narcís Garolera, que ha fet una tasca rigorosa i acuradíssima de restauració d’aquest autèntic monument literari. No hi pot haver millor ni més plaent manera de celebrar aquest mig segle de la seva publicació.

 

Maria Nunes

Maria Nunes

Crítica literària.

4 comentaris

  • llampat
    2 de setembre de 2016 at 10:27 am

    Llegint la frase que reprodueixes «Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable.» m’ha vingut immediatament al cap una mena de llegenda que vaig llegir fa temps, segons la qual Pla sí que va tenir una filla, concretament amb una dona suïssa.
    ¿I si amb aquesta frase el que precisament fa Josep Pla és plasmar la sensació estranya que ell mateix vivia davant el fet de tenir una filla a Suïssa amb qui la única vinculació que hi mantenia era anar un cop l’any a Zurich a ingressar uns diners en un banc per a la seva educació, però sense ni tan sols visitar-la, tal com explica la llegenda?
    Incògnita, nebulosa, desagradable: tres paraules que poden encaixar perfectament amb aquesta experiència vital.
    Bé deixem-ho aquí només com una derivació que m’ha provocat la lectura del teu magnífic article. 🙂

    • Maria Nunes
      12 de setembre de 2016 at 10:31 pm

      Gràcies per un comentari tan interessant.
      Certament els tres termes que destaques “incògnita, nebulosa, desagradable, podrien ben bé ser fruit de l’experiència personal d’una paternitat com la que la llegenda li atribueix. No sabem res més del cert, però encaixa a la perfecció.
      Gràcies!

  • mercè voltas
    12 de setembre de 2016 at 7:12 pm

    És un comentari inspirador aquest de Maria Nunes.
    A El quadern gris , Pla descriu la gènesi d’un escriptor que és ell mateix i ho fa a través de la seva propia mirada d’empordanés sornaguer i bon observador. Hi ha a la vegada proximitat i allunyament en el text, i distanciament produït pel seu sentit crític peculiar. Tot alhora.

    Pla prima l’entusiasme pel “lloc” més que pel país o la terra. El paisatge físic i humá del “lloc” que el configura i al qual estima per damunt de tot és, o bé tema literari, o bé referent per la comparació o la valoració. El “lloc” en plenitud és la seva obsessiva i inamobible mesura.

    A El quadern gris, Pla mostra, alhora, què entén ell per escriure, per escriure’s, i la potencia de l’adjectivació exacte com a argamassa del text, com a forma d’atrapar el lector. Él considero un metatext , un text mestre, com ho són, posem per cas, Ulisses de Joyce i el Soroll i la Furia de Faulkner.

    • Maria Nunes
      12 de setembre de 2016 at 10:38 pm

      T’agraeixo molt el comentari. En destaco els aspectes del sentit crític, de l’exercici de construcció d’una personalitat literària.
      M’agrada molt quan dius “l’adjectivació exacta com a argamassa del text”.
      Estic molt d’acord en la consideració del Quadern com un metatext i d’un text mestre, indiscutiblement.
      Gràcies!

Fes el teu comentari